dijous, 14 d’agost de 2014

LA ROSA PÚRPURA DE EL CAIRO


Ara que el públic jove pensa que "Match Point" és la millor pel·lícula de Woody Allen, cal recordar que la llarga filmografia del director nord-americà atresora unes quantes obres mestres.

"La Rosa Púrpura de El Cairo" (1985) és una de les meves favorites. Ambientada als anys de la Gran Depressió als Estats Units, narra la insòlita aventura de Cecília (Mia Farrow), una cambrera sense gaire sang casada amb un brivall sense ofici ni benefici (Danny Aiello) que la té enganyada i esclavitzada; Cecília només és feliç les moltes estones que passa al cinema del seu poble veient les pel·lícules que es feien llavors i que, ben lluny de reflectir la realitat del país, mostraven els embolics d'una gent que vivia en apartaments luxosos i estaven sempre de festa, bebent xampany i alternant als clubs de jazz de Manhattan. "La Rosa Púrpura de El Cairo" és una d'aquestes pel·lícules, que la cambrera veu una i altra vegada fins que s'adona que un dels personatges se la mira, un atractiu aventurer amb salacot anomenat Tom Baxter (dels Baxter de Chicago). Tot d'una, l'esmentat personatge surt literalment de la pantalla del cinema i li declara el seu amor a Cecília. La qüestió es complica encara més quan compareix l'actor que interpreta l'aventurer (Jeff Daniels fa el doble paper) per intentar que la seva creació torni al lloc que li ha estat destinat.

Un guió habilíssim aconsegueix que aquesta situació mancada de sentit funcioni amb una lògica inapel·lable. Al món real, davant d'un fet tan insòlit, s'imposa el pragmatisme: els productors de la pel·lícula estan preocupats per les conseqüències legals de l'incident -que començarà a reproduir-se en altres ciutats on es projecta el film-; l'amo del cinema té pèrdues i no pot apagar la projecció perquè, si ho fes, potser el personatge no tornaria mai a la pel·lícula; Cecília s'ha d'enfrontar a la reacció violenta del seu marit i haurà de decidir entre un home perfecte però irreal i l'actor que l'interpreta, que també es declara enamorat de la noia. Al seu torn, els personatges de "La Rosa Púrpura de El Cairo" que continuen en pantalla se senten perduts sense un guió que dirigeixi les seves accions i no poden anar a sopar al club amb Baxter absent; enmig d'aquesta sobtada anarquia, un comunista i un capellà intenten imposar ordre a partir de les seves creences respectives.

I qui millor s'ho passa és Tom Baxter, a qui el món real li resulta fascinant. Se sorprèn que la gent pugui fer l'amor sense que hi hagi prèviament un fos a negre. Descobreix una dona embarassada i explica a una colla de prostitutes, que se l'escolten meravellades, com l'ha impressionat el miracle de la vida. Però també descobrirà que les coses no són fàcils fora de la pantalla, que hi ha molta pobresa i que els seus diners de mentida no serveixen per comprar menjar; i la gent no es comporta gaire cavallerosament.

De fet, "La Rosa Púrpura de El Cairo" és un film sobre l'aprenentatge. Tant l'aventurer com la Cecília s'adonaran que la màgia només existeix rere la pantalla, malgrat que el xampany sigui gasosa. Escapar a la misèria no és tan senzill però el cinema mai no perd la seva capacitat per il·lusionar, com comprovarem en la magnífica escena final amb Cecília mirant les evolucions de Fred Astaire i Ginger Rogers a "Sombrero de copa", la pel·lícula que el cinema local projectarà a continuació de l'accidentada estrena.

Amb aquest film, Allen va tornar al color, però no oblidem que les escenes a l'altra banda de la pantalla són, lògicament, en blanc i negre, la qual cosa li permet jugar amb aquest contrast. En qualsevol cas, el seu film següent, "Hannah y sus hermanas", una altra obra mestra, també és en color; i també finalitza amb l'atribolat protagonista recuperant la joia de viure gràcies a una visita a un cinema on projecten una pel·lícula dels germans Marx.

5 comentaris:

pons007 ha dit...

Ja em perdonaràs, però em quedo amb Match Point, i encara que no hi surtis la Scarlett em continuaria quedant amb Match Point. De fet, em va avorrir una mica la Rosa purpura del Cairo. Tot i que s'ha de reconèixer que en el teu post sembla que sigui una gran pel·lícula :P

ricard ha dit...

Estàs perdonat tota vegada que reconeixes la meva capacitat d'ensarronar els lectors ;)

miquel zueras ha dit...

Una meravellossa obra que et demostra que el món -per desgracia- no és com les pel.lícules. Recordo que quan és van encendre les llums del cinema la platea era plena de noies-dones amb el mocador a la ma.
El protagonista previst era Michael Keaton però Allen va decidir sustituir-lo per Daniel poc després de comerçar el rodatge.
Salut! Borgo.

Pedro Rodríguez ha dit...

Es curioso porque yo también he detectado eso, pero aunque yo pienso que "Match Point" es la mejor película del periplo europeo de Allen, mi preferida sigue siendo "Manhattan", de hecho fue la única que seleccioné del genio neoyorquino para formar parte de mi libro "100 películas que me llevaría a una isla desierta".

Un abrazo

ricard ha dit...

Borgo: Jeff Daniels és un galant atípic i té una cara "antiga"; trobo que és una gran elecció.

Pedro: Ya ves que me ha dado por películas con finales que hacen llorar (el de ésta se parece mucho al de "Las noches de Cabiria", de Fellini). Por lo demás, estoy de acuerdo contigo en que "Match Point" es la mejor película "europea" de Allen y "Manhattan" la mejor a secas.

Necesito más información sobre tu libro.

Una abraçada i gràcies pels comentaris.