divendres, 1 de maig de 2015

CHINATOWN


Darrerament, hem revisat alguns títols de cinema negre, un gènere que va viure els seus millors anys la dècada dels quaranta i va renèixer transformat a la dècada dels setanta. Però "Chinatown", que Roman Polanski va dirigir el 1974, enllaça directament amb la tradició de les històries de detectius creades per Dashiell Hammett i Raymond Chandler, que el cinema va adaptar en títols com "El halcón maltés" (1941) o "El sueño eterno" (1946). Tanmateix, es tracta bàsicament d'una operació comercial, ideada pel llavors intocable Robert Evans, que s'apuntava a la moda "retro" originada en l'èxit d'"El golpe" (1973) o, fins a cert punt, d'"El padrino", del mateix productor (*), i que situava l'acció a Los Angeles, l'any 1937.

El guió -excel·lent- de Robert Towne segueix fil per randa els seus models literaris i/o cinematogràfics. El protagonista, el detectiu Jake Gittes (Jack Nicholson), viu marcat per uns fets tràgics dels quals només sabem que van ocórrer a Chinatown quan ell hi treballava de policia, i s'escuda en el cinisme. Apareix una dona fatal (Faye Dunaway), amb un passat encara més misteriós, que el condueix primer al llit i després a un conflicte moral. Una investigació aparentment rutinària al voltant d'una presumpta infidelitat matrimonial portarà a un assassinat i a la revelació d'una trama de corrupció urbanística que riu-te'n del PP valencià. En el decurs de la investigació, Gittes -com el Philip Marlowe d'"El sueño eterno"- coneixerà la misèria moral que s'amaga a les mansions opulentes de la classe alta californiana.

Però la intel·ligència del guió i la genialitat de Polanski eviten que "Chinatown" sigui una mera còpia dels títols en què s'inspira, amb els quals, de fet, marca algunes distàncies: malgrat ser una tragèdia, el sentit de l'humor és present en la història i el protagonista és més simpàtic (en la qual cosa pot haver influït la diferent manera d'actuar de Nicholson i de Humphrey Bogart); els anys setanta, la gent ja no s'escandalitzava per qualsevol cosa, de manera que el secret de la família Cross havia de ser veritablement inconfessable, i de debò que ho és; el final no és pas feliç i funciona com un malson en què el protagonista reviu el seu trauma al barri xinès de la ciutat.

Polanski utilitza el recurs de la càmera situada al clatell del protagonista, la qual cosa permet una agilitat visual que no tenien els clàssics del gènere i, alhora, que ens identifiquem constantment amb el punt de vista de l'investigador privat, compartint les seves impressions, les seves pors i els seus descobriments.

L'aparició de John Huston en el paper del poderós Noah Cross, més enllà de l'obvi homenatge al director d"El halcón maltés", resulta especialmente afortunada. I Polanski es reserva el paper petit però memorable del gàngster que li escapça el nas a Gittes-Nicholson; l'esdeveniment propicia que aquest afirmi en una escena posterior que "mitja ciutat està provant de tapar l'assumpte, i ja em sembla bé. Però el cas, senyora Mulwray, és que gairebé em quedo sense nas. I me l'estimo, el meu nas. M'agrada respirar-hi".

Evans, ja en hores baixes, sense Polanski i amb Nicholson a ambdós costats de la càmera, va produir-ne una seqüela -"The Two Jakes"- l'any 1990. Bastant oblidable.

(*) Altres títols del mateix any 1974 que s'aculliren a la moda "retro": "El gran Gatsby", "Primera plana", la mateixa "El padrino II".

7 comentaris:

Leox ha dit...

Existen ciertos directores que van de boca en boca y que uno siempre tiene pendiente y al momento de llegar a ellos uno no engancha con sus peliculas , puede pasar con Kubric , Allen etc etc, a mi me pasa con Polanski , he visto un par de peliculas suyas y no logro enganchar , quiza ese tipo de "cine en reserva", que uno debe esperar que pasen los años.

saludos
pd en igualada como es el cineclub ?

aqui va de 10

ricard ha dit...

No sé qué películas has visto de Polanski, que es un director genial y sin embargo irregular. "Chinatown", "La semilla del diablo" o "El pianista" son algunos de sus mejores títulos y bastante accesibles.

El Cine-club de Igualada funciona aceptablemente. Llevamos trayendo películas en versión original (y ahora que no hay cine comercial, todas las que pillamos) desde 1980. Proyectamos de septiembre a junio el segundo y cuarto viernes de cada mes, a las 10 y media, y un domingo al mes a las 6 de la tarde. Este fin de semana pasamos "Nightcrawler", por si te animas.

Un abrazo.

Leox ha dit...

Vi las que mencionas y un par más , pero no entre en la trama , quizas sea por que las vi en mal momento , debo darles una nueva oportunidad.

Nightcrawler la vi y me pareció genial ,describe muy bien la extraña e invisible linea entre prensa e esquizofrenia. Tú formas parte del equipo de trabajo del cineclub o solo asistes como espectador ?

ricard ha dit...

En respuesta a tu pregunta, diré que formo parte del equipo. Si vienes a ver alguna película (avísame por si acaso), estamos en L'Ateneu. Pregunta por Ricard.

Un abrazo.

Pedro Rodríguez ha dit...

He estado muy liado y no me he dado cuenta de este post, que versa sobre una de mis películas favoritas de todos los tiempos, y que incluye, además, una de las frases más dolorosamente irónicas de la historia del cine. Me refiero al momento en que le preguntan a Jack Nicholson:

-¿Te duele la nariz? -y contesta- Sólo cuando respiro.

Un rendido y musculoso tributo al cine negro clásico con una línea de diálogos que se encuentra entre lo más inspirado de aquel excelente guionista llamado Robert Towne.

Te aconsejo, si no lo has leído ya, el libro de Peter Biskind "Moteros tranquilos, toros salvajes", donde se cuentan jugosas anécdotas de este recordado y genial guionista.

Un abrazo.

miquel zueras ha dit...

A principis dels setanta, amb l´estrena de "El padrino" és van fer pel.licules "retro" molt interessants com "Adiós muñeca" amb Robert Mitchum i "Dillinguer" de John Milius. "Chinatown" m´agrada molt. "Take it Easy, Jake. It´s... Chinatown" Bona frasse, i curiós el nom del personatge de Huston: Noah Cross, la Creu de Noé.
El seu remake "Jake" el vaig trobar molt confós.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

Pedro: Me apunto el libro. Robert Towne es un gran guionista y "Chinatown" posiblemente sea su mejor libreto.

Borgo: Efectivament, "Adiós muñeca" o "Dillinger" són dos bons exemples de la moda "retro" dels setanta aplicada al thriller. I bona observació la del nom del personatge de Huston: molt apropiat per a un pare incestuós de ressonàncies bíbliques; a més, Huston ja havia fet de Noè a "La Bíblia", dirigida el 1966 per ell mateix.

Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.