dissabte, 30 de maig de 2015

EN LA MORT DE VICENTE ARANDA

Quan parlàvem no fa gaire de "La novia ensangrentada", ja vam assenyalar que l'erotisme va ser una constant en el cinema de l'ara desaparegut Vicente Aranda.


En aquell post vam comentar els seus inicis en l'Escola de Barcelona; va dirigir un dels títols fonamentals del moviment: "Fata Morgana" (1965), un thriller futurista protagonitzat per Teresa Gimpera, ambientat en una Barcelona deserta i pre-apocalíptica.

Després de les seves incursions en el gènere fantàstic, Aranda dirigeix el thriller eròtic "Clara es el precio" (1974), amb la guapíssima Amparo Muñoz exercint de dona insatisfeta (curiosament, el marit impotent era Máximo Valverde, famós en l'època pels seus papers de follador). Com veiem, es tracta del revers del personatge de Maribel Martín a "La novia ensangrentada".

La següent musa de la seva filmografia serà Victoria Abril, llavors joveníssima i coneguda sobretot per ser l'hostessa més simpàtica de l'"Un, dos, tres" de Narciso Ibáñez Serrador. Amb ella de protagonista, Aranda dirigeix "Cambio de sexo" (1977). El títol de la pel·lícula no pot ser més explícit; però cal dir que el tractament va més enllà del pur sensacionalisme i el director aprofita per denunciar el masclisme atàvic i els problemes dels homosexuals; la jove actriu ho fa molt bé i evita en tot moment la propensió a la caricatura, i el film està molt ben fotografiat per Néstor Almendros en una col·laboració insòlita amb un compatriota.

Aranda repetirà amb Victoria Abril en nou títols més de la seva filmografia (deu si incloïm l'episodi "El crimen del capitán Sánchez", de la sèrie televisiva "La huella del crimen").


L'actriu protagonitzava la següent pel·lícula del director i primera de les adaptacions de novel·les de Juan Marsé, "La muchacha de las bragas de oro" (1979). I després d'aquesta història de falangistes i lesbianes, els comunistes i les trames policíaques de Manuel Vázquez Montalbán eren el punt de partida d'"Asesinato en el Comité Central" (1982).


Reincideix en el gènere negre d'inspiració literària a "Fanny Pelopaja" (1984), un dels títols més memorables de la seva filmografia. Partint d'una novel·la de l'especialista Andreu Martín i amb el protagonisme de Fanny Cottençon (per una vegada, prescindeix de Victoria Abril), Aranda entra a sac en un dels seus temes predilectes, la passió destructiva, analitzant la perversa relació entre un ex-policia sàdic i una ex-presidiària que busca venjança.


L'any 1986 adapta al cinema la famosa novel·la de Luis Martín Santos "Tiempo de silencio". Novament amb Victoria Abril i, per primera vegada, amb Imanol Arias, un altre dels seus actors-fetitxe. Tot i que el director ha anat polint el seu estil, una mica acadèmic però ocasionalment inspirat, no està a l'altura de l'original literari, considerat una de les millors novel·les espanyoles del segle XX. El repàs que fa Santos a la repressiva societat espanyola dels anys quaranta, des dels seus ambients científics i literaris fins als baixos fons i la delinqüència, perd efectivitat en el seu trasllat a la pantalla gran; nogensmenys, reflecteix una altra de les preocupacions que esdevindrà recurrent en el cinema d'Aranda: la misèria de la societat de postguerra.


El director obté un gran èxit comercial (i crític) amb "El Lute (camina o revienta)" (1987) i "El Lute II: mañana seré libre" (1988), díptic que parteix de les memòries del famós delinqüent redimit Eleuterio Sánchez per incorporar la crònica social al gènere negre que ja domina després de les seves incursions a la primera meitat de la dècada. Amb una base literària més feble que la novel·la de Martín Santos, el director es mostra molt més segur de si mateix i apunta cap al cim de la seva filmografia que serà "Amantes" (1991). Abans, però, encara una nova adaptació d'una novel·la inadaptable de Juan Marsé, "Si te dicen que caí". Alguns comentaris irònics la rebategen com "Si te dicen que entendí", perquè resulta gairebé impossible seguir un argument novament ambientat en els anys de postguerra. En favor seu, direm que l'original literari també és força críptic.


Marsé es va mostrar molt sever amb l'adaptació. Tampoc no li van agradar els excessos eròtics, que va trobar innecessaris. Què voleu que us digui? La primera escena del film, que inclou una "pluja daurada", és de les més divertides en un film que no fa gaires concessions a l'espectador. L'amistat entre director i novel·lista es va ressentir d'aquestes discrepàncies; pel que sembla, tots dos eren del morro fort; en un petit article de Marsé aparegut a La Vanguardia en ocasió de la mort d'Aranda, l'escriptor es lamenta del seu allunyament però insisteix en les diferències creatives amb qui va acusar de no ser Hitchcock. La qual cosa és un menyspreu força relatiu; al cap i a la fi, qui és Hitchcock tret del mateix Hitchcock?


"Amantes" parteix d'un fet real, un crim ocorregut a Aranda de Duero l'any 1955 que havía d'ocupar un episodi de la sèrie "La huella del crimen". El productor Pedro Costa va pensar, encertadament, que l'assumpte podria servir per a un llargmetratge i estrenar-se en sales de cinema. Vicente Aranda va donar el millor de si mateix. Cal dir que el material era idoni per a les seves aptituds i els seus interessos: la història de la passió destructiva entre una dona madura però atractiva (Victoria Abril), sense gaires escrúpols, i un jove benaventurat i una mica gandul (Jorge Sanz), disposat a sacrificar per ella tot allò que té, el seu futur i l'esposa (magnífica Maribel Verdú), que l'estima però no el tracta tan bé al llit; l'erotisme està prou justificat per l'argument i alguna escena resulta instructiva (però no guanyaríeu per mocadors), i l'Espanya anquilosada del anys cinquanta funciona com un mirall de la misèria moral i l'absència de futur dels protagonistes. L'escena final al banc de la plaça, amb el primer pla del peu descalç i la gota de sang caient sobre la neu, és tan bella com terrible i un dels grans moments del cinema espanyol.

L'èxit comercial i crític d'"Amantes" va hipotecar fins a cert punt la carrera posterior de Vicente Aranda, tot i que no podem pas dir que "El amante bilingüe", nova adaptació de Juan Marsé, o "Intruso" (1993), història d'un triangle amorós, sempre amb Imanol Arias i Victoria Abril de protagonistes, siguin males pel·lícules. També és notable l'adaptació de la novel·la d'Antonio Gala "La pasión turca" (1994) i un nou èxit comercial. Ana Belén i Georges Corraface són els protagonistes d'aquesta història sobre la passió que desperta un guia turc en una dona insatisfeta, que la portarà de fer de mestressa de casa en una ciutat avorrida de la Meseta a vendre catifes i alguna cosa més als basars d'Estambul; el preu dels orgasmes serà caríssim.


"Libertarias" (1996), ambientada a la Guerra Civil i amb un gran repartiment de fèmines, és un dels millors títols sobre el conflicte bèl·lic.


Aranda fitxa noves muses: Laura Morante a "La mirada del otro" (1998) i Aitana Sánchez-Gijón a "Celos" (1999); i viatja en el temps per presentar dues passions amoroses prou conegudes, la de "Juana la Loca" (2001), amb Pilar López de Ayala, i la de "Carmen" (2003), amb Paz Vega.


L'interès per l'erotisme i la predilecció més recent pel drama històric conflueixen en la discutida adaptació de l'obra magna de Joanot Martorell "Tirante el Blanco" (2006). La història no acaba de funcionar i Aranda ho atribueix a la manca de pressupost. Els darrers films que va dirigir, "Canciones de amor en Lolita's Club" (2007), sobre la novel·la de Juan Marsé, i "Luna caliente" (2009), no els hem pogut veure i van funcionar molt malament. El desprestigi i l'edat van forçar el retir del director quan encara tenia molts projectes sobre la taula, inclosa una adaptació del Dràcula de Bram Stoker. Lamentem la seva pèrdua i l'acomiadem amb un repàs fotogràfic de les seves muses, com vam fer amb motiu de la mort d'un altre cineasta erotòman, Bigas Luna (a veure si tinc tantes visites com llavors!).


Maribel


Teresa


Amparo


Victoria


Fanny


Maribel


Ana


Ariadna


Laura


Aitana


Pilar


Paz


Esther


Leonor


Flora


Thaïs