diumenge, 21 d’agost de 2011

ROBERT REDFORD

En fa setanta-cinc aquest senyor, una icona de Hollywood, actor limitat i director irregular, però sempre simpàtic, notable en la seva faceta altruista, creador del festival de cinema independent de Sundance i ecologista contumaç.

Tot i que continua en plena forma i té a punt d'estrena dues pel·lícules com a director ("La conspiración" i "The Company You Keep"; en la segona, també actua), no estarà de més retre-li un petit homenatge i repassar la seva carrera en les seves dues facetes:

Robert Redford, actor.

Després d'una infància difícil marcada per la mort de la seva mare, Redford es va apuntar a la moda beatnik i va dedicar-se a viatjar per Europa sense calés i a emborratxar-se. Volia ser artista, no actor; però va acabar dedicant-se a la interpretació, primerament al teatre i a la televisió i després al cinema en papers secundaris fins que va protagonitzar l'adaptació d'una obra que ja havia fet a Broadway, "Descalzos por el parque"; la pel·lícula, del mateix títol, dirigida per Gene Saks el 1967, era una una comèdia simpàtica sobre els problemes d'un matrimoni jove de Nova York; l'esposa apassionada i sexi era Jane Fonda, mentre que el mític Charles Boyer i Mildred Natwick constituïen el contrapunt veterà. A Redford li esqueia bé el paper de marit circumspecte, una mica tímid, amb un atractiu físic evident però que no feia mal als ulls; el gendre perfecte, vaja.



El film va gaudir d'un gran èxit i Redford es va convertir en un actor cotitzat. El seu nom va sonar per al projecte de Polanski "La semilla del diablo", però no va tornar a la pantalla gran fins al 1969, quan algú va tenir la brillant idea d'emparellar-lo amb Paul Newman i que aquest fos la versió masculina de la Jane Fonda de "Descalzos por el parque" -atractiu i impetuós- mentre que Redford repetiria el paper de senyor circumspecte, tot i que ara no era advocat sinó lladre amb totes les de la llei, Sundance Kid ni més ni menys; i Newman feia de Butch Cassidy a "Dos hombres y un destino" (George Roy Hill), que era un western en clau de comèdia amable, una aposta arriscada (a més, no acabava gaire bé) però que va constituir un altre èxit de públic enorme i el salt definitiu de Redford a l'estrellat. I com que no es tractava de fer "Brokeback Mountain", hi sortia una noia que era amiga dels dos atractius bandolers, la Katharine Ross, llavors famosa per "El graduado".

Sens dubte van contribuir a l'èxit de la proposta la fotografia de Conrad L. Hall i la música de Burt Bacharach, que incloïa la famosa peça "Raindrops keep falling on my head".



George Roy Hill va repetir la jugada uns anys més tard a "El golpe" (1973); Redford i Newman junts altre cop fent de murris en una barreja de comèdia i cinema de gàngsters que, a més, s'inseria en la moda retro pròpia del moment. La música ragtime de Scott Joplin, adaptada per Marvin Hamlisch, era tan enganxadissa com la de Bacharach a "Dos hombres y un destino". La proposta va ser novament un gran èxit i va guanyar set Òscars, inclòs el de millor pel·lícula.

Entre un i altre títol, Robert Redford va protagonitzar unes quantes pel·lícules; almenys tres d'elles ja guardaven relació amb el seu tarannà progressista: "El valle del fugitivo" (1969), la va dirigir el blacklisted Abraham Polonsky, i el missatge era clarament favorable a la figura de l'indi fugitiu de la justícia (Robert Blake); "El candidato" (Michael Ritchie, 1972) se centrava en unes eleccions en què un candidat idealista (Redford broda el paper) es posa el públic a la butxaca sense tenir ni programa ni tan sols la intenció de guanyar els comicis; "Tal como éramos" (Sidney Pollack, 1973) passa revista al progressisme nord-americà dels anys trenta als anys seixanta del segle XX.

En el mateix període, va protagonitzar a les ordres de Sydney Pollack "Las aventuras de Jeremiah Johnson" (1972), un western sobre un individu que vagareja per les muntanyes en bona sintonia amb un entorn salvatge. Un títol subtilment ecologista que constitueix una de les millors pel·lícules de l'actor i del director amb qui més vegades va treballar.

Després d'"El golpe", i en plena eufòria retro, Robert Redford va encarnar el mític personatge creat per Francis Scott Fitzgerald a "El gran Gatsby" (Jack Clayton, 1974). Després d'incorporar molts anti-herois (Sundance Kid no sap nedar; el lladre d'"Un diamante al rojo vivo" -Peter Yates, 1972- pateix de mal de panxa), Redford esdevenia en aquest film (i en bona mesura a partir del mateix) la personificació del carisma i l'atractiu baronívol.

