diumenge, 11 de setembre de 2011

LA PIEL QUE HABITO


En la ressenya que vaig fer de "Los abrazos rotos" afirmava que Almodóvar és millor director que guionista, que potser hauria de treballar sobre textos aliens i que li convenia algun canvi de registre. A la pel·lícula, Tamar Novas exposava a Lluís Homar una idea interessant sobre vampirs; doncs bé, el següent treball que ara ens arriba del director és un film d'horror que adapta amb escasses variacions la novel·la de Thierry Jonquet "Tarántula".

Però "La piel que habito", malgrat les meves especulacions, no implica un canvi significatiu en la carrera del director. Fins i tot contradiu la meva hipòtesi segons la qual la posada en escena dels seus films supera els textos, ja que la idea argumental, present en la novel·la de Jonquet, és més atractiva que la seva plasmació en imatges. Amb la qual cosa no vull dir que "La piel que habito" no tingui solucions narratives brillants: Elena Anaya, tancada en una habitació plena de càmeres que l'observen en tot moment, admirada per Antonio Banderas com si fos un dels nus dels quadres de la seva mansió; l'exposició dels fets del passat com si fossin un somni dels protagonistes. Però Almodóvar no és un director de films d'horror. Almodóvar és Almodóvar. I, sense voler revelar res d'una història sorprenent, el nucli de la novel·la remet a una de les seves constants temàtiques més notòries i això podria explicar perquè tenia tant d'interès a adaptar-la.

Però no li busquem tres peus al gat (ah, els felins, una altra aportació interessant d'Almodóvar), doncs, novament gràcies a l'absència de grans digressions narratives, cal arrenglerar "La piel que habito" amb els títols més notables de la seva filmografia, particularment aquells que parlen d'amors al límit o directament malaltissos ("Matador", "La ley del deseo", "Hable con ella").

11 comentaris:

Bargalloneta ha dit...

La vaig anar a verure ahir i encara estic l'estic processant.
A mi em va agradar molt , la vaig trobar interessant i tot i que la coneixia em va fer descobrir a Elena Anaya.
petons

ricard ha dit...

Elena Anaya és una de les actrius més fascinants del cinema espanyol. L'Antonio Banderas també ho fa molt bé. Petons.

MIREIA ha dit...

Vaig trobar molt bona la posada en escena de la pel.lícula, i en aquest sentit he de dir que sempre he considerat Almodóvar més bon esteticista que narrador, i en aquest film no ha sabut transmetre la progressió dramàtica i l'horror que sí desprenia la novel.la "Tarántula", de Thierry Jonquet, en què està basada la pel.lícula.

ricard ha dit...

Ja vaig veure que el llibre t'impactava més que la pel·lícula.

Cinealopareja ha dit...

No he llegit el llibre, però la pel·lícula em va agradar moltíssim. Això si, no vaig sentir l'horror que es comenta que es sent amb el llibre.. Així i tot crec que en molts pocs casos tot el món queda content amb les adaptacions de llibres degut a que cadascú pot fer una interpretació més lliure i sentir-lo de diferents formes.
Les imatges que comentes d'Antonio Banderas contemplant a Elena Anaya com si fos un quadre, em van parèixer espectaculars! I de fet, de primeres no tenia molt clar si era una televisió, un quadre, un vidre a la paret..
Jo la recomanaria a tothom! :D

David Amorós ha dit...

Perdó per trigar tant en passar-me, tenia un virus a lórdinador que m'ha fet la vida impossible. Crec que al final, la genialitat en la direcció del Almodóvar del últims temps és innegable i els guions és cert que son imperfectes i passats de voltes, però és una de les seves marques autorals i no estic segur de sí seria millor adaptant, ja que perdria part del seu univers pel camí. Després, la veritat és que està clar que entrar al mon D' Almodóvar o no, depèn molt del tipus de sensibilitat de cadascú. Una abraçada.

Javi ha dit...

Si puedes pásate por mi blog para comentarte algo importante.
Un saludo, ricard.

ricard ha dit...

Cinealopareja: Tenim el llibre a casa i la meva dona el va llegir abans de veure la pel·lícula. Segons sembla (jo el tinc pendent, volia sorprendrem al cinema), els escassos canvis responen a la voluntat d'Almodóvar de suavitzar alguns aspectes i a qüestions d'estil i estructura narrativa. El personatge disfressat de tigre apareix al llibre amb una personalitat i una aparença diferents, però al film encaixa bé amb l'aspecte felí de l'Elena Anaya.

Quan veus una pel·lícula i abans has llegit el llibre és fàcil que l'adaptació et decebi, encara que sigui molt literal. Em va passar amb "El niño del pijama de rayas". En canvi, "Tiburón" no té res a veure i és molt millor que la novel·la.

David: Com bé dius, a Almodóvar no se li pot negar personalitat.

Javi: Me remito a lo dicho en tu blog. Reitero las gracias a tí y a todos por vuestros comentarios.

jordicine ha dit...

Estic d'acord que no cal buscar-li tres peus al gat. A mi la pel·lícula em va agradar molt. Almodóvar sempre ofereix coses noves. El llibre és brutal. Una abraçada.

ricard ha dit...

Jordi, encara que aquesta pel·lícula resulti una mica diferent de les anteriors per la seva adscripció genèrica, no estic gaire convençut que Almodóvar aporti sempre coses noves; de fet, trobo que des d'"Átame" el seu cinema no ha evolucionat pràcticament gens. Em sap greu portar-te la contrària però si sempre hi hagués unanimitat això seria molt avorrit. Una abraçada i gràcies pel comentari.

ricard ha dit...

Per cert, ningú no comenta que aquesta pel·lícula era un projecte força antic del manxec; que ha tardat gairebé vint anys a realitzar-la perquè volia sí o sí que la protagonitzés en Banderas i aquest tenia feina a Hollywood.