dilluns, 29 d’agost de 2011

EL MANANTIAL


"El manantial" (King Vidor, 1949) té un guió extraordinari: escrit per Ayn Rand a partir de la seva novel·la, parla bàsicament de la integritat a partir de la figura d'un arquitecte més o menys inspirat en Frank Lloyd Wright que té molts problemes per treballar en no voler cedir ni un mil·límetre a les demandes dels seus clients i adequar els seus projectes visionaris als gustos del moment. Conseqüentment, Rand va amenaçar els estudis amb avortar la producció si es prenien la més mínima llibertat -com acostumava a passar- amb el seu llibret. Però no va aconseguir que l'autèntic Frank lloyd Wright signés els projectes que apareixen al film, ja que l'home demanava massa calés.

El guió demostra una gran capacitat de síntesi i aborda també una història d'amor a tres bandes i una denúncia a la premsa populista i al feixisme latent en la societat. Vidor potencia la concisió i sublima tots els temes apuntats per Rand gràcies a una realització modèlica. Els primers minuts de la pel·lícula constitueixen un exemple excel·lent d'una manera de fer cinema que potser s'hagi perdut per sempre:

Tres plans gairebé idèntics ens mostren un professor d'universitat i dos arquitectes que qüestionen l'obra visionària i actitud rebel del protagonista, vist sempre d'esquena, a contrallum, a l'esquerra de l'enquadrament. Al final del tercer pla (escena), l'arquitecte li pregunta el nom i llavors veiem per fi, en pla general, la figura enorme de Gary Cooper que respon "Howard Roark". Hem vist la societat contra una figura i aquesta figura és un nom que brillarà amb llum pròpia, no endebades el valor del talent individual és el tema central d'un film de lectura política sens dubte controvertida.

Un primer pla sobre un dietari, els fulls del qual giren ràpidament, ens indica que passa el temps.

Henry Cameron ((Henry Hull), l'arquitecte fracassat que li fa de mentor (que hem vist a la tercera escena) camina pel carrer, compra un diari, l'estripa, compra la resta de diaris que tragina el venedor i els va estripant davant de l'estupefacció dels transeünts, fins que Gary Cooper arriba i se l'emporta cap al despatx, al qual es dirigeixen en un pla contrapicat, en contrallum i amb profunditat de camp, que Vidor reiterarà en altres moments culminants (particularment, les escenes de la seducció de Dominique Francon -Patricia Neal-). Després, sabrem que el diari que estripava l'arquitecte, el "Banner", presideix la campanya contra la seva obra -i la de Roark- pretenciosa i diferent.

Al despatx, el mentor de Roark pateix un atac de cor. El pla següent, novament contrapicat, mostra el trajecte en ambulància des de l'interior de la mateixa; rere la finestra rectangular del vehicle veiem passar els gratacels de Nova York, la majoria amb l'estil neo-clàssic de moda, algun més modern i estilitzat; Cameron, a les portes de la mort, comenta: "Aquest el vaig fer jo".

Tot un exemple d'elegància i capacitat de síntesi, i espero no semblar José María Latorre. Però algú ha penjat a Internet una versió abreujada de la pel·lícula que és encara més sintètica. Vegeu si no:

7 comentaris:

Mario ha dit...

He leído mucho al respecto de éste filme, tanto que me entuasiasmo lo que había detrás, es decir la obra de Rand y por eso he querido posponer su visionado para leer primero la obra, pero tengo pendiente ver el filme, que lo haré sin duda ante tanto elogio, los detalles que apuntas sobre las tomas me parecen muy destacables, también agregar que Gary Cooper es de esos grandes actores que me agradan y éste filme es de los más memorables de su carrera lo que lo hace indispensable para cualquier cinéfilo. Tanto la película como la literatura tienen ese ideal de seguir la propia voluntad, en un mundo donde todos nos vemos obligados a dejar de lado muchas cosas en el camino al éxito o rumbo a las metas propias, ver defender nuestro criterio, nuestra originalidad aún no descubierta suena muy reconfortante, siempre he creído que por un hombre que alcanza la gloria sin caer en los lugares comunes de la subyugación de su esencia hay esperanza para cualquier utopía ya que solo los mejores logran imponerse frente al status quo. Un abrazo.

Mario.

ricard ha dit...

Pues seguro que te gusta la película, porque en tu comentario has resumido su mensaje. Un abrazo, Mario.

Javi ha dit...

Muy buen análisis de la película, ricard, especialmente técnico.
A mí también me gustó mucho. Nos encontramos en ella con un gran Gary Cooper, uno de los más grandes y con un guión excelente que es dirigido con gran maestría, síntesis narrativa, cuando es preciso, y una gran precisión por el gran King Vidor.

Un saludo y hasta la próxima, ricard.

jordicine ha dit...

No l'he vist. Aviam si la trobo aviat. Després de llegir-te, quasi és una obligació. Una abraçada, RICARD.

ricard ha dit...

Javi: Estamos de acuerdo; gracias y un saludo.

Jordicine: Jo he tardat molts anys (els que tinc) a veure-la i m'he trobat davant d'un clàssic incontestable. Una abraçada.

Bargalloneta ha dit...

Fa temps que la vaig veure , Gary Cooper no és dels actors que més m'agradin però reconec que està molt bé, la que em va sorprendre va ser Patricia Neal

ricard ha dit...

De fet, Gary Cooper no era gaire bon actor. Però la càmera l'estimava. Potser caldria objectar que era massa vell per al paper de jove arquitecte, però això tampoc seria una novetat en el cinema nord-americà, amb casos tan flagrants com el de James Stewart fent de jove advocat a "El hombre que mató a Liberty Valance" amb cinquanta-quatre primaveres.

També em va sorprendre gratament la Patricia Neal. Gràcies, Mònica, i fins aviat.