diumenge, 2 de gener de 2011

MÉS LLISTES (2010, 2009, LA DÈCADA)

Si l'any passat vaig oferir dues llistes (una "provisional" del 2009 i una "definitiva" del 2008) pel preu d'una, enguany, i malgrat la crisi, tirarem la casa per la finestra i farem tres llistes, tres: una del 2010, una del 2009 teòricament definitiva i, finalment, la llista amb les millors de la dècada.

Per les mateixes raons que la del 2009 (vegeu "La llista, les llistes"), la meva llista de pel·lícules del 2010 també tindrà caràcter provisional. En realitat, totes les llistes han de ser per força provisionals, ja que sempre hi ha temps per descobrir meravelles i rareses, fins i tot en el cas -que no és el meu- que poguessis empassar-te un percentatge significatiu de les estrenes; la qüestió s'agreuja si tenim en compte que moltes de les pel·lícules aclamades per la crítica internacional (francesa en particular) no s'estrenen al nostre país.

Jo, a hores d'ara, ni tan sols he vist "Toy Story 3", títol que va merèixer la unanimitat dels crítics als hit-parades, ni he vist "Uncle Boonmee". Si penseu que això em desautoritza a redactar una llista de "millors pel·lícules", doncs teniu raó. Però tampoc no pretenc que aquestes llistes, que responen a un punt de vista molt personal, resultin dogmàtiques; només es tracta de cridar l'atenció sobre títols que poden o no reflectir tendències, que un dia em van agradar i potser hauran agradat a més gent. En fi, què voleu que us digui? És divertit. M'agrada fer llistes i llegir-ne, i si això és conseqüència d'un trauma de la infància, em sembla que el comparteixo amb molts altres cinèfils, blocaires i altres especímens.


2010


1. LA CINTA BLANCA, de Michael Haneke

És intensa, és inquietat, és perfecta. No desmereixeria al costat de les grans obres mestres del cinema europeu dels anys cinquanta i seixanta.

2. LA RED SOCIAL, de David Fincher

La història de Facebook i el seu creador en clau de drama shakespearià. Fincher exhibeix un vigor narratiu que aplaudiria el mateix Welles.

3. UN PROFETA, de Jacques Audiard

Amb "Un profeta", Audiard profetitza quin serà el cinema del futur. La ficció i el document, l'acció externa i el món interior del protagonista, tot plegat fusionat indisolublement.

4. EN TIERRA HOSTIL, de Kathryn Bigelow

Un drama de guerra com els millors del gènere: tens, fascinant, d'una puresa que aspira a l'abstracció.

5. EL ESCRITOR, de Roman Polanski

Un Polanski en plena forma ens brinda un thriller que sembla inspirat pel seu captiveri forçós. El clima claustrofòbic i amenaçador preval sobre la mateixa trama, un pèl desmesurada. Ewan McGregor broda el paper de convidat de pedra progessivament desconcertat.

6. BURIED, de Rodrigo Cortés

Amb un actor, dos duros i molts quilograms de talent, Rodrigo Cortés confecciona un film impossible sobre un senyor enterrat sota molts quilograms de sorra. La càmera no surt a respirar ni un sol instant.

7. UP IN THE AIR, de Jason Reitman

Una comèdia dramàtica de molta volada que deriva cap al comentari existencialista quan toca de peus a terra.

8. EL GRAN VÁZQUEZ, d'Òscar Aibar

Vázquez és un home lliure en l'entorn repressiu de la Barcelona franquista, botxí i víctima alhora de comptables grisos i censors sense sentit de l'humor. Víctima finalment de si mateix, del seu personatge, de creure's que el món és un patufet.

9. NOTHING PERSONAL, d'Urszula Antoniak

Aquesta és una pel·lícula molt popular entre blocaires i assidus de les sales de versió original, potser perquè juga amb elements que els resulten familiars als amants del cinema d'autor: filmació elemental que va del pla fix al travelling i viceversa, paisatges malenconiosos d'Irlanda, noia motxillera pèl-roja i feréstega que fuig cap al no-res, una relació amorosa minimalista, un rerefons de tragèdia. A mi em passa el contrari: no em va acabar de convèncer precisament per aquesta sensació de déjà-vu que desprenen les seves imatges. Però vull concedir-li el benefici del dubte, pensar que la debutant Urszula Antoniak va de bona fe i que es creu aquest drama romàntic entre éssers terminals; llavors, puc arribar a gaudir veient la lenta evolució dels personatges des de la solitud més absoluta fins al retrobament -potser topada- amb llurs sentiments, de la magnífica interpretació de Stephen Rea.

10. BALADA TRISTE DE TROMPETA, d'Àlex de la Iglesia

A desgrat de la seva irregularitat, la pel·lícula d'Àlex de la Iglesia conté els millors moments que el cinema espanyol ens ha ofert en els darrers anys.


2009


1. UP, de Pete Docter

Els millors primers deu minuts de la dècada. Una nova evidència del bon moment del cinema d'animació.

2. DEIXA'M ENTRAR, de Tomas Alfredson

Una història de nens vampirs en paratges nevats que et glaça la sang, com no podia ser d'altra manera. Altament recomanable per a infants que pateixen bullying. Matt Reeves, present a la llista de 2008 amb "Monstruoso", n'ha fet el remake nord-americà, que no he vist però deu ser bo a jutjar pel seu fracàs estrepitós a taquilla.

3. LA CLASE, de Laurent Cantet

Un retrat hiperrealista de la joventut francesa, que podria ser la nostra, i dels problemes d'un mestre que s'interpreta a si mateix.

4. EL CURIOSO CASO DE BENJAMIN BUTTON, de David Fincher

Fincher resol amb sensibilitat i tècnica impecable la història a priori rebuscada de l'home que rejoveneix amb el pas del temps.

5. GRAN TORINO, de Clint Eastwood

No és una de les seves obres mestres, però està narrada amb la sobrietat i eficàcia que caracteritzen el darrer dels clàssics.

6. ENEMIGOS PÚBLICOS, de Michael Mann

Revisió del cinema de gàngsters en clau de western. La pel.lícula definitiva sobre Dillinger dirigida per un Michael Mann que mostra el seu domini del format digital.

7. EL LECTOR, de Stephen Daldry

Amb el rerefons de l'Holocaust i dels judicis que es van fer als anys cinquanta a alguns vigilants -i vigilantes- d'Auschwitz, per cobrir l'expedient, trobem una gran història d'amor i una profunda reflexió sobre la culpa i el perdó.

8. MALDITOS BASTARDOS, de Quentin Tarantino

Malgrat la seva òbvia irregularitat, seria injust no esmentar el darrer treball de Tarantino, ric en seqüències i diàlegs memorables i que es permet manipular la Història com ningú no havia gosat fer-ho en tota la ídem del setè art.

9. EL SECRETO DE SUS OJOS, de Juan José Campanella

Campanella sembla fugir dels seus registres intimistes habituals en realitzar un thriller obsessiu que conté moments de virtuosisme visual sorprenents; però, no ens enganyem: "El secreto de sus ojos" torna a ser una història sobre l'amor, l'amistat i la fe en els ideals (no sempre ben entesa).

10. PAGAFANTAS, de Borja Cobeaga

Si hem d'afegir una pel·lícula espanyola, que sigui aquesta comèdia molt ben construïda sobre un personatge universalment patètic: no sé si en altres idiomes té algun nom, però el castís apel·latiu de "pagafantas" li escau a la perfecció al protagonista d'aquesta història de desamor que, tot i fer riure, resulta cruel com la vida mateixa.


LA DÈCADA

1. LA CINTA BLANCA (2009), de Michael Haneke


Ja hi tornem a ser! El director austríac, probablement el nom més rellevant del cinema europeu actual, porta anys reflexionant en els seus films sobre la violència en la societat contemporània. En aquest títol, d'una bellesa i intensitat que deixen bocabadat l'espectador, porta la seva anàlisi cap a l'albada del segle XX, altrament conegut com el segle de la violència, estigmatitzat pel nazisme i per les dues guerres mundials. La trama del film arriba a la seva dubtosa conclusió quan s'anuncia el començament del primer d'aquests conflictes monstruosos.

2. MULHOLLAND DRIVE (2001), de David Lynch


En tota la dècada, Lynch només ha dirigit dos llargmetratges: aquest (inicialment, havia de ser una sèrie de televisió) i "INLAND EMPIRE" (2006). Tots dos porten per títol el nom de barris de Los Angeles; els dos parteixen d'una presumpta trama ambientada en el món del cinema i estan protagonitzats per dones amb problemes; en ambdós casos, la trama inicial deriva cap a una abstracció de caire oníric, tan suggerent com inintel·ligible. Però quan Naomi Watts descobreix la capsa de color blau i quan plora i tremola escoltant "La llorona de Los Angeles", no podem evitar la sensació que una veritat antiga i terrible ens està essent revelada.

3. MILLION DOLLAR BABY (2004), de Clint Eastwood


Dues pel·lícules en una: la primera, una història ambientada al món de la boxa (femenina) que parla d'éssers desesperats que cerquen una oportunitat, darrera o única, tant-se-val; la segona, un al.legat en favor de l'eutanàsia, directe com un cop de puny als morros. Ambdues pel·lícules són obres mestres.

4. A.I. INTELIGENCIA ARTIFICIAL (2001), de Steven Spielberg


Spielberg adapta un argument que Stanley Kubrick li va deixar en herència sobre un nen robot que vol ser humà, com en Pinotxo, perquè sa mare el pugui estimar. Kubrick hi posa l'estructura en blocs, la presència d'un destí inexorable, la visió pessimista sobre la naturalesa dels homes; Spielberg hi aporta el seu habitual vigor narratiu i una mitja hora final que em fa plorar com un beneit cada vegada que la veig. Per cert, Spielberg va començar la dècada molt inspirat: el dos títols que va dirigir a continuació, "Minority Report" (2002) i "Atrápame si puedes" (2003), són gairebé igual de bons.

5. EL PIANISTA (2002), de Roman Polanski


Roman Polanski mira cap al seu passat i mostra, a través de la història (verídica) del músic jueu polonès Wladyslaw Szpilman, tot l'horror de l'Holocaust, sense que es vegi una sola imatge dels camps d'extermini; el moment en què els jueus de Varsòvia pugen als trens cap al seu tràgic destí és suficientment expressiu. La resta del film ens parla de coratge davant de l'adversitat, de supervivència, d'humanitat enmig de la desolació.

6. DOGVILLE (2003), de Lars Von Trier


Per fer un discurs demolidor sobre la naturalesa humana i les relacions de poder, a Lars Von Trier no li calen ni decorats. Dogville és un poble sinistre i endogàmic i les cases no tenen parets, en sentit metafòric i literal. El primer títol de la trilogia de Von Trier sobre els Estats Units, protagonitzat per Nicole Kidman, és tan radical en la forma com en el contingut.

7. LA RED SOCIAL (2010), de David Fincher


Algunes de les millors pel·lícules de la història del cinema parlen d'homes que assoleixen un poder enorme i ho paguen amb la solitud ("Ciudadano Kane", "El padrino"). En aquest cas, la paradoxa és que el magnat solitari ha aconseguit que 500 milions de persones de tot el món es facin amigues (per Internet, és clar). Però aquest fenomen és tractat per Fincher i pel guionista Aaron Sorkin com una simple anècdota; els interessa més mostrar un procés d'aliances i traïcions digne d'un drama isabelí.

8. LOST IN TRANSLATION (2003), de Sofia Coppola


Bill Murray està sol a Tòquio i combat l'insomni visitant karaokes amb Scarlett Johansson. Qui pensi que aquesta és una pel·lícula frívola i intranscendent és perquè no ha begut mai un got de whisky al bar d'un hotel impersonal i sentit que aquell moment d'íntima solitud marcava un abans i un després en la seva trajectòria vital; o no s'ha adonat que, de vegades, els sentiments més profunds poden tenir l'aparença d'una carícia feta amb un dit.

9. KILL BILL (2003), de Quentin Tarantino


"Kill Bill" és el film collage definitiu, un homenatge a uns quants sub-gèneres d'acció que supera tots els seus models gràcies a una formulació visual exquisida. És l'exploit somniat. Tarantino es permet prescindir dels seus diàlegs brillants, tret de l'escena final, amb un discurs antològic de David Carradine-Bill sobre els superherois.

10. EL LABERINTO DEL FAUNO (2006), de Guillermo del Toro


La contribució espanyola, amb direcció d'un mexicà. L'altra opció era "Hable con ella", el millor Almodóvar en anys, però m'he decidit per aquest conte terrible i fascinant sobre una nena, un faune i un ogre vestit de militar franquista.

8 comentaris:

Dolors Puerta ha dit...

Feliç any 2011 de tota la family. I no oblidem que la millor pel·lícula és la de la nostra vida.

ricard ha dit...

I, a més, és interactiva.

Feliç 2011 també a tots vosaltres!

Bargalloneta ha dit...

Bon any!!
carai en la del 2010 només hem coincidit en dues!!!
petons

Lluís Hoffman ha dit...

feliç 2011
PD: amb algunes pel·licules no estic gaire d'acord xD

ricard ha dit...

Bon any i gràcies pels comentaris.

No passa res si discrepem en les llistes; seria molt avorrit si sempre estiguéssim d'acord.

Gerry ha dit...

Molt bona llista pero alguna la tinc pendent. Bon 2011 :)

David Amorós Navarro ha dit...

Considero que totes tres llistes son molt interessants i tinc molts punts en comú amb tu, tot i que també algunes de les pel.lícules que has posat (per ex. Pagafantas o Inteligencia Artificial) no les consideraria dignes d'un llistat de tal magnítud, en especial la 1ª, la del Spielberg, trobo que potser més opinable, tot i que jo la considero molt erràtica. En fi, la gràcia és tenir gustos diferents, com tu dius, però els teus em semblen molt bons i afins. Bon any.

ricard ha dit...

David, gràcies pel teu comentari. He fet un tomb pel teu bloc i és veritat que coincidim bastant, tot i alguna diferència irreconciliable, com la mitja hora final d'"A.I.". Però tu has vist moltes més pel·lícules: déu n'hi do, la llista de 200 títols de la dècada!

Ja estan bé les discrepàncies i la idea de fer llistes amb aportacions dels lectors és molt plausible. No m'he apuntat a la llista de títols dels vuitanta perquè m'enganxa amb alguns anys de més, però he delegat en la meva dona, que ja t'ha penjat la seva llista d"incunables".

Que tinguis un bon any i fins aviat.