diumenge, 28 de març de 2010

EL ESCRITOR


Si fos, com aparenta, un thriller polític, diríem que és la primera pel·lícula d'aquest gènere en la carrera de Roman Polanski (potser "La muerte y la doncella" mereixeria aquesta catalogació però, en qualsevol cas, "El escritor" es refereix a fets de molta més actualitat); i diríem que la trama, tot i ser una mica inversemblant, és força divertida al cap i a la fi.

Però en un film tan hitchcockià com aquest, la intriga al voltant d'un ex-primer ministre britànic (Pierce Brosnan) i els secrets que oculten les seves memòries (que ha de refer un escriptor a sou, Ewan McGregor) és només el macguffin. Doncs el veritable "tema" de "El escritor" és un cel permanentment tapat i una casa al costat d'una platja, aïllada del món. Un escenari tan determinant com els carrers de Londres a "Oliver Twist" (2005), el ghetto de Varsòvia a "El pianista" (2002), una altra casa aïllada a "La muerte y la doncella" (1994), les llucanes dels edificis parisencs a "Frenético" (1988) o els seus patis interiors a "El quimèrico inquilino" (1976), els vaixells de "Piratas" (1986), "El cuchillo en el agua" (1962) i "Lunas de hiel" (1992), el xalet de "¿Qué?" (1973), els castells de "Macbeth" (1971), "El baile de los vampiros" (1967) i "Cul-de-Sac" (1966), l'edifici Dakota a "La semilla del diablo" (1968) o l'apartament de Catherine Deneuve a "Repulsión" (1965).

KUBRICK DE LA "A" A LA "Z" # 10: GUERRA

video

dissabte, 27 de març de 2010

LOS ABRAZOS ROTOS


La darrera pel·lícula d'Almodóvar és una dissertació sobre la seva pròpia experiència cinematogràfica, vestida de melodrama a la major glòria de la seva actual musa Penélope.

"Los abrazos rotos" demostra molt clarament que Almodóvar és més bon director que escriptor, i que potser li convindria treballar amb material aliè. Només en una ocasió ha col·laborat amb un altre escriptor: Ray Loriga a "Carne trémula". També es diu Ray (X) el jove que li ofereix un argument al director i guionista cec Mateo Blanco/Harry Caine; la pronunciació anglesa d'aquest renom sona com "huracà", fenòmen meteorológic caracteritzat per la seva violència que difícilment podem associar al personatge interpretat per Lluís Homar, amb la seva habitual atonia; o potser es refereix a la passió de la seva relació amb l'aspirant a actriu Lena (Penélope Cruz), que reviurem en un llarg flash-back després que Blanco/Caine refusi col·laborar amb Ray X, el qual no és sinó el fill homosexual d'Ernesto Martel (José Luis Gómez), empresari poc escrupolós i tercer vèrtex del triangle amorós que ens proposa la part més dramàtica del film.

Tot aquest episodi d'amors prohibits i revenja funciona prou bé malgrat la seva nul·la originalitat, gràcies a la fotogènia de Penélope Cruz, l'excel.lent actuació de José Luis Gómez i, sobretot, una posada en escena brillant, amb moments tan aconseguits com aquell en què Lena i Martel fan l'amor sota els llençols convertits en fantasmes.

Almodóvar ofereix homenatges cinematogràfics a tort i a dret: a clàssics del cinema com "Encadenados", "Persona" i "El fotógrafo del pánico", però també, sobretot, a ell mateix, recuperant i perfeccionant algunes troballes com l'escena del doblatge cinematogràfic de "Mujeres al borde de un ataque de nervios". De fet, la pel·lícula que Blanco i Lena roden és la primera comèdia en l'obra del primer, porta per títol "Chicas y maletas" i és, en definitiva, "Mujeres al borde de un ataque de nervios". Ernesto Martel, en venjança per la traïció de la seva amant i el seu director, estrena la pel·lícula que ha pagat amb els seus diners amb un muntatge suposadament nefast per tal que sigui un fracàs. Catorze anys després, malgrat la seva ceguesa, Blanco/Caine aconsegueix muntar-la de nou. Almodóvar s'esplaia mostrant una llarga escena de "Chicas y maletas" en la qual Penélope Cruz i Carmen Machi repeteixen la divertida escena de "Mujeres..." en què Maria Barranco li confessa a Carmen Maura els seus problemes amb uns terroristes xiïtes (ara, Carmen Machi és funcionària i la seva relació tempestuosa és amb un traficant de drogues). Sembla, doncs, que Almodóvar volgués fer com el seu personatge, repetir la seva obra millorant-la (tot i que l'escena que veiem de "Chicas y maletas" no millora en absolut el seu original).

Tot aquest exercici metalingüístic i autoreferencial complementa la història amorosa que vertreba el film, però al mateix temps que li atorga complexitat dinamita a base de fredor la intensitat emocional que el film té en la seva primera meitat, i el final de "Los abrazos rotos" és molt pitjor que el seu començament, gairebé com si es tractés de dues pel·lícules diferents.

A la vista d'aquesta i d'anteriors propostes del director més internacional del nostre cinema, pensem que té dos greus problemes: d'una banda, una inseguretat en els seus guions (potser justificada) que el compel·leix a omplir-los de trames paral·leles, i això no sempre suma; crec que n'és una prova el fet que el seu millor treball des de "Mujeres al borde de un ataque de nervios" sigui el que té una trama més senzilla i uniforme: "Hable con ella" (2002). D'altra banda, el prestigi adquirit sembla obligar-lo a fer pel·lícules que siguin bigger than life, i potser li aniria bé enfrontar-se a projectes menys ambiciosos. En una escena de "Los abrazos rotos", Tamar Novas li explica a Mateo Blanco/Harry Caine una idea per a un film de vampirs que sembla força interessant; no serà aquest el camí a seguir? Ara bé, com ho fas a aquestes alçades per treure't l'etiqueta d'Almodóvar si ets Almodóvar? Potser és aquest el dilema que planeja sobre el seu film: cal fugir i començar de zero per poder recuperar la teva obra.

dimecres, 17 de març de 2010

ANIMA'T

A començaments dels anys trenta, el New Deal rooseveltià procurava injectar optimisme i fe en el treball ben fet, sens dubte dues bones receptes per superar la greu crisi econòmica que travessava el país després d'un període especulatiu que va menar al tristement famós Crash del 29. De què us sona tot això?

No sé si seria un bon remei a la crisi actual que els cinemes tornessin a projectar un curtmetratge d'animació de 1933 que adaptava el conte dels tres porquets i Walt Disney va incloure en la sèrie "Silly simphonies", guanyador de l'Òscar i molt celebrat pels seus mèrits i la popular cançó "¿Quién teme al Lobo Feroz?"

Al meu nano petit el té molt enganxat i és una petita obra mestra; heus aquí:

diumenge, 14 de març de 2010

KUBRICK DE LA "A" A LA "Z" # 8: DISFRESSA

video

ALLÀ ON VIUEN ELS MONSTRES


Hi ha uns quants noms del cinema nord-americà contemporani que, pel.lícula rere pel.lícula, assagen arguments que, sense renunciar a una aparença realista, no dubten a introduir elements surrealistes o onírics que qüestionen aquesta realitat, amb resultats sorprenents pel grau de profunditat i de poesia que els seus films acaben assolint.

L'eix conductor és el guionista Charlie Kaufman, autors dels llibrets de:

- "Cómo ser John Malkovich" (1999, Spike Jonze): Ja té mèrit basar l'argument en la troballa d'una porta secreta entre dues plantes d'un edifici d'oficines, que permet accedir directament al cap d'en John Malkovich, l'actor.

- "Human nature" (2001, Michel Gondry): El coneixement i els instints primaris enfrontats.

- "Confesiones de una mente peligrosa" (2002, George Clooney): L'estranya peripècia vital d'un showman de la televisió que té una doble vida com a assassí a sou de la CIA.

- "Adaptation" (2002, Spike Jonze): Una paranoia sobre les dificultats de la creació artística en què Charlie Kaufman adopta en sentit literal el paper protagonista (i té un germà bessó que li roba l'èxit).

- "¡Olvídate de mí!" (2004, Michel Gondry): Una sorprenent història d'amor emergeix d'un argument proper a la ciència-ficció sobre eliminació selectiva dels records.

Michel Gondry, que de fet és francès, i que igual que Spike Jonze ha començat la seva carrera dirigint video-clips, després de les seves col.laboracions amb Kaufman ha dirigit "La ciencia del sueño" (2006), un film en què els somnis i la realitat es confonen constantment, com ja anuncia el seu títol, i "Rebobine, por favor" (2008), una estranya comèdia en què Jack Black es magnetitza i esborra totes les cintes d'un video-club d'un amic seu i, llavors, decideixen tornar a filmar ells mateixos totes les pel.lícules, des de "Los cazafantasmas" a "2001: Una odisea en el espacio".

Spike Jonze havia de dirigir "Synecdoche, New York" (2008), sobre un director teatral que construeix en un magatzem una rèplica de Nova York, però finalment el film l'ha fet Charlie Kaufman en el seu debut com a director.

Jonze es va estimar més procedir a adaptar el conte infantil de Maurice Sendak i ens presenta "Allà on viuen els monstres", un film que ens parla sobretot de les sensacions que ens fan feliços quan som petits: amagar-se en un forat a la neu, sota una manta fent de tenda de campanya, jugar a tirar-se boles de neu o terrossos de fang, dormir enmig de peluixos gegants, i, sobretot, imaginar móns que funcionen com una rèplica de la realitat que pensem que podem governar. En aquest sentit, l'illa en què habiten els monstres, la miniatura d'un món idíl.lic que un d'ells ha construït en una cova, no són gaire diferents de la Nova York que el protagonista de "Synecdoche, New York" vol refer per a la seva obra, o de les pel.lícules que filmen amb més imaginació que mitjans els protagonistes de "Rebobine, por favor", de la ciutat de paper que somia Carlos García Bernal a "La ciencia del sueño" o del cervell de John Malkovich.

Ara cal veure si les trajectòries de Kaufman, Gondry i Jonze, junts o per separat, donen nous fruits o bé s'esvaeixen davant de la incomprensió que pugui generar la radicalitat de les seves propostes. "Allà on viuen els monstres", venuda com a film per a tots els públics, ha funcionat relativament bé; però "Synecdoque New York" no s'ha estrenat encara al nostre país.

dissabte, 13 de març de 2010

PERSONA

Ja que hem sortit a parlar d'Ingmar Bergman i de cinema d'autor radical, podem rememorar un dels títols més destacats del director suec, "Persona" (1966).

El film presenta de manera nítida una de les característiques més notables del cinema del seu autor: l'essencialitat. No hi ha ni un sol element superflu, els decorats són elementals i els diàlegs profunds. L'acció avança de manera implacable, contradint la idea absurda segons la qual les pel.lícules d'en Bergman són "lentes". Són denses, això sí, però pel mateix motiu d'anar directament al fons de la qüestìó, en aquest cas una anàlisi de la dualitat de l'ànima, tot i que qualsevol intent de definir una pel.lícula tan complexa és reduccionista.

Plena d'escenes memorables, començant pel seu pròleg ple de simbolismes, no m'he decidit a triar-ne cap i opto per penjar-la sencera. Apa, doncs.

divendres, 12 de març de 2010

MILLENIUM 3: A la tercera va la vençuda


Hem vist ja "Millenium 3: La reina al palau dels corrents d'aire", adaptació cinematogràfica de l'últim llibre de la trilogia Millenium del finat Stieg Larsson. Després vindrà el remake ianqui, però de moment ens toca parlar de cinema suec de gènere i lamentar l'estètica televisiva dels tres títols de la sèrie, dels quals el millor és el primer, i no crec que hi tingui gaire a veure el canvi de director sinó la història.

Tot i la dificultat de resumir en dues hores de pel.lícula novel.les de vuit-centes pàgines, cal dir d'entrada que les adaptacions són molt fidels. Si "Els homes que no estimaven les dones" és millor, és perquè també ho era l'original literari, amb una bona dosi de misteri a l'estil d'Agatha Christie, combinant una desaparició inexplicable en una illa i l'anàlisi minuciosa d'unes fotografies que revelarien un passat tenebrós (que ens recordava "Blow Up").

Les altres dues històries, centrades en el personatge de Lisbeth Salander, d'altra banda força ben trobat com a tal i molt ben interpretat per la debutant Noomi Rapace, se centren en una intriga conspiratòria previsible i d'interès força relatiu. O potser és perquè m'ho miro des del meu criteri mediterrani i no em sorprèn que la gent vagi de putes o que els governs creïn departaments policials secrets per poder espiar qui convingui saltant-se les normes.

Aquesta progressiva pèrdua d'interès dels llibres i la seva traducció en imatges no ha sigut obstacle perquè apareguessin com bolets novel.les sueques de misteri, totes elles escrites pels millors representants del gènere al seu pais segons la publicitat. No sé si també ens arribaran més thrillers procedents d'una cinematografia que mai no s'ha destacat per les propostes de gènere i que és coneguda en canvi per ser bressol del cinema d'autor més radical, amb Ingmar Bergman al capdavant. En quina categoria cal situar, però, "Déjame entrar", insòlita història de vampirs dirigida curiosament pel germà (Tomas Alfredson) del director (Daniel) de la segona i tercera parts de "Millenium"?

diumenge, 7 de març de 2010

ANIVERSARI


Avui és l'onzè aniversari de la mort de Stanley Kubrick.

Va ser sis dies més tard del naixement del meu primer fill.

No em va fer llàstima; pel que sembla, va morir sense gaire patiment i treballant, com li hauria agradat fer-ho, sens dubte. També em va fer content que per televisió passessin molts reportatges sobre les seves pel.lícules.

Després, però, va venir la por. Estava acabada "Eyes Wide Shut"? No haurien servit de res els llargs dotze anys d'espera per veure el seu drama de contingut eròtic protagonitzat per Tom Cruise i Nicole Kidman?

La primera pel.lícula de Kubrick que recordo haver vist és "Teléfono rojo", quan encara no em plantejava que les pel.lícules vinguessin firmades per algú. No obstant això, encara era més petit quan una mestra de primària ens va explicar "Espartaco" (tampoc no devia mencionar el nom del director); recordo que es va referir especialment al sacrifici de l'esclau Antoninus, que jo ja imaginava jove i ben plantat malgrat no saber que era Tony Curtis qui feia el paper. Un altre dia, mon pare i mon germà van veure una pel.lícula de ciencia-ficció sobre "un robot que era tan intel.ligent que tenia por a la mort", i que parlava dels orígens de l'home quan encara tenia l'aspecte d'un simi; aquests van ser comentaris del meu germà, al meu pare el va impactar més el contrast entre el menjar liofilitzat que apareixia al llarg del fim i el "plat de mongetes" que l'astronauta es fotia com a revenja tot just tornar a la terra (curiosa interpretació del final de "2001").

L'any 1977, quan els de l'Institut vam fer una excursió a Barcelona per veure la publicitada "La guerra de las galaxias", el nostre tutor va dir que allò no era la veritable ciència-ficció, que "la veritable ciència-ficció era "El año 2001"". Jo pensava en l'astronauta que menjava mongetes en un decorat futurista.

Per cert, l'excursió cinèfila va desmuntar el mite de la comercialitat de "La guerra de las galaxias", que no va agradar gairebé a ningú. Les noies van dir que només valia la pena pels "tios, que estaven molt bons" (Mark Hamill encara no havia tingut l'accident).

Però no gaire més tard, potser aquell mateix any, el nom de Stanley Kubrick va començar a sonar amb força per primera vegada amb motiu de l'estrena a la ciutat d'una pel.lícula que portava molts anys prohibida al nostre pais (com tantes): era "La naranja mecánica".

Com que hi ha gustos per a tot, la majoria d'espectadors la van trobar "lenta". Però va fer algun adepte, entre els quals m'he de comptar. La perfecció formal del film em va impressionar vivament. Espectacular l'escena en què els drugos caminen al ralentí a la vora d'un estany i una música ajuda el protagonista a prendre una determinació i actuar decididament, doncs el "pensar és per als sofistos".

Per a la meva vergonya, he de confessar que, en la mateixa època i havent vist ja "La naranja mecánica", vaig desistir d'anar a veure "Barry Lyndon" perquè coincidia amb l'estrena en un altre cinema de "Rocky", i vaig repetir (ja l'havia vista a Paris en anglès!) la del boxejador. Una companya de classe em va dir que "Barry Lyndon" era maca però molt lenta, que la gent del cinema animava en veu alta els protagonistes a anar una mica més de pressa per fer-se un petó, per exemple. Al meu cosí li va agradar perquè el Barry veia "dos soldats maricons" i llavors se sentia desenganyat i desertava.

Malgrat aquesta feblesa, quan a Barcelona van reposar "2001" no vaig tenir inconvenient a enredar dos companys per fer una excursió (en tren) a la capital. Recordo que abans d'entrar al cinema vam comprar "La guía del ocio" i era la primera vegada que els crítics qualificaven una pel.lícula amb la màxima puntuació (quatre estrelles: obra mestra) de manera unànime. I era la pel.lícula que anàvem a veure.

Les poderoses imatges de "2001" se'm van clavar com una olor que impregnés la roba i et seguís a tot arreu. Tornant a casa amb el tren, la nit rere les finestres recordava la nit i el misteri que envoltava els astronautes.

Tota la primera part, la dels micos i les naus evolucionant als sons del "Danubi blau", em va deixar aclaparat. Però el final, aquell final enigmàtic sense mongetes i amb un decorat vuit-centista... Em va deixar descol.locat i a la vegada meravellat. Devia ser la primera pel.lícula que veia en què la capacitat de suggerència de les imatges i els sons convertien la paraula o la mateixa història en elements superflus.

Immediatament vaig passar a considerar el film el millor de tota la història (una consideració tal vegada prematura ja que no havia vist pas molts títols importants), i només m'incomodava la idea obssessiva que potser els passejos espacials tenien un ritme un pèl morós que havia propiciat una certa sensació d'enuig durant la projecció. La possibilitat d'aquella imperfecció en el film o en el moment de glòria del seu visionat em provocava veritable pànic i vaig necessitar temps i esforç mental per superar aquesta neurosi.

Quan vaig aterrar al pis d'estudiants de Barcelona, va resultar que Kubrick i els seus tres títols majors ("2001", "La naranja mecánica", "Barry Lyndon") eren molt coneguts i admirats pels estudiants de ciències que m'acollien.

El 1980 vam córrer tot contents a veure "El resplandor".

En veure les primeres imatges (filmades en helicòpter a les Rocalloses) vaig comentar com n'eren de boniques, i el meu company va dir: "Doncs pensa que "Barry Lyndon" és tota així".

La pel.lícula, però, no els va acabar de convèncer, tot i que hi va haver unanimitat a l'hora de valorar la perfecció tècnica dels tràvellings; com que desconeixíem l'invent de la "steadycam", resultava particularment insòlit que la càmera no acusés cap mena de sotrac en passar per damunt de les catifes mentre seguia el passeig del Danny per l'hotel amb el seu tricicle. A mi sí que em va agradar, i molt, i vaig anar tot content a llegir-ne la crítica a la revista "Casablanca", que havía aparegut no feia gaire i dirigia un tal Fernando Trueba. La crítica d'"El resplandor" la signava un tal Carlos Boyero, i el bon senyor arremetia sense pietat contra la pel.lícula, contra el Jack Nicholson, al qual qualificava d'imbècil i, de passada, contra totes les altres pel.lícules del Kubrick (salvava els primers thrillers) i -espera't que no he acabat- contra els seus admiradors, que, segons ell, érem persones que omplíem la biblioteca de llibres en funció del goig que feien les tapes.

Amb els anys, aprenem a relativitzar aquestes coses; però reconec que, llavors, em va fer una mica de ràbia. Més tard, vaig conèixer un altre inquisidor anti-Kubrick, un senyor que s'anomena Carlos Aguilar i va fer fortuna amb el llibre "Guía del video-cine", escrit per la seva xicota excepte les entrades de films espanyols de terror dels setanta, tot Jesús Franco -a qui idolatra- i, per descomptat, els films d'en Kubrick, només per poder explaiar-se amb adjectius del típus "menyspreable", "patètic" i, sobretot, "pretensiós". Recordo que li va sorprendre que jo, una persona amb estudis, pogués ser fan de Kubrick, ja que sembla ser que això és incompatible amb un mínim grau d'intel.ligència i formació.

Després, van passar set anys fins a "La chaqueta metálica", durant els quals es va rumorejar que Kubrick adaptaria "El perfum" de Patrick Süskind (que trobo que hauria encaixat bé amb el seu estil minuciós).

I dotze anys més fins a "Eyes Wide Shut", amb el suspens final de saber si s'estrenaria, atès que Kubrick no havia enllestit el muntatge. Pel camí, va quedar un altre projecte: "Aryan Papers"; hauria estat la seva contribució al tema de l'Holocaust, però Spielberg se li va adelantar amb "La lista de Schindler".

Finalment, es va estrenar "Eyes Wide Shut", que va resultar un film ben diferent d'allò que preveia la propaganda. I encara es va estrenar un segon títol pòstum: "A.I., Inteligencia artificial"; tot i estar dirigit per Spielberg és un antic projecte cent per cent Kubrick: tracta d'una màquina que sembla humana (com HAL 9000) i té una estructura simètrica comú a la majoria de títols de Kubrick. És veritat que si l'hagués dirigida ell mateix potser no hauria fet plorar tant.

En fi, el temps ha contribuït a posar les coses al seu lloc. Imagino que Carlos Aguilar seguirà malparlant d'en Kubrick. Però Carlos Boyero es va vendre al capital i va fer una bona crítica d'"Eyes Wide Shut"; ara dirigeix els seus dards emmetzinats