divendres, 17 de juliol de 2015

NUNCA PASA NADA


Juan Antonio Bardem és justament famós per dues pel·lícules: "Muerte de un ciclista" (1955) i "Calle Mayor" (1956). El cicle de cinema espanyol que continua a la 2 ens ha ofert l'oportunitat de recuperar -i reivindicar- un títol de 1963 en què el director ens trasllada un cop més als ambients mediocres de la vida a províncies: es tracta de "Nunca pasa nada", una co-producció amb França amb força línies de diàleg en francès i el protagonisme de dos actors d'aquest país, Jean-Pierre Cassel i Corinne Marchand, la inoblidable protagonista de "Cleo de 5 a 7" d'Agnès Varda (Julia Gutiérrez Caba i Antonio Casas encapçalen la contribució espanyola en el repartiment).

L'anècdota d'una guapa corista francesa obligada a romandre en un poble mesetari per culpa d'un atac d'apendicitis podria haver estat punt de partida d'una comèdia castissa, però Bardem ho aprofita per denunciar sense cap subtilesa la repressió i el masclisme imperants a l'Espanya de Franco i per muntar un drama existencial en què del primer a l'últim són molt desgraciats i no es cansen de repetir-ho.

Aquesta manca de subtilesa perjudica el film però no podem obviar les seves virtuts: la naturalitat amb què el director capta l'ambient asfixiant d'un poble de províncies molt semblant al que apareixia a "Calle Mayor"; el detall inquietant dels camions que travessen els carrers constantment i il·luminen a ràfegues el trist menjador en què la dona del metge faldiller veu com fugen els dies i les il·lusions; l'escena final, desoladora, que certifica que en aquest indret, efectivament, mai no passa res (tret dels camions).

¡Que guapos, els francesos!


2 comentaris:

Acorazado - Cuirassé Cinéfilo - Cinéphile ha dit...

Hola:

Esta es una de las mejores películas que se han hecho en España . No estoy de acuerdo en la falta de sutileza. Es un filme muy armónico: extraordinaria puesta en escena, encuadre, interpretación, guión (Alfonso Sastre), fotografía (Baena), música (¡¡¡Georges Delerue!!!)
Muy superior a CALLE MAYOR y MUERTE DE UN CICLISTA, porque tiene más vida. En aquellas predominaba el esquematismo de la tesis, aquí el fluir existencial y la verdad humana son mayores.
En definitiva: una de las 10 mejores películas españolas de todos los tiempos, y postergada por la crítica y el público, aunque he leído que en Italia se la considera como obra maestra.
Por favor, MERCURY-DIVISA, edítenla ya en Blu Ray y DVD.

ricard ha dit...

Celebro tu encendida defensa de esta película. Puede que no estemos del todo de acuerdo sobre sus presuntos defectos pero he de admitir que disfruté muchísimo con su visión y coincido contigo en que se trata de una obra singular y absolutamente reivindicable.

Gracias por comentar y enhorabuena por tu magnífico blog.