Bruno (Vittorio Gassman) és un vividor que, en plena canícula, condueix un descapotable esportiu a tota velocitat per anar a cap lloc en concret i treu a passejar Roberto (Jean-Louis Trintignant), un estudiant de Dret força tímid. Passen junts el Ferragosto, perseguint turistes alemanyes, menjant sopa de peix, visitant night-clubs i platges plenes de noies en bikini, i acaben avenint-se prou bé malgrat els seus caràcters tan diferents. El personatge que interpreta -impecablement bé- Gassman està molt ben descrit, en la millor tradició dels murris que poblen la comèdia italiana; però "La escapada" (Dino Risi, 1962) té un argument molt elemental i la truculència del seu final resulta potser innecessària. Això no impedeix que s'alci com un gran títol de culte, capaç de reflectir com pocs la joia de viure i, alhora, la futilitat de tota existència. Risi, menys ambiciós que Fellini, iguala aquesta capacitat del mestre de Rímini.
Conflueixen molts elements que fan de "La escapada" una pel·lícula tan encantadora: les escenes de carretera -en una època en què no s'estilaven les road-movies-, la música festiva que sona en tot moment, la simpatia dels personatges i les situacions, la bellesa de Catherine Spaak, la fotografia esplèndida d'Alfio Contini (que va acabar treballant amb Antonioni a "Zabriskie Point" o "Más allá de las nubes", després d'haver filmat a "La escapada" unes escenes inicials que recorden les del suburbi burgès d'"El eclipse", film al qual es refereixen els protagonistes en una de les seves converses només aparentment intranscendents).
I tots ballen el twist.
4 comentaris:
No l'he vista. I sí, sona una mica a l'Antonioni de la incomunicació. Queda anotada. Una abraçada.
Aquesta, però, té més marxeta.
Més deures, David!
Qué bien suena esta peli! De Dino Risi no he visto aún nada, creo (ya sabes). El cine italiano es mucho; creo que es, después del americano, el cine que más me tira, aunque no el de los últimos 20 años a pesar de gente como Nani Moretti, alguien que tampoco es que suba demasiado el nivel. Un saludo, ricard, y muy buena reseña. A ver si puedo conseguirla; pintaza!
Como a tí, también me gusta mucho el cine italiano de los años cincuenta, sesenta y, si me apuras, setenta. A partir de ahí, el listón ha caído drásticamente, aunque puede haber alguna sorpresa. Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada