dimarts, 25 de gener de 2011

MARATHON MAN

Una de les sorpreses que ofereix "Más allá de la vida" és la reaparició en una pel·lícula nord-americana de l'actriu suïssa Marthe Keller. Malgrat la seva edat ja avançada, conserva bona part de la bellesa distingida que va propiciar el seu fitxatge pel cinema ianqui a mitjans anys setanta. La pel·lícula que va inaugurar la seva relativament breu etapa americana, i que ara volem recordar, és "Marathon Man" (1976), dirigida per John Schlesinger, un altre europeu adoptat.

Schlesinger mai no va tornar a estar a l'alçada dels seus films anglesos o del seu primer treball als Estats Units, la mítica "Cowboy de medianoche". Però "Marathon Man", protagonitzada igualment per Dustin Hoffman, va constituir un gran exercici de cinema de gènere. Una barreja de pel·lícula d'espies i thriller de suspens, amb poques escenes d'acció (llavors, no era com ara), però tan ben filmades com aquesta:



"Marathon Man", sense ser estrictament una pel·lícula de terror, explora a fons les nostres pors més profundes. Hoffman és un estudiant jueu que viu a Nova York i dedica el seu temps lliure a córrer per Central Park, doncs aspira a participar en la Marató. L'exercici tenaç l'ajuda a enfortir el seu caràcter i a combatre l'angoixa existencial. D'altra banda, però, sembla que gaudeixi de viure perillosament: viu sol en un apartament miserable d'un barri on només hi ha delinqüents, cap d'ells jueu o estudiant; s'embolica amb una noia ària (la Marthe Keller) sense preguntar-li abans per les seves afinitats socio-polítiques; i, finalment, permet que li arregli la boca un dentista que va aprendre l'ofici en un camp d'extermini (i no era presoner).



L'escena de la tortura no és recomanable si teniu cita amb l'odontòleg. És un moment emblemàtic, amb un Laurence Olivier senzillament genial en el paper del doctor Szell, un nazi clarament inspirat en Mengele. Però la que és, per a mi, la millor escena de la pel·lícula, pel suspens del moment en si i pel terror que evoca, és quan el nazi Szell, també amant del perill, visita el barri dels joiers de Manhattan perquè li facin una taxació dels diamants que guarda per a la jubilació, aconseguits gràcies als seus crims de lesa humanitat.

2 comentaris:

David ha dit...

És una pel·lícula que et manté enganxat a la pantalla contínuament. Recordo que els cops que l'he vist sempre he pensat que encaixa perfectament en la definició de thriller, molt més que no pas algunes mediocritats que inunden els nostres cinemes actualment. Salut!

ricard ha dit...

Certament, respón a un estil de pel·lícula que es troba a faltar avui en dia.

No sempre la qualitat d'un film equival a la suma dels seus components; però hi ha molt de guanyat quan el director (John Schlesinger), el guionista (William Goldman), el fotògraf (Conrad L. Hall) o els actors (Hoffman, Olivier, Scheyder, Keller, Devane), són tots de primera fila. I no oblidem la banda sonora de Michael Small, un especialista en cinema negre i de suspens.