dilluns, 13 de juny de 2011

GODARD VS. TRUFFAUT # 4: DIVORCI

El Festival de Cannes de 1968 se celebrava el mes de maig, i ja sabem tots què estava passant a França en aquelles dates. Godard i Truffaut hi compareixen tots dos junts (Polanski, Lelouch, Milos Forman, fins i tot Carlos Saura que presentava "Peppermint Frappé", també voltaven per allà) i, en una roda de premsa històrica, anuncien la decisió, adoptada per un comitè assambleari de més de mil professionals del cinema, de demanar el cessament immediat de les projeccions i la clausura del festival en solidaritat amb uns treballadors i uns estudiants la problemàtica dels quals -en paraules de Godard- no ha estat mai reflectida a les seves pel·lícules o les dels seus col·legues ("és a dir, que ens han passat al davant"). Acte seguit, es dirigeixen a la sala de projeccions i procedeixen a fer efectiu el boicot amb el mètode expeditiu de penjar-se de la cortina de l'escenari.

Però les postures radicals de Godard no són compartides per Truffaut (ni per Milos Forman, que no acaba d'entendre les consignes a favor de Lenin i Mao proferides per uns intel·lectuals que sempre han gaudit de la llibertat que els totalitarismes d'esquerra neguen i que l'han conduït a ell -de nacionalitat txeca- a l'exili). Truffaut, finalment, decideix no donar més suport als "fills de la burgesia -estudiants- que s'enfronten als fills del proletariat -policia-". I Godard li diu: "Et considerava un germà però només ets un traïdor".

Arribats a aquest punt, penso que val la pena explicar que Truffaut era d'orígen humil i només coneixia la universitat del carrer (vaja, si era el nen de "Los cuatrocientos golpes"!); Godard, en canvi, era fill d'uns banquers suïssos, graduat a la Sorbonne. I si Truffaut havia topat amb la justícia per robar una màquina d'escriure vella, Godard va furtar un quadre d'en Renoir que era de son avi per pagar-se les farres a París (era un altre nivell).

La seva separació en l'àmbit personal va acompanyada d'un major distanciament en estil i propòsit de les seves filmografies respectives.

Truffat retroba Antoine Doinel-Jean-Pierre Léaud a les comèdies romàntiques "Besos robados" (1968) i "Domicilio conyugal" (1970); amb el mateix actor adapta Henri-Pierre Roché en un dels seus títols clau, tot i que va ser un fracàs econòmic: "Las dos inglesas y el amor" (1971), film total sobre els sentiments amorosos i l'atracció sexual que planteja com un revers de "Jules et Jim", ja que, en aquest cas, el triangle està format per dues dones (angleses) i un xicot (francès). També aborda -a "El pequeño salvaje", 1969- el cas de Victor d'Aveyron, un nen d'uns dotze anys d'edat que va ser trobat al bosc on vivia en estat salvatge, l'any 1790; Truffaut adopta una mirada rousseauniana i filma en blanc i negre i estil documental, reservant-se el paper del metge Jean Itard, que es va ocupar del cas. El film anticipa un altre gran treball sobre la infància a "La piel dura" (1976); els nens d'aquest film i el nen d'"El pequeño salvaje" són purs i feliços en la mesura que no comparteixen la hipocresia del món civilitzat dels adults.

Jean-Luc Godard, mentrestant, dirigeix "Week End" (1967), que tanca una etapa de la seva filmografia i n'inaugura una altra més minoritària i militant. Es divorcia d'Anna Karina i s'ajunta amb l'estudiant maoïsta Anna Wiazemsky; amb ella i amb l'actriu Juliet Berto i l'estudiant de Filosofia Jean-Pierre Gorin, creen el col·lectiu Dziga Vertov (en homenatge al cineasta soviètic) i es dediquen a fer pel·lícules en setze mil·límetres en clau d'assaig i sense cap més ambició que difondre les idees marxistes ("films revolucionaris per a audiències revolucionàries").

Com que no fa ni cinc de calaix i tampoc no aconsegueix que les masses es revoltin contra l'opressió capitalista (i el maig de 1968 va quedant enrere), prova de fer arribar les seves idees a un públic més ampli dirigint "Tout va bien" (1972), que és també un manifest revolucionari -amb vagues i amb joves que criden a la revolta al públic d'un gran supermercat que compleix mansament amb el seu deure de consumir, pagar i callar-, però que es presenta com una pel·lícula per al gran públic, amb una aparent història romàntica entre dues grans estrelles (això sí, compromeses amb la causa): Yves Montand i Jane Fonda.


El resultat és un fracàs absolut i Godard cerca refugi a la televisió.

Mentrestant, Truffaut roda una pel·lícula sobre el rodatge d'una pel·lícula. "La noche americana" (referència al filtre utilitzat per simular escenes nocturnes en ple dia) obté un gran èxit de crítica i públic, coronat amb l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera. Es tracta d'un film encantador, una comèdia coral que és una declaració d'amor al cinema (en una escena, el director, interpretat pel mateix Truffaut, somnia amb quan era petit i robava les fotografies promocionals de "Ciudadano Kane" d'un cinema de barri). I d'amor a la professió de cineasta; tot i que el director de "Je vous présente Pamela" reconeix que, quan arriba a la meitat del rodatge, ja no espera aconseguir la gran obra mestra que tenia en ment i només vol complir amb el termini previst sense gaires entrebancs. I n'hi ha un munt, d'entrebancs en un rodatge: un gat que no vol llepar un plat ple de llet tot i que ho posa al guió, un actor principal (Jean-Pierre Léaud) enamoradís que els porta a tots de corcoll, una actriu estrangera (Jacqueline Bisset) que té desig de menjar mantega artesana... Però els actors i els tècnics formen una gran família, estimen el cinema i estimen la vida i s'entristeixen quan s'ha rodat la darrera escena i cal que se separin.


Jean-Luc Godard té fred de peus. Envia una carta a Truffaut que comença dient: "Benvolgut François, ahir vaig veure "La nuit americaine" i, com que probablement ningú no t'acusarà de mentider, em toca fer-ho a mi".

Per què és un mentider François Truffaut? No explica la veritat de les coses. Al seu film, Truffaut afirma que les pel·lícules avancen com trens en la nit. Però no explica -Godard dixit- qui condueix el tren, quin sou guanya, si se sent explotat, si pertany a algun sindicat que defensi els seus interessos... En definitiva, no parla dels dilemes ideológics subjacents en un rodatge. Ni tant sols no parla (no té "la decència de parlar") de la seva aventura amb la protagonista, Jacqueline Bisset. Finalment, Godard ofereix a Truffaut l'oportunitat de redimir-se finançant amb els guanys de "La noche americana" una pel·lícula més sincera sobre el món del cinema que ell -Godard- dirigiria ("Al cap i a la fi, es per culpa de pel·lícules com la teva que ningú no vol ficar diners en pel·lícules com les meves, i no volem que el públic es quedi amb la sensació que l'únic cinema possible és el que tu fas, oi?").

La gota que fa vessar el vas és la referència de Godard a Jean-Pierre Léaud (recordem que, a l'època, freqüentava el cinema d'ambdós directors), el qual seria còmplice de la mentida.

Truffaut decideix replicar i no es queda curt. Escriu una carta d'almenys vint pàgines en què li diu al seu col·lega i ex-amic: "Totes les teves consignes i preocupació per les masses han estat sempre purament teòriques. En realitat, no t'importa ningú tret de tu mateix. No ets només un mentider i un fals, sinó un narcisista, un elitista, un cagarro damunt d'un pedestal, l'Ursula Andress de la militància. T'ho recordo perquè puguis ser tan honest com pretens, en la teva pel·lícula, que no seré jo qui financïi".

La reconciliació no va arribar mai i Truffaut va morir prematurament l'any 1984. Preguntat al respecte, Godard va comentar: "Truffaut potser està mort; jo potser estic viu; quina diferència hi ha?".

No sabria dir quina és la moral d'aquesta història, si és que n'hi ha alguna. Podem extreure'n, si més no, dues conclusions: la primera, que la figura del pijo-progre ja existia fa quaranta anys; la segona, que l'única diferència evident entre un geni i un nen és que el primer és més alt i -normalment- s'afaita.

4 comentaris:

David Amorós ha dit...

Que malament que cau Godard després de llegir-te. Coneixia una part de la història, però el teu resum complert i concís ha estat de molt valor informatiu per a mí. En quant a pel.lícules, d'aquesta nova part m'apunto "La noche americana" que malauradament, tampoc he vist. Bon treball.Ricard. Una abraçada.

Robert ha dit...

Bona explicació.

Algun paral.lelisme amb la indignant realitat social actual ... on són els Godard i Truffaut actuals ?

ricard ha dit...

Em sap greu, David, que t'estem donant feina. "Juego de tronos", "La noche americana"... Però la segona és de visió obligada per a qualsevol cinèfil.

Robert: És veritat que la història del maig del 68 i d'aquest parell recorda una mica els moviments pseudo-revolucionaris més recents i la reacció de la intel·lectualitat, que comença donant suport als indignats i, posteriorment, reconsidera la seva postura quan aquests adopten actituds violentes; tots fan, doncs, de Truffaut, però segur que hi ha algun Godard en algun lloc. En qualsevol cas, tot el que ara està passant, sense la perspectiva del pas del temps, es fa difícil de jutjar però no tant d'analitzar: és una conseqüència lògica de la ineptitud dels polítics i la cobdícia dels banquers.

ricard ha dit...

Vull aclarir que els indignats actuals no són -crec- fills de la burgesia com els estudiants de la Sorbonne de l'any 68; pertanyen a un espectre social més ampli i més desfavorit sens dubte.