divendres, 15 de novembre de 2013

LA HERIDA


Tot i que Fernando Franco, el director, ha manifestat que el cas que mostra a "La herida" és senzillament el d'una noia que pateix l'anomenat transtorn límit de la personalitat, i que la pobra està realment molt fotuda, no podem evitar pensar que el film ens alerta sobre una problemàtica més general. La protagonista, conductora d'ambulàncies, es passa el dia enviant missatges pel mòbil o xatejant per internet, però està més sola que la una. Per reforçar aquesta sensació d'aïllament, la càmera està sempre enganxada al rostre o al clatell de Marian Álvarez (extraordinària) i el paisatge apareix en molts sentits desenfocat. Una pel·lícula dura que transmet a l'espectador l'angoixa del personatge, insòlita dintre del panorama més aviat acomodatici del cinema espanyol recent.

3 comentaris:

David Amorós ha dit...

Me la vaig perdre en el seu moment però tinc moltes ganes de recuperar-la. Ja sou molts els que heu dit que és una ópera prima a tenir en compte.

Una abraçada.

P.D: Feia uns dies que estava molt desconectat del mon blogger i fent un repàs al que has publicat mentrestant, m'he quedat molt filpat i divertit amb la crítica Boyero, ja,ja.

miquel zueras ha dit...

Molt bona. Una gran pelicula sobre l´incomunicació i la protagonista és fantàstica.
Molt bó el post de "Los últimos..." Aquest peplums de Reeves eren entranyables i em posten records d´aquella "Primera sesión" dels dissabtes a la tarda.
Salut. Borgo.

ricard ha dit...

David: I sobretot ara que el cinema espanyol està una mica orfe de talent.

Ja has vist, el Boyero com les gasta...

Borgo: Veig que coincidim en la valoració de "La herida".

De fet, no recordo haver vist cap peplum el dissabte a la tarda quan era petitó, potser perquè la majoria de les vegades era a comprar amb ma mare (que em subornava comprant-me un pistoler de plàstic). D'haver-les vist a la televisió només recordo "Tierra de faraones" i "Sinuhé, el egipcio", que no sé si es poden considerar peplums, tot i que els homes també duien fadilles. En canvi, recordo haver vist al cinema "Quo Vadis?", "Los diez mandamientos" i una cosa molt estrafolària que es deia "El conquistador de la Atlántida": no em va agradar gens, però no en podem fer cas ja que, en qüestions de cinema, la meva mirada és més innocent ara que quan era jove, per estrany que pugui semblar.

Una abraçada a tots dos.