divendres, 14 de gener de 2011

(500) DIAS JUNTOS


El primer llargmetratge de Marc Webb va ser presentat el 2009 a Sundance amb èxit. Va significar una petita sorpresa en l'escena indie i va tenir una carrera comercial més que correcta, fins al punt que li ha valgut al director substituir Sam Raimi al capdavant del reeboot de "Spider-Man" que s'anuncia per al 2012.

Aclarirem d'entrada que "(500) días juntos" no és res de l'altre món i que bona part del seu prestigi es pot deure a les aclucades d'ull a la cinefília (referències a Bergman o "El graduado") i a una certa heterodòxia formal deutora de Woody Allen i especialment d'"Annie Hall": l'escena en què tots ballen al parc, fins i tot un ocellet animat, o la pantalla dividida que mostra al mateix temps l'acció conforme a les expectatives del protagonista i conforme a la realitat. El tema també és el mateix d'"Annie Hall": el desamor. Els guionistes són menys hàbils que Allen i desaprofiten sistemàticament les ocasions per ser subtils: per exemple, quan l'amic del protagonista li proposa anar al karaoke, aquest replica: "no et deixaran entrar després de l'última vegada"; hauria estat bé deixar a la imaginació de l'espectador els motius pels quals el personatge no ha de poder tornar al karaoke, però els guionistes ho espatllen explicant tot seguit que va vomitar sobre l'escenari, etcètera.

No obstant aquestes insuficiències, en comparació amb el nivell ínfim de la immensa majoria de comèdies romàntiques nord-americanes recents, "(500) días juntos" resulta un film de visió força agradable. Si mai us heu enamorat i -sobretot- si us ha calgut desenamorar-vos, entendreu fàcilment les reaccions del protagonista i els seus vaivens emocionals, que la pel·lícula potencia amb salts temporals endavant i endarrere en el marc dels 500 dies que Tom (Joseph Gordon-Levitt) i Summer (Zooey Deschanel) passen (més o menys) junts. No m'estranyaria que els guionistes (Scott Neustadter i Michael H. Weber) haguessin patit una experiència similar. I Zooey Deschanel és prou etèria i alhora tangible com per fer versemblant un personatge que confón i enamora al tímid protagonista masculí.

Una pregunta final: per què Los Angeles s'assembla a Nova York i no a Los Angeles als films indies, com passa en aquest i també passava a "Buscando un beso a medianoche" (Alex Holdridge, 2007) o a "El hotel del millón de dólares" (Wim Wenders, 2000)?

És o no és fotogènica?

3 comentaris:

Javi ha dit...

Muy buena esta comedia, y muy fresca. Un saludo, ricard

Antoine Doinel ha dit...

A mi de esta peli me gusto solo un poco el final, por lo demás no me convencio. De hecho ni el guiño que le hacen al guardián entre el centeno me convenció. Buen post.

ricard ha dit...

División de opiniones para una película regular pero simpática. Gracias por comentar, Javi y Antoine.