divendres, 8 de novembre de 2013

EL PLANETA SALVAJE


El darrer exemplar de la revista "Cinemanía" proposa una llista de les 100 millors pel·lícules de ciència-ficció de la història. Com que en la votació han participat els lectors, predominen els títols molt moderns i els resultats són un pèl estranys: "2001: Una odisea del espacio" empatada en el número u amb "Regreso al futuro"? En fi, tot és discutible, i pitjor va ser l'enquesta de "La Vanguardia" entre els seus lectors per celebrar el centenari del cinema que va donar com a títol guanyador "Brockeback Mountain".

Però és de jutjat de guàrdia que no aparegui entre les cent millors un títol que, sortosament, sí que rescata de l'oblit Àngel Sala, director del Festival de Sitges i crític reconegut, en la seva votació particular: ens referim a "El planeta salvaje", un film d'animació dirigit el 1973 per René Laloux, partint d'una novel·la de Stefan Wul que va adaptar Roland Topor.

Al planeta dels Draags, els humans -que ells anomenen Oms- serveixen de mascotes perquè juguin els nens o bé viuen en estat salvatge, i la seva vida no té cap valor, tot i que els Draags, amb la seva pell blava, grans ulls vermells, orelles en forma d'aletes de peix, són força simpàtics i molt il·lustrats. De tant en tant, quan no estan distrets meditant, els Draags "desomitzen" el territori per controlar l'alta taxa de natalitat dels humans. Tot això canviarà quan una de les mascotes accedeixi al coneixement i descobreixi l'existència d'un "planeta salvatge" on la seva raça podria aconseguir la llibertat.

Més enllà de les paradoxes i metàfores presents en aquest argument, el principal interès del film radica en el disseny dels seus escenaris i dels estranys éssers que els habiten, entre delicat i grotesc, obra del mateix Topor, artista polifacètic *, que sembla inspirar-se en les obres de Dalí -surrealista com ell- o Giorgio de Chirico.

"El planeta salvaje" és una pel·lícula cabdal tant de l'animació europea com del gènere de ciència-ficció, que òbviament cal redescobrir.

* L'obra de Topor és tan extensa com apassionant. Membre fundador del Grupo Pánico, l'humor negre, el surrealisme i la provocació són presents en les seves novel·les, dibuixos i treballs diversos, que inclouen un curiós llibre de receptes -"La cocina caníbal"-, el guió de "Marquis" (Henri Xhonneux, 1989), un film sobre el Marquès de Sade, que apareix a la presó amb aspecte de simi i dialogant amb el seu penis, o la novel·la "El quimérico inquilino", que Polanski adaptaria en un dels seus millors films.

4 comentaris:

Funky Blog. Medina ha dit...

La veritat és que en aquexts tipus de ranquings t'hi pots trobar de tot!

No coneixia aquest film, però me l'apunto a "pel.lícules pendents".
Gràcies!

David ha dit...

Pues esta no la he visto todavía. Es una de esas que siempre tienes en la cabeza en plan "ya caerá algún día"...

Javier Simpson ha dit...

Pendiente con mayúsculas. El quimérico inquilino me parece de lo mejor de Polanski. A ver si consigo alguna novela de Topor. Creo que podría gustarme. Un saludo, ricard.

ricard ha dit...

Funky Blog: Aquestes llistes són interessants però tanmateix pintoresques. Molt xulo el teu bloc!

David: Pues yo la tenía también en lista de espera desde que vi hace años esas sugerentes imágenes y el artículo de "Cinemanía" me hizo caer en la cuenta de que tenía que verla antes de morir. Y el Youtube es idóneo para estos fines.

Javier: Totalmente de acuerdo en lo que respecta a "El quimérico inquilino". De Roland Topor sólo he leído "La cocina caníbal"; es un libro tan insólito como divertido con recetas para cocinar curas o abogados con salsa bearnesa y cosas así.

Salutacions a tothom i gràcies pels vostres comentaris.