Els dos anys següents, protagonitzava dos dels títols claus de la dècada dels setanta:



"Los tres días del Cóndor" (Sydney Pollack, 1975) és un thriller d'intriga trepidant i modèlic; Redford és un funcionari de la CIA que treballa en una trista oficina on es dediquen a llegir tots els llibres i revistes que es publiquen a la recerca de missatges xifrats que puguin implicar una amenaça per a l'establishment; una feina força avorrida fins que un bon dia algú assassina tots els seus companys; ell se salva per casualitat i emprèn una fugida per salvar la pell i, de pas, mirar de comprendre el perquè del crim múltiple. "Todos los hombres del presidente" (Alan J. Pakula, 1976) narra amb un sentit del suspens igualment admirable la investigació que va portar els reporters del Washington Post Woodward (Redford) i Bernstein (Dustin Hoffman) a descobrir els entrellats del cas Watergate i forçar la dimissió de tot un president dels Estats units. Les dues pel·lícules tenen en comú la lloança del poder de la premsa escrita davant dels abusos del govern, sobretot la segona és clar, que ja val la pena només pel final, en què el so del teclejar del periodista íntegre i humil s'imposa metafòricament als discursos altisonants des de la Casa Blanca. Està clar que eren altres temps i que la premsa escrita no es limitava a explicar allò que tothom ja sap sinó a anticipar els esdeveniments (i servia, doncs, per a alguna cosa més que distreure'ns a l'hora d'esmorzar).

Després d'aquests títols i en el cim de la seva carrera, Redford espaia les seves intervencions. És una de les moltes estrelles que apareixen al film bèl·lic de Richard Attenborough "Un puente lejano" (1977), torna a treballar amb Sydney Pollack -i Jane Fonda- a "El jinete eléctrico" (1979), és un funcionari de presons en lluita contra el sistema a "Brubaker" (Stuart Rosenberg, 1980) i reapareix a "El mejor" (Barry Levinson, 1984), melodrama sobre un jugador de bèisbol putejat que em va emocionar fins a la llàgrima quan la vaig veure en el moment de la seva estrena. En canvi, sempre m'ha deixat una mica indiferent el seu gran èxit dels vuitanta, "Memorias de Africa" (Sydney Pollack, 1985), però reconec que ell és el millor de la pel·lícula i que es menja amb patates una sobreactuada Meryl Streep gràcies a aquell misteri del cinema de Hollywood en virtut del qual un actor discret però suficientment carismàtic pot omplir més la pantalla que molts perfeccionistes junts.

L'intent de Redford i Pollack de fer una nova "Casablanca" a "Habana" (1990) va resultar fallit, però l'actor es va recuperar amb un gran èxit personal a la taquillera "Una proposición indecente" (Adrian Lyne, 1993). A aquestes altures, però, li preocupava més Sundance i la seva carrera com a director.

Robert Redford, director.

L'any 1980, Redford es posa a l'altra banda de la càmera i filma "Gente corriente", un melodrama familiar en el qual no participa com a actor. Com que se'l relacionava amb pel·lícules de gran pressupost i usualment més trepidants, la seva elecció va sorprendre molts i, al meu entendre, va contribuir a sobrevalorar un títol que és una mica millor que un telefilm de mitja tarda.



"Un lugar llamado Milagro" (1988), "El río de la vida" (1992) o "El hombre que susurraba a los caballos" (1998) demostren totes elles el seu amor a la naturalesa i la seva fe ecologista.

Però el millor film de Redford com a director és, amb diferència, "Quiz Show: El dilema" (1994), que narra l'episodi real de la manipulació d'un concurs televisiu de preguntes i respostes a la dècada dels cinquanta, amb connotacions no solament ètiques sinó de caire racista. El personatge de Charles Van Doren, el noi caucàsic de bona família al qual li facil·litaven les respostes perquè pogués guanyar al jueu Herbie Stempel (John Turturro), que no queia tan bé a l'audiència, està magníficament interpretat per Ralph Fiennes, actor després desaprofitat i que llavors acabava de ser descobert per Spielberg a "La lista de Schindler". Redford mostra els fets amb crua objectivitat.

A la més recent "Leones por corderos" (2007), Redford es mostra crític amb l'intervencionisme del seu país; evita caricaturitzar el senador republicà d'idees feixistes interpretat per Tom Cruise per fer-lo encara més inquietant. El film, però, es perd en una estructura excessivament dispersa i ha estat un fracàs. Confiem que les pel·lícules que té a punt d'estrena aixequin el llistó d'una carrera interessant com a mínim per la seva independència de criteris.

2 comentaris:

Javi ha dit...

ricard, excelente la retrospectiva de este gran actor, una estrella sin duda alguna. De sus pelis como actor me quedaría con esa comedia tan divertida y alegre llamada Descalzos por el parque; también con la de aventuras, naturaleza, superación y autoconocimiento llamada Las aventuras de Jeremiah Johnson, magnífica, y después me divierto como un enano viendo El golpe.
Como director me gusta bastante Gente corriente; no me parecen malas, pero algo aburridillas son: El río de la vida y Un lugar llamado Milagro (ésta tiene partes cojonudas) y me gustaron bastante la que también te lo parece a ti (Quiz show) y El hombre que susurraba a los caballos.
Sólo una cosa más, y hablando de Memorias de Africa, que por cierto: es otra de las que me gustan mucho de él como actor, decirte que Maryl Streep nunca está mal, y aunque en la peli Redford está magnífico, ella es insuperable en mi opinión a pesar de esa enorme presencia que representa Robert Redford; a eso sí que le gana a la actriz, pero no en interpretar.
Un saludo, ricard, y te repito mis felicitaciones por tan buen post. Ciao.

ricard ha dit...

Pues muchas gracias por tu comentario. Y acepto el matiz en cuanto a lo de Redford y Streep; creo que le tengo un poco de ojeriza a la pobre. Un saludo.