divendres, 1 de novembre del 2013

JOHNNY GUITAR


Dirigit per Nicholas Ray l'any 1954, "Johnny Guitar" és un western típicament de sèrie B. Això no implica en absolut que sigui una mala pel·lícula. De fet, és una obra mestra.

A Ray no li preocupa que només hi hagi tres decorats. En el més important, el saloon que Vienna (Joan Crawford) ha obert al costat de la futura parada del ferrocarril, transcorre tota la primera part del film, que serveix per presentar-nos, de manera modèlica, els personatges i els conflictes que els uneixen o els enfronten. I, per si les relacions establertes, les emocions o els sentiments, de vegades contradictoris, no quedessin prou clars gràcies als diàlegs justament famosos de Philip Yordan, Ray es preocupa de vestir els personatges amb colors que reflecteixin el seu estat d'ànim o la seva evolució; també procura que els ramaders intolerants entrin en escena formant un triangle o la punta d'una fletxa, simbolitzant la seva amenaça, o que Vienna, en la seva primera aparició, se situï en un pla elevat simbolitzant no únicament que ella i ningú més mana al seu local sinó que està moralment per sobre dels seus veïns i de la malvada Emma (Mercedes McCambridge), tot i el seu passat una mica tèrbol, en l'època en què va conèixer Johnny (Sterling Hayden). Al final, mentre els dolents van tots de negre, un foc purificador il·lumina la negra nit i Vienna ja pot lluir un vestit ben blanc.

3 comentaris:

Ca ha dit...

Tens raó, "JOHNNY GUITAR" és una obra mestra. Els primers tres quarts d'hora són, possiblement, antològics i dignes d'estudi. L' escena triada desborda emoció i és una dels cims del romanticisme sense cap mena de dubte. Salutacions.

David ha dit...

Peliculón. Tan buena, que yo ni recuerdo que era serie B (o no se nota de lo buena que es). Esta peli y uno de sus diálogos forma parte de mi vida por las variaciones con las que lo empleé.
-Miénteme, dime que aún queda Cola-Cao.
- Miénteme, dime que hoy no tenemos que ir a la Uni, etc...

Un saludo.

ricard ha dit...

Ca: En els millors westerns, el romanticisme i la violéncia conviuen sense esforç aparent. El film també funciona com a metàfora de la cacera de bruixes macarthyana.

David: Se nota el bajo presupuesto y tiene muchos tics de serie B; pero la dirección brillantísima y un guión a ratos soberbio trascienden dicha condición. Interesantes las variaciones sobre el famoso diálogo... ;)

Salutacions i gràcies pels vostres comentaris.