diumenge, 3 de juliol de 2011

AIRBENDER: EL ÚLTIMO GUERRERO


Potser no us hauria parlat mai d'aquesta pel·lícula si no fos perquè està signada per un dels meus directors favorits: M. Night Shyamalan. Tampoc no sé si puc ser objectiu amb un títol que he vist després de llegir arreu que era una obra fallida, indigna del seu director, que ha guanyat cinc razzies en la darrera edició d'aquests anti-òscars.

Tanmateix, cal preguntar-se si els crítics no s'han acarnissat amb un director que, després de tot el prestigi guanyat amb "El sexto sentido", "El protegido", "Señales" o "El bosque", ja ha estat seriosament qüestionat per "La joven del agua" o "El incidente".

La posada en escena d'"Airbender: El último guerrero" (2010) conté moltes de les característiques del seu cinema: és transparent, amb una predilecció especial pels primers plans frontals, una mica hieràtics, combinats aquí ocasionalment amb plans generals al fons de l'enquadrament.

En contrapartida, la darrera pel·lícula d'en Shyamalan no sembla tenir gran cosa en comú amb les històries de fantasia i terror que l'han fet famós. Podríem argumentar que és, com totes les altres, la història d'un aprenentatge; i, de fet, també és un film fantàstic; però els títols precedents, malgrat el seu caràcter genèric, s'ubiquen sempre en un context realista. La qual cosa no es pot pas dir d'"Airbender", adaptació d'un manga que ens porta a un món dividit en quatre regnes que representen els elements de l'aire, l'aigua, la terra i el foc, i on un únic ésser viu anomenat "avatar" pot controlar els quatre elements i contribuir a la pau i a la convivència, actualment amenaçada per l'agressivitat dels membres de la terra del foc que, curiosament, són de raça índia com el director. L'avatar és un nen (força lleig, però dur el crani rapat no l'afavoreix gaire) en la seva enèsima reencarnació; els savis l'han identificat perquè ha escollit en una tria els mateixos objectes que el seu predecessor. Vaja, que és una mena de Dalai Lama, impressió accentuada per la vestimenta del personatge i els gestos que fa quan lluita, una mena de tai txi ràpid.

Una història aparatosa i insubstancial, que sembla dirigida només al públic infantil. Hem de recordar, però, que Shyamalan va escriure el guió d'"Stuart Little", i que "Los primeros amigos" (1998) era una cinta dirigida també a un públic familiar. És a dir, que tenia certa experiència en el cinema "per a tots els públics". I no tanta en el registre espectacular, en la línia de "Las crónicas de Narnia" o molts títols similars, en què es mou "Airbender"; potser per això Shyamalan se sentia incòmode, i la pel·lícula li ha quedat plana i mal estructurada, tot i que era difícil aixecar un guió tan notòriament insuficient i carregat de situacions tòpiques i gratuïtes (vegi's l'enamorament entre el noi de la terra de l'aigua -del sud- i la princesa de la terra de l'aigua -del nord-, truncat pel sacrifici d'ella, que en un moment d'inspiració divina conclou que pot traspassar el seu esperit al d'un peix mort que representa la lluna -sic-). D'altra banda, no hi ha res a objectar al disseny de producció o a la fotografia, que fan més suportable la visió del darrer títol d'en Shyamalan.

A partir d'aquí, només podem especular: "Airbender" hauria estat millor en mans d'un altre director? Tenen raó els seus detractors i Shyamalan està acabat? Li ha quedat així perquè l'ha feta sense ganes o ha fet el que ha pogut i, senzillament, no ha quallat la maionesa?

Estic citant Truffaut, el qual citava algú que no recordo, que li va dir que les pel·lícules són com la maionesa (o l'allioli): de vegades, no quallen. I Truffaut, que encara no tenia experiència com a director i només com a crític, va pensar: "Però què diu aquest boig, fer una pel·lícula no és fer una maionesa". Però, amb el temps, es va adonar que aquella sentència era una gran veritat i que, de vegades, una pel·lícula no qualla. Senzillament.

Vull pensar que ha estat així i que, més tard o més d'hora, tornarem a tenir una pel·lícula digna d'el geni que va dirigir "Señales". Mentrestant, però, potser caldrà pagar el peatge d'una segona part d'"Airbender", que sembla inevitable en la mesura que aquesta deixa sense resoldre l'aprenentatge de l'avatar i la guerra entre indis i xinesos (ospa, encara resultarà que es tracta d'una metàfora sobre les potències emergents!).

5 comentaris:

Javi ha dit...

No la vi, pero es lo que dicen: que no parece una peli de Shyamalan; seguramente tenga algo que ver lo que comentas, que no estaba a gusto con un proyecto de dinero y efectos, de producción más que de dirección. De cualquier manera a mí por este tipo de deslices no me va a dejar de gustar así como así este realizador. Un saludo y buena entrada, ricard.

ricard ha dit...

Bien dicho, Javi. Con el carrerón de Shyamalan, que ya quisieran para sí muchos de los directores actuales, se le puede perdonar este desliz; incluso alguno más. Pero que no abuse. Un saludo.

David Amorós ha dit...

Doncs jo tampoc l'he vista, desanimat per les pèssimes crítiques i també sóc bastant fan de Shyamalan (tot i que el final de Señales y La joven del agua em semblen fluixets). Espero com tu, que torni a donar en el clau, tot i que l'ombra del Sexto Sentido és mooolt allargada. Una abraçada.

jordicine ha dit...

La recuperaré en DVD. El meu fill no va voler anar a veure-la i va acabar escapant-se. I això que el director m'encanta! Una abraçada.

ricard ha dit...

David: Potser el final de "Señales" desconcerta una mica, però encara trobo que és la seva millor pel·lícula. "El bosque" també és impressionant, però algú tenia raó quan va dir que podia ser un episodi de "La dimensió desconeguda" allargat. "El sexto sentido" també és una gran pel·lícula, i molt terrorífica. "El protegido" no em va agradar tant, però admiro la seva originalitat. "La joven del agua" és fallida però tampoc tan dolenta com es va dir; i "El incidente", tot i algunes escenes molt brillants, també resultava decebedora.

Jordicine: Molt hàbil, el teu fill!