diumenge, 3 d’agost de 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 4: APOCALYPSE NOW


El rodatge d'"Apocalypse Now" va ser llarg i complicat i va haver de patir la destrucció dels decorats per culpa del mal temps i un atac de cor del protagonista Martin Sheen. Quan el film es va estrenar, l'any 1979, ja havíem vist "El regreso" i "El cazador" i la guerra de Vietnam ja no era un tabú al cinema.

Però "Apocalypse Now" és molt més que una pel·lícula sobre la guerra que van perdre els americans. Tracta sobre la bogeria dels homes, sobre la incertesa i sobre l'horror. Adaptació molt lliure de la novel·la de Joseph Conrad "El cor de les tenebres", narra com el capità Willard (Sheen) remunta un riu que travessa el territori en guerra fins més enllà de la frontera amb Cambodja per trobar el coronel Kurtz (Marlon Brando), un militar presumptament embogit que lluita pel seu compte amb mètodes considerats poc ortodoxos. Kurtz està rodejat d'un exèrcit de fanàtics que l'adoren com a un déu; sap que Willard ve a matar-lo, com li han ordenat que faci, i no sembla disposat a impedir-l'hi, però, primer de tot, intentarà satisfer la curiositat del capità explicant-li les coses que ha vist i com va comprendre -com si li haguessin disparat una bala de diamant al front- la puresa de l'horror. A les memòries que Kurtz ha mecanografiat al seu refugi enmig de la selva, s'hi pot llegir en grans lletres vermelles: "Tireu la bomba... ja!".

La lúcida radicalitat del pensament de Kurtz entra en contradicció amb la hipocresia dels militars que han ordenat la seva mort. El mateix Willard pensa: "Acusar un home d'assassinat al Vietnam és com posar multes per excés de velocitat a Indianàpolis". Les etapes del viatge de Willard mostren una guerra absurda en què els soldats americans despleguen la seva insultant superioritat material per estavellar-se contra un enemic invisible i un univers mig infernal mig psicodèlic on alguns fan surf mentre cauen bombes al seu costat, esquí aquàtic amb música dels Rolling Stones, embogeixen amb l'arribada d'unes playmates o al·lucinen sota l'efecte de les drogues amb les bengales de colors que solquen el cel nocturn al pont de Do-Lung. Tot plegat és un circ, i les imatges del film insisteixen en aquesta idea: enmig del combat, un equip de la televisió, amb el mateix Coppola al capdavant, insta els soldats a comportar-se amb naturalitat davant de la càmera; un tanc escup flames sobre les cases de l'enemic mentre en primer pla veiem una missa de campanya; en una de les parades al riu, hi ha motos de trial a la venda...

Més enllà del seu discurs ambigu i fascinant, allò que fa d'"Apocalypse Now" una gran obra mestra és la seva energia narrativa sense precedents, la seva potència visual, l'abundància de moments brillants mai gratuïts, sempre pertinents. Des del començament sense títols de crèdit, quan el napalm engoleix un paisatge de palmeres i veiem sobreimpressionat el rostre terminal de Martin Sheen mentre sona "The End", dels Doors; la mítica escena de l'atac amb helicòpters al ritme de "La cavalcada de les Walkiries" de Wagner; Robert Duvall alçant el seu tors nu sobre un fons d'explosions i caos i dient allò de "no hi ha res com l'olor del napalm al matí"; els tons ataronjats del capvespre al riu fotografiats per Vittorio Storaro mentre Willard sua com un pollastre i fuma com un carreter; les topades amb la realitat, quan el capità mata la jove vietnamita ferida o quan mor "Limpio" (Lawrence Fishburne); les topades amb la irrealitat, com quan arriben al campament de Kurtz i els surt a rebre el fotògraf interpretat per Dennis Hopper; els clarobscurs en les escenes de Do-Lung o en la part final en què un Marlon Brando omple la pantalla tot i que només li veiem el front; Willard amb pintura de camuflatge emergint del riu per orquestrar l'apoteosi final del viatge cap a les tenebres.




"Apocalypse Now" és una simfonia visual i el màxim exemple de la capacitat narrativa del director, probablement també de la seva megalomania.

L'any 2001 va presentar "Apocalypse Now Redux", un muntatge que afegia quasi una hora a l'original. Inclou un episodi força interessant en què els americans que viatgen a la barca retroben enmig de la boira un reducte de colons francesos -i Willard fa l'amor amb Aurore Clément sota una tela contra els mosquits-; també coneixerem els seriosos problemes de les playmates després de l'actuació i sabrem que els homes de Willard van robar la taula de surf del coronel Kilgore. La nova versió és curiosa però al meu parer perjudica greument el ritme amb els seus meandres narratius.

En fi, tornem a 1979. El pressupost d'"Apocalypse Now" ha duplicat les previsions i Coppola està esgotat i sense ni cinc. El film no és el gran èxit que ell esperava quan havia imaginat la construcció d'una sala de cinema gegantina que esdevindria l'únic indret del món on s'exhibiria la pel·lícula i lloc de pregrinació de cinèfils de tots els continents.

En fi, tampoc no és un fracàs; rep un parell d'Òscars, molt merescuts, al so i a la fotografia, i guanya la Palma d'Or a Cannes (segona per al director). El prestigi de Coppola roman incòlume i aborda els nous projectes d'American Zoetrope: "El hombre de Chinatown", protagonitzada per Frederic Forrest i dirigida per Wim Wenders, i "Corazonada" (1982), un músical com els d'abans que protagonitzaran novament Forrest, Teri Garr, Raul Julia i Nastassja Kinski.


La idea és narrar una història d'amor senzilla i sincera sobre una parella que discuteixen una nit perquè ell és un sonso i troben nous acompanyants (un pianista i una ballarina) en la nit de neó de Las Vegas el 4 de juliol (la festa grossa dels americans), i rodar-la íntegrament en estudi -les nou sales dels estudis Zoetrope-, amb decorats caríssims però amb un sistema de pre-visualització mitjançant monitors de televisió, que hauria d'abaratir moltíssim els rodatges. Tom Waits hi posa la música, Gene Kelly assessora els números de ball i el director crea una posada en escena molt imaginativa en què la filmació en decorats permet transicions molt elegants i útils en una història que explica les aventures en paral·lel de la parella protagonista en diversos indrets de la mateixa ciutat i al llarg de la mateixa nit. Vittorio Storaro torna a ser el fotògraf del director i l'artífex d'un cromatisme espectacular i al servei de l'argument: el verd és per al xicot i el vermell per a la noia, que té més ganes de marxa i que vol viatjar a Bora-Bora.

"Corazonada" és un treball magnífic però no troba el seu públic. Al cap d'una setmana d'exhibició ha recaptat menys d'un milió de dòlars i n'ha costat vint-i-vuit. El film de Wenders resulta un altre fracàs, els Zoetrope Studios fan fallida i tot plegat se'n va en orris.

3 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Amigo Ricard, la distancia que hay entre "Apocalipse Now" y "Corazonada" es la misma que existe entre un policía y un narcotraficante. De su etapa creativa más luminosa a las excrecencias de un cine insustancial y sin garra. Aunque te contaré un secreto, uno de esos placeres culpables que hacen tan grande el 7º Arte: mi película favorita sobre la guerra de Vietnam no es esta obra maestra, ni siquiera otra como "El Cazador", o "La Chaqueta Metálica" o "Platoon" o "El Regreso"... es fíjate, una que apenas nadie citaría: "Corazones de Hierro", entiendo que sus valores cinematográficos pueden ser inferiores a esas, pero a mi me encanta.

Un abrazo

pons007 ha dit...

ja no poden quedar gaires més entrades d'en coppola :P

ricard ha dit...

Pedro: Apocalypse Now" y "Corazonada" no tienen mucho que ver, pero no por ello deberíamos despreciar la segunda, un título de culto donde los haya, que difícilmente podía tener éxito con unos protagonistas tan sosos y ese aire lánguido tan impropio de una presunta comedia musical, pero que es una película personal, honesta y visualmente brillante.

Por cierto, sin ser mi preferida dentro del subgénero Vietnam, yo también aprecié mucho "Corazones de hierro". Si acudes a mi monográfico sobre Brian De Palma, más concretamente al capítulo sexto, tendrás ampliada mi opinión al respecto.

pons007: Com aquesta, poques.

Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.