dilluns, 30 d’abril de 2012

CARTA BLANCA


Les pel·lícules dels germans Farrely (Peter i Bobby) tenen, al meu parer, diverses virtuts. La principal -i que ha creat escola- és la seva incorrecció política militant:

- Als seus films, apareix tota mena de gent discapacitada i la seva situació i els seus infortunis són la base de nombrosos gags o, fins i tot, el centre de l'argument; la incomoditat que això pot provocar en l'espectador vé matitzada habitualment per una gran comprensió cap als personatges, que assumeixen i superen les seves tares amb una actitud positiva. La discapacitat pot ser intel·lectual ("Dos tontos muy tontos", 1994) o física: recordem el jugador de bitlles manc de "Vaya par de idiotas" (1996) o els germans siamesos de "Pegado a ti" (2003). A "Amor ciego" (2001), la seva pel·lícula més rodona (i no vull fer acudits fàcils), els dos protagonistes, tot i que ells mateixos no són físicament atractius, només se senten atrets per les noies més guapes; un d'ells, sota els efectes de la hipnosi, començarà a veure boniques les noies lletges i se n'enamora d'una que pateix obesitat mòrbida; al final, revelada la veritat, venç els seus prejudicis; el missatge és molt clar: cal acceptar tothom amb els seus defectes i també els propis, de manera que l'amic del protagonista perdrà el complex que li ocasiona tenir cua (sic).

- L'escatologia deixa de ser un tabú. De la diarrea de "Dos tontos muy tontos" al gag (genial) del semen al cabell a "Algo pasa con Mary" (1998), tot està permès.

Amb "Amor en juego" (2005) i "Matrimonio compulsivo" (2007), el seu cinema sembla haver-se civilitzat i apuntar cap a una comèdia romàntica de característiques més convencionals. Encara trobarem detalls escatològics, però la popularització dels mateixos -precisament gràcies al seu exemple-, provoca que els seus films siguin difícils de distingir de la resta en el marc d'un gènere que, com ja hem dit altres vegades, no passa pel seu millor moment.

L'argument de "Carta blanca" (2011) -dues parelles d'amics que s'avorreixen en la placidesa de la seva vida matrimonial; ells necessiten desesperadament sexe i diversió; elles opten per donar-los, i donar-se, una setmana de llibertat- no és un argument sinó un gènere. I la resolució del film, que no revelaré però tampoc no és difícil d'imaginar, resulta igualment convencional.

Això vol dir que el sistema ha engolit ja totalment els germans Farrelly? Doncs potser sí, però això no impedeix que la personalitat dels seus autors s'imposi i faci que el resultat s'elevi clarament per sobre de la mediocritat imperant.

En les nombroses comèdies matrimonials de l'actual cinema nord-americà, estan molt ben descrits l'avorriment i l'erosió que comporta el dia a dia de la vida en família. Un exemple recent el trobem a "Noche loca" (Shawn Levy, 2010): els quinze minuts inicials són definitius; però ni l'adulteri ni el divorci es presenten mai com una alternativa i els arguments acaben caient en el despropòsit, com en aquest cas, en què l'alegria torna al matrimoni després que la parella visqui una aventura d'espies l'única nit de l'any que es permeten sortir a sopar; i l'aventura és molt més ensopida que la de "Mentiras arriesgadas" (James Cameron, 1994), film que participava d'una premissa similar però molt més ben resolt.

Els germans Farrelly també resolen amb enginy aquest punt de partida argumental i hi afegeixen una escena de la seva collita: la masturbació al cotxe contemplada per una parella de policies. I, quan els marits es queden sols i volen passar a l'acció, acompanyats d'una colla d'amics frikis, els directors tornen a demostrar el seu coneixement de les debilitats humanes i la seva capacitat per extreure'n escenes divertides. Com ja he dit, el final és convencional, però digne, i inclou un detall romàntic prou bonic, quan el protagonista (el sempre eficaç Owen Wilson) revela que sí que recordava la data en què va perdre la virginitat. D'altra banda, algunes de les millors escenes es troben en aquest tram final: la intervenció impagable de Richard Jenkins i un parell de gags que no desmereixerien en l'etapa més salvatge dels Farrelly: el de l'esternut alliberador i la "menjada falsa". Potser no està tot perdut.

5 comentaris:

Mario Salazar ha dit...

No estoy viendo comedias actualmente pero me hacen gracia las de Todd Phillips, DUE DATE Y HANGOVER, a Wilson lo recuerdo de Los rompebodas O You, me and Dupree y me parece muy gracioso. Un abrazo.

Javier Simpson ha dit...

Hola, ricard. Si puedes pásate por mi blog. Tengo algo que entregarte. Post del 1 de Mayo.

Un saludo

ricard ha dit...

Mario: Muy divertidas las películas que señalas de Todd Philips, que aquí se titularon, respectivamente, "Salidos de cuentas" y "Resacón en Las Vegas". Sobre Owen Wilson, no te olvides de su genial secundario en "Los padres de ella", o a las órdenes de Woody Allen en "Midnight in Paris". Un abrazo.

Javier: Lo he visto. Muchísimas gracias y me pongo al encargo. Un abrazo.

Jordicine ha dit...

Doncs no n'he vist gaires d'aquests germans. La veritat és que no em criden l'atenció. Una abraçada, RICARD.

ricard ha dit...

Tampoc no has vist "Algo pasa con Mary", que l'ha vista tothom?

Una abraçada.