divendres, 20 d’abril de 2012

NUNCA ME ABANDONES


Un altre títol en imperatiu, que correspon a una pel·lícula dirigida el 2010 per Mark Romanek, un senyor especialitzat en vídeos musicals que ja havia fet una incursió molt interessant en el gènere de la ciència-ficció a "Retratos de una obsesión" (2002). Com també passava en aquell cas, "Nunca me abandones" és una mostra molt atípica en què la ubicació en el gènere ve determinada per l'argument però en absolut per l'ambientació, que ens transporta a una Anglaterra intemporal (l'acció se situa entre els anys seixanta i noranta, però resulta una dada ambígua) i icònica, amb camps verds i internats rígids (amb una funció educadora molt específica), no gaire allunyada d'aquella Anglaterra d'aristòcrates i majordoms reflectida a "Lo que queda del día", l'altra novel·la de Kazuo Ishiguro que ha estat adaptada al cinema.

Un altre punt en comú amb la magistral pel·lícula de James Ivory és que la trama conté una història d'amor que no sap com expressar-se, en aquest cas el que senten l'un per l'altre els personatges de Kathy (Carey Mulligan) i Tommy (Andrew Garfield); hi ha una tercera en discòrdia, la Ruth (Keira Knightley), més decidida i manipuladora però finalment tan perduda com els altres en un univers que no entenen i que els ha condemnat, a causa de la seva funció en un sistema sanitari potser més perfecte que el nostre però qüestionable èticament, a perdre l'única cosa de valor que podran tenir al llarg de les seves curtes vides: els amics i els records agredolços de la infància.

Una pel·lícula que retorna a la ciència-ficció la poesia que ja no es troba en el gènere, però tampoc en la majoria de films romàntics que s'estrenen.

8 comentaris:

Joana ha dit...

La vaig veure fa uns mesos en VO. Molt dura, delicada,poètica.
Ciència ficció però...n'estem tan allunyats?
Molts records!

ricard ha dit...

No crec que arribem a aquests extrems, almenys pel que fa a la sanitat pública, doncs mantenir el sistema que funciona a la pel·lícula deu resultar car.

Petons i que tinguis moltes roses per Sant Jordi!

Javier Simpson ha dit...

Esta peli me tira bastante. Ya hace algún tiempo que estoy detrás de ella. No sabía que era del director de esa peli de terror a mi modo de ver desaprovechada que es Retratos de una obsesión en la que Robin Williams está muy bien (cuando quiere es un gran actor). Espero verla muy pronto, tal vez hoy por la noche (creo que la tengo)

Un saludo, ricard. Buena reseña, como ya viene siendo habitual :-)

miquel zueras ha dit...

Prenc cota d´aquesta pel.licula perque em va agradar molt "Retratos de una obsesión" que va fracassar del tot a Estats Units que no van poder encaixar veure a Williams en un registre tan diferent. Salut. Borgo.

ricard ha dit...

Javier: A mí me encanta Robin Williams cuando hay detrás un director que controla sus excesos. Me gustó mucho en "El club de los poetas muertos", de Weir y en "Insomnio", de Nolan. Bueno, ya me dirás si te ha gustado "Nunca me abandones". Un saludo y gracias por tu comentario.

Borgo: Aquesta pel·lícula em sembla que tampoc no va ser un gran èxit. És molt dura. No s'assembla a "Retratos de una obsesión" però espero que t'agradi. Salut!

Angélica Oliveira ha dit...

Hola Ricard,
Fa molt que no em passo per aquí, per falta de temps, perdona!
Fa uns dies que m'han entrat ganes de mirar aquesta peli·cula però no estava del tot convençuda...ara desprès de llegir això aniré llogar-la...;-)
Una abraçada!

Jordicine ha dit...

Em va agradar moltíssim! Realista no, pero potser premonitòria... La Knighhtley i la Mulligan estan extraordinàries. Una abraçada.

ricard ha dit...

Angélica: Perdonada. I espero que t'agradi la pel·lícula. Una abraçada.

Jordicine: Efectivament, elles dues fan un paperàs... Una abraçada.