dissabte, 23 de novembre del 2013

BLUE JASMINE


La darrera pel·lícula de Woody Allen és un retrat femení i això no és cap novetat en la seva filmografia. També parla de diners i de classes socials, com ja ho va fer a "Granujas de medio pelo" o "Match Point". Parla també sobre la impostura, i no és el primer dels seus films en què la protagonista viu enganyada. Aquí, però, tothom traeix tothom; i tothom és traït: ja siguin uns inversors o la hisenda pública, ja sigui la Jasmine, ja sigui el marit de la Jasmine, o la seva germana, o el nòvio de la germana, o l'aspirant a congressista que coneix la Jasmine, al seu torn una mica interessat. I és, sobretot, la Jasmine qui viu en la mentida: primer en la mentida de l'opulència i després, quan les coses li van malament, viu de fantasies, amb l'ajuda del vodka i dels ansiolítics; i potser algun dia despertarà, deixarà de fer-se mal i fer-lo als altres, i podrà tornar a començar de zero... o potser no. I és que "Blue Jasmine", malgrat el seu aire de comèdia, és un dels films més pessimistes del director, de fet una tragèdia que recorda els drames sobre dones pertorbades de Tennessee Williams, amb una actriu de nivell (esplèndida Cate Blanchett), que és el que es requereix en aquests casos. Un muntatge en paral·lel que relaciona el passat amb el present i la direcció més sòbria i elegant que hom pugui concebre fan la resta i converteixen aquest film en un dels millors d'Allen, un dels seus títols referencials.

7 comentaris:

Julio Lamaña ha dit...

Molt d'acord. Impactant el treball de la Blanchet. la misèria humana entre els rics i els pobres. Ara jo penso que si hi ha autenticitat en la peli, l'aporten aquestes classes populars

ricard ha dit...

No et falta raó. Els pobres són els "bons" de la pel.lícula i els únics sincers. Sobretot Eddie, l'amic del nòvio de la germana, quan reconeix que no és gran cosa ("el millor que ha trobat d'un dia per altre"). Però no oblidem que la germana també acaba traint Chili, sens dubte influenciada per Jasmine, tot i que al final recupera el seny... O potser claudica?

David ha dit...

Quan la vegi (que ho faré, en part gràcies a la teva crítica), ja te'n diré alguna cosa. N'espero força.
Salut!

Anònim ha dit...

no hi ha gens de divergència, tothom diu més o menys el mateix d'aquest film, per tan deu ser veritat :P

ricard ha dit...

David: Espero que no et decebi. A veure quin dia m'ho puc combinar, et truco i ens veiem...

pons007: O no. El Carlos Boyero la posa a parir. Però potser això també és un bon senyal.

Salut i gràcies pels comentaris.

David Amorós ha dit...

Jo crec que és un dels millors Allens recents però tampoc m´ha agradat tant com a tu. D'alguna manera s'acosta al seu cine de fa dècades peò em va semblar menys espontani que aleshores.
Una abraçada.

ricard ha dit...

Allen va deixar de ser espontani fa molts anys. Però ho pot compensar amb la saviesa adquirida. "Blue Jasmine" és una gran obra de maduresa. Una abraçada.