dissabte, 25 de juliol de 2015

EDIPO REY


Si la tragèdia i la impossibilitat d'escapar al destí són elements presents en tota l'obra de Pasolini, fins i tot en algunes de les seves comèdies, resulta conseqüent que acabés adaptant Sòfocles i la seva coneguda història sobre Edip.

A "Edipo rey" (1967), el director italià es manté fidel al text literari i el fa seu. Edip mata el seu pare i fa l'amor amb la seva mare, com va predir l'Oracle, a causa d'un destí capriciós però també del seu caràcter volcànic.

La posada en escena és més experimental i revela l'interès del director -ja anunciat en les seves comèdies i confirmat en títols posteriors- per evidenciar la representació que l'obra cinematogràfica implica; ho fa, en aquest cas, jugant amb l'escenografia. La infantesa d'Edip transcorre en la Itàlia dels anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, la qual cosa pot implicar una referència a la infantesa del mateix director i també a un període feliç, previ a la tragèdia. Ja en aquestes escenes, tan belles com ho és Silvana Mangano en el paper de Iocasta, la narració s'apropa al model del cinema silent; gairebé no hi ha diàlegs i molts estan substituïts per rètols.

Quan Edip creix, adopta els trets de Franco Citti i les localitzacions, situades ara al Marroc, esdevenen àrides, desèrtiques, sovint presentades en pla general. Els vestits, dissenyats pel gran Danilo Donati, no pretenen en absolut evocar la Grècia clàssica: estan fets d'una llana gruixuda i els personatges semblen pastors, encara que siguin reis; i els abillaments i les armes són també molt rústics i remeten a les cultures africanes antigues.

Al final, com també acostuma a passar en les seves pel·lícules, els protagonistes proven d'expiar els seus pecats. Edip es treu els ulls i fuig a l'exili en companyia de l'inefable Ninetto Davoli. En la darrera escena, caminen pel centre de la Bolònia contemporània; tot i els anys o els segles transcorreguts, el protagonista es retroba aquí amb les sensacions de la seva infantesa.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

¡Qué buena estaba Silvana Mangano! Pasolini dibuja a ls clases pudientes, digamos burguesas, sólo un peldaño por encima de la miseria más acuciante, y resulta realmente significativa la reflexión última de su mensaje, que no es el amor contranatura maternofilial sino lo inexorable del destino.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Sí, aunque la relación incestuosa tampoco está reñida con cierto afán provocador que se hará más evidente en títulos posteriores de Pasolini.

Un abrazo.