dissabte, 23 de maig de 2015

MAD MAX


Dos australians, George Miller, director, i Mel Gibson, actor protagonista, es van fer famosos l'any 1979 amb "Mad Max, salvajes de autopista", un film de baix pressupost sobre policies i brètols motoritzats enfrontats a mort en un món en descomposició.

El policia de carretera Max Rockatansky, després de veure com el seu millor amic i la seva família cauen abatuts per una banda de motoristes salvatges amb caçadores de cuir i els ulls pintats que es distreuen violant el personal i robant gasolina, i com que la justícia es mostra ineficaç per fer front a la barbàrie, executa una freda venjança que culmina en un dels finals més celebrats del cinema de justiciers. Des de llavors, tots sabem que amb una serra rovellada es tarda menys a tallar una cama que una cadena de ferro.

Tan violent era el film que en la seva estrena el van qualificar "S", una lletra que marcava els títols amb altes dosis de sexe o de violència però que anava associada normalment a les pel·lícules de "destape" i era francament inusual que s'apliqués pel segon dels motius.

Vist ara, el primer Mad Max no ens sembla tan violent, però és cert que s'apropava més al gènere de terror que al d'acció o policíac. Les llargues persecucions amb la càmera fregant el terra per carreteres que travessen paratges inhòspits, la brutalitat dels personatges, la visió d'un món en què no hi ha seguretat i fins i tot l'edifici de la policia es troba en estat ruïnós, provoquen en l'espectador una sensació permanent d'inquietud, que Miller reforça amb un muntatge abrupte, en què els crits de les víctimes i el grall del corb, ofegats en els crescendos de l'eficaç banda sonora a càrrec de Brian May, enllacen una escena amb una altra de més terrible.


L'èxit va propiciar el naixement d'una franquícia que va evolucionar, però, cap a quelcom una mica diferent i molt més barroc. A "Mad Max 2: El guerrero de la carretera" (1981), el policia justicier és ja un personatge mític que vaga pels deserts en un món definitivament col·lapsat (el breu pròleg suggereix una apocalipsi nuclear). Les bandes de salvatges motoritzats dominen el territori i tothom lluita per continuar viu i aconseguir gasolina.

En la línia fixada en el primer títol, la banda dels dolents està capitanejada per un psicòpata terrorífic: ara es fa dir Humungus, porta una màscara que probablement oculti terribles ferides i té com a arma preferida un revòlver que guarda en una caixa decorada amb retrats del segle XIX; també hi ha un lloctinent, carismàtic a la seva manera, que duu els ulls pintats i es pentina a l'estil arapahoe (la seva arma favorita, unes espatlleres de cuir i metall). També com passava a "Mad Max, salvajes de autopista" es destaca la bisexualitat dels dolents.

Aquesta colla de salvatges assedien una petita fortificació en què alguns supervivents, entre els quals dones i vells i un nen molt aplicat amb el boomerang, protegeixen un camió ple de gasolina que voldran conduir cap a un indret més segur (la postal d'un lloc de platja representa irònicament la seva esperança). Max, lacònic i descregut, els ajudarà en la seva fugida perseguits pels motoristes, en una de les escenes d'acció més trepidants de la història del cinema.

Així, doncs, "Mad Max 2: El guerrero de la carretera" és un western. Hi ha un fort, uns indis motoritzats i una persecució pel desert. Max és l'heroi misteriós de "Raíces profundas" que ajuda els febles en la seva lluita contra els bàrbars.


"Mad Max: Más allá de la Cúpula del Trueno" (1985) continua en la mateixa línia post-apocalíptica i barroca, incorporant nous escenaris (Negociutat) i personatges: una colla d'orfes a qui Max haurà de protegir i una dolenta carismàtica que s'assembla molt a Tina Turner. L'intent de complicar la trama, però, més aviat perjudica el resultat.


El darrer i tardà lliurament, "Mad Max: Furia en la carretera", corregeix l'error i retorna a la simplicitat del segon i fins ara millor títol de la nissaga. L'encert és total. Amb Tom Hardy subsituint Mel Gibson, Hugh Keays-Byrne reprenent el paper de villà (era el Tallaungles de la primera pel·lícula) i les incorporacions de Charlize Theron fent d'heroïna biònica i unes dames fugitives, el film és gairebé un remake de "Mad Max 2", però en cap moment tenim la sensació de déjà vu gràcies a la imaginació desbordada que presideix tots els detalls d'un film gairebé mut, al seu barroquisme delirant (atenció al guitarrista cec que acompanya la comitiva dels dolents), al seu cromatisme bàsic en tons daurats o blaus i al virtuosisme de les seves dues escenes d'acció que omplen la major part del metratge. Que Max es mantingui jove quan sembla que ha d'haver passat molt de temps d'ençà que la civilització va desaparèixer és un detall sense importància per a un film que només pretén ser -i és- una festa per als sentits.

2 comentaris:

pons007 ha dit...

Val, si, es una bona peli d'acció, però de tanta acció cansa, et deixa esgotat. La Charlize molt bé, molt guapa i molt bon paper, les noies també molt maques. El de la guitarra i els timbals del darrera son un espectacle literalment. M'ha agradat, però una mica de trama hagués estat bé, i algunes frases més no haguessin sobrat.

ricard ha dit...

És un western en el fons i en els westerns i en les pel·lícules d'acció com menys es parli millor (fins i tot rima, ves per on).

D'altra banda, no oblidis que el títol amb més argument de la sèrie també era el pitjor: "Mad Max: Más allá de la Cúpula del Trueno".