diumenge, 5 de juliol de 2015

LA SAL DE LA TIERRA


Wim Wenders és famós pels seus films de ficció, entre els quals títols tan emblemàtics com “Alicia en las ciudades” (1974), “El amigo americano” (1977), “Paris, Texas” (1984) o “El cielo sobre Berlín” (1987). Pero també ha conreat el documental, especialitzant-se en el retrat d’altres realitzadors o d’artistes d’altres disciplines que poden ser complementàries amb el cinema i establint-hi (amb els artistes i amb la seva obra) una mena de diàleg en imatges. Tenim els casos de “Relámpago sobre agua” (1980), sobre Nicholas Ray, “Buena Vista Social Club” (1999) i “The Soul of a Man” (2003), sobre diversos músics, i tenim “Pina” (2011), sobre Pina Bausch i les seves coreografies.

A “La sal de la tierra” (2014), Wenders s’apropa a la figura del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, amb la col·laboració en la realització del fill de l’artista, Juliano Ribeiro Salgado. Amb sàvia modèstia, el director alemany deixa parlar en tot moment al fotògraf i a la seva obra, extraordinària.

Els clarobscurs de la fotografia en blanc i negre de Salgado mostren el planeta i els seus habitants com si es tractés de l'infern de Dante. Masses humanes que s'amunteguen com formigues en un formiguer, intentant extraure or d'una mina a cel obert immensa, a Brasil; bombers canadencs que es mouen com ombres entre les flamerades dels pous de petroli de Kuwait incendiats per Saddam Hussein. I, sobretot, el drama dels refugiats; Salgado viatja a Eritrea i fotografia la gent que es mor de gana, els nens que es moren de gana en braços dels seus pares... a finals del segle XX; Salgado viatja a Iugoslàvia i fotografia l'odi i el genocidi... en ple continent europeu a finals del segle XX; Salgado viatja a Ruanda: fotografia excavadores de fabricació francesa que s'utilitzen per poder moure les piles de morts; segueix fins la selva 250.000 refugiats i veu com es moren literalment de gana tots ells. Tot això, a la darrera dècada del segle XX. La mirada del fotògraf ens fa conscients de la nostra ceguesa. Sembla impossible que haguem pogut viure feliços i contents mentre la gent moria per milions en condicions tan miserables.

El fotògraf deixa de creure en la gent i, després d'una etapa de depressió i desconcert, troba un sentit a la seva vida i a la seva tasca com a fotògraf retornant als orígens ("Gènesis" és el títol del seu darrer gran projecte). Fotografia racons del planeta desconeguts, animals i homes que conserven una innocència primitiva. I es dedica a plantar arbres, per milions, en la hisenda deforestada de la seva família.

"La sal de la tierra" és una pel·lícula necessària. Hauria de ser de visió obligatòria.

6 comentaris:

David ha dit...

No la he visto. Apuntada está.
Recuerdo la primera vez que vi fotografías de Salgado. Fue en un coleccionable que sacó "El País Semanal" hace la tira de años. El primer fascículo que era sobre las Minas de Sierra Pelada me dejó alucinado. Escribí hasta un cuento donde utilicé fotos y algunas de las cosas que contaban en el reportaje. Por si te pica la curiosidad:
http://safarinocturno.blogspot.com.es/2010/02/el-deseo-de-gabriel.html
Un saludo.

pons007 ha dit...

Però és un documental! hi ha el risc d'acabar aprenent!

ricard ha dit...

David: Yo no conocía las fotografías de Sebastiao Salgado, lo que no quiere decir que no hubiese visto alguna. Realmente, son impresionantes, sobre todo las que sacó en las minas. Por cierto, he leído tu relato y es francamente bueno. Te felicito.

pons007: Això sí que ho té.

Salutacions i gràcies pels comentaris.

David ha dit...

Gracias por lo que me toca.

Pedro Rodríguez ha dit...

No he visto esta película todavía. Me cuentan que es lo mejor que Wenders ha realizado en los últimos años. Su cine había dejado de interesarme, de modo que le voy a dedicar algo de mi tiempo.

Un abrazo.

ricard ha dit...

No me sorprende que hubiese dejado de interesarte el cine de Wenders. En el caso de "La sal de la tierra", el talento lo pone sobre todo Sebastiao Salgado; pero, en todo caso, es una gran película y quedará como una de las más sobresalientes dentro de la irregular filmografía del director alemán.

Un abrazo.