diumenge, 29 d’abril de 2012

LOS JUEGOS DEL HAMBRE


Gary Ross, el director de "Los juegos del hambre", té una trajectòria interessant com a escriptor ("Big", "Dave, presidente por un día", "El valiente Despereaux") i com a director ("Pleasantville", "Seabiscuit, más allá de la leyenda"). Però aquesta adaptació del best-seller de Suzanne Collins, una barreja entre "El malvado Zaroff" i "Gran Hermano", molt similar a "Battle Royale" però més ensopida i retòrica, no aporta gaires al.licients més enllà de la solvència interpretativa de Jennifer Lawrence ("Winter's bone").

Si la pel·lícula és tan dolenta, quin és el secret de l'èxit de taquilla espectacular que ha obtingut als Estats Units? Com que atribuir-ho al mal gust dels espectadors ianquis seria una resposta plausible però potser insuficient, llançaré una hipòtesi més atrevida:

"Los juegos del hambre", a més d'apel·lar a l'instint de superació, de lloar el valor de la gent senzilla i de ser, en definitiva, una història de bons i dolents sense subterfugis, incorpora una història d'amor a tres bandes de provada tradició i eficàcia dintre del gènere d'aventures: la noia estima un xicot bru amb molts bíceps, mentre un de ros, una mica pijo i més maldestre però amb bon cor, la pretén. Com que no us vull aixafar el final, no revelaré quina és l'elecció (si és que n'hi ha, perquè ens queden encara dues seqüeles).

L'amor pur és el del xicot moreno, però al llarg de la trama, la relació amb el ros passa del rebuig inicial a una certa afinitat després que aquest demostri que és capaç de sacrificar-se per ella. El rebuig inicial de la noia és compartit d'alguna manera per l'espectador, doncs com ja hem dit el xicot és un pijo repel.lent; aquí, és quasi tan pobre com els seus companys de districte però d'un estatus superior, ja que la seva família regenta una botiga.

El mateix passa amb el triangle protagonista de "Caperucita roja" (Catherine Hardwicke, 2011): el xicot bru és un camperol i el ros, amb qui la família la vol casar, el ferrer del poble, ni més ni menys.

Remuntant-me una mica més en el temps, recordo també el clàssic del cinema d'aventures "El último mohicano" (la versió de Michael Mann, del 1992): la noia -Madeleine Stowe- s'enamora d'un individu una mica salvatge i que presumeix d'una llarga cabellera morena (Daniel Day-Lewis); un oficial britànic ros, amb el cabell recollit en una cua i un bonic uniforme, també la pretén, però ella no li fa ni puto cas; l'anglès és també força repel.lent però, quan cal, per salvar la noia, accepta que els indis el cremin viu (poca broma!).

I és que ser ric i pretendre la nòvia del protagonista resulta molt arriscat. I, si no, que li preguntin a Harry Osborn...

2 comentaris:

Angélica Oliveira ha dit...

Hola Ricard,
Estic llegint el segon llibre, el primer el vaig acabar en dos dies...vaig mirar la peli el dimecres i em va agradar...si és fluixa, però esta gairebé fidel a l'essència dels llibres.
Clar que es pot interpretar de moltes maneres, i no és tothom que veu les indirectes de la societat actual en aquesta historia (els realities show, per exemple, per mantenir l'audiència pendent del que faran un grup de persones normals en situacions extremes) i fins i tot el nom del país fictici de l'historia (Panem) és una clara referència a la tàctica de molts governs corruptes al propiciar "pa i circ" en contes de arreglar els problemes de la població, i clar com es veurà en les properes pelis que el poble té el poder de canviar les coses (spoiler alert!!).
Prefereixo l'èxit d'aquesta saga al èxit de la saga dels vampirs que brillen....jejejejeje
Només una cosa: el noi pijo, no és pijo, té molt bon cor i representa l'esperança per a la personatge principal (això no ha quedat gens clar en la peli, però en el llibre ho expliquen)
Una abraçada.

ricard ha dit...

Angélica: Reconec que no em vaig quedar amb el detall del nom del país on transcorre l'acció, però que la història critica els realities televisius resulta força evident. Però això no em sembla un argument gaire original. Amb alguna diferència, "Rollerball" (Norman Jewison, 1975) ja parlava del mateix. I ja sé que l'amic no és exactament un pijo, però insisteixo en la meva tesi sobre els triangles amorosos en aquest i altres films d'aventures, com per exemple "Caperucita roja" (que té la mateixa directora de "Crepúsculo", nissaga que no he vist i dedueixo pel teu comentari que tampoc n'ets una fan). Una abraçada.