dimarts, 12 d’agost del 2014

EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS


La inesperada i tràgica mort de Robin Williams ens torna el record d'un dels seus millors treballs.

Williams, no podem passar-ho per alt, tenia una clara tendència a la sobreactuació i a la pallassada. Però Peter Weir, que és un director excel·lent, va saber veure la tendresa i la intel·ligència que emergien dels seus ulls blaus, la profunditat que ocultava rere l'excés, i li va regalar un personatge extraordinari, que permetia a Williams lluir-se amb les seves imitacions i, alhora, convertir-se en un heroi anti-sistema tendre i carismàtic, el professor de literatura John Keating d'"El club de los poetas muertos" (1989), que intenta que els seus alumnes, en un elitista i ultra-conservador col·legi privat de Nova Anglaterra dels anys seixanta, aprenguin a estimar la poesia i esdevinguin lliure-pensadors. Ni la tragèdia que travessa aquesta epopeia sobre l'inconformisme i sobre l'adolescència ni el triomf aparent dels mediocres no hauran impedit que la llavor sembrada per Keating doni el seu fruit.

No penjaré (una altra vegada) la commovedora escena final perquè Disney en té els drets i no estan d'hòsties, però sembla obligat homenatjar Williams reproduint aquell poema que Walt Whitman va dedicar a Abraham Lincoln (la traducció al català és meva, que Whitman i Pompeu Fabra em perdonin):

Oh Capità! Meu Capità! El nostre viatge terrible ha acabat;
el buc ha superat totes les tempestes, hem obtingut el premi que cercàvem;
el port és a prop, escolto les campanes, tothom està exultant,
mentre els ulls segueixen la quilla ferma, el vaixell imponent i agosarat.

Però oh cor! Cor! Cor!
Oh, les sagnants gotes carmesí
damunt la coberta, on jau el meu Capità,
caigut, fred i mort.

Oh Capità! Meu capità! Alça't i escolta les campanes;
alçat, oneja la bandera per tu, per tu sonen les cornetes;
per tu rams i cintes de corones; per tu les ribes a vessar;
a tu et criden multituds oscil·lants que tomben els seus rostres àvids.

Aquí Capità! Estimat pare!
El braç sota el teu cap!
És com un somni en què damunt la coberta
haguessis caigut, fred i mort.

El meu Capità no respon, els seus llavis són pàl·lids i immòbils;
el meu pare no sent el meu braç, no té pols ni voluntat;
el vaixell està ancorat sa i estalvi, el viatge acabat i resolt;
retornat del seu trajecte terrible el vaixell triomfant, acomplert el seu objectiu.

Alegreu-vos, ribes; soneu, campanes!
mentre jo, amb passos afligits,
camino per la coberta on jau el meu Capità,
caigut, fred i mort.


Carpe Diem.

4 comentaris:

David ha dit...

Me he leído tu entrada en versión original (menos el poema)...Bueno, la he entendido bastante...hace ya muchos años me leí una tesis en catalán (tiré mucho de diccionario, también es verdad).
Me ha hecho gracia lo de
"No penjaré (una altra vegada) la commovedora escena final perquè Disney en té els drets i no estan d'hòsties"
Las cosas de youtube y las compañías que son medioidiotas...
PD: Yo a esta peli le veo cosas que no me terminan de convencer... pero es cierto que Peter Weir es un estupendo director y que Robin Williams está excelente en la peli.
Un saludito.

ricard ha dit...

El catalán se entiende bien, pero reconozco que debería haber transcrito el poema en inglés, dejándome de chorradas.

Colgaría más escenas pilladas de YouTube pero me duran dos días. En junio de año pasado, en un post que titulé "rebelión en las aulas", colgué secuencias de "Amarcord", "El club de los poetas muertos" (el final) y "Rebelión en las aulas", una peliculita inglesa de 1967. Pues sólo me respetaron la de Fellini; Disney y Sony bloquearon los otros dos vídeos, y eso que la de Sidney Poitier ya empieza a ser viejuna.

Bueno, con "El club de los poetas muertos" siempre lloro en la escena final. Puede que en algunos momentos parezca facilona pero Weir le da un toque de distinción. Es un director hábil y muy atento a los detalles: el momento que muestra al padre del chaval protagonista poniendo las zapatillas rectas antes de irse a dormir, dice más sobre el carácter del personaje que mil líneas de diálogo.

Saludos y gracias por el comentario y el esfuerzo con el idioma.

Pedro Rodríguez ha dit...

Un día te dije, amigo Ricard, que la escena con la que más he llorado en el cine fue la del monólogo de Marlon Brando ante el cadáver de su mujer suicida. Sin embargo esa escena que comentas nunca me hizo llorar. Aparte de las distintas sensibilidades de la que hacemos gala, para mí la diferencia estriba en que esa que tú comentas resulta demasiado evidente que está ideada para ese fin, y la que yo te comenté, responde más al complicado laberinto filosófico de un artista superdotado, que pergeñó una obra maestra en la que su causticidad responde más a su decadente desarraigo moral que a sus momentos de transgresión erótica.

En fin, me he salido un poco del tema aunque no me ha sorprendido que llores con una secuencia en la que todo el mundo -menos yo- llora. Por cierto, habría que recordar la magnífica interpretación de Robin Williams en una película que me gusta mucho de Christopher Nola, "Insomnia".

Un abrazo

ricard ha dit...

No soy muy original en eso de llorar en el cine. Desde luego, "El último tango en París" es mucho más profunda que "El club de los poetas muertos", pero la segunda también me parece hermosa en su sencillez. Y el final, pensado para hacer llorar o no, resulta idóneo.

Recuerdo "Insomnia", un excelente thriller.

Un abrazo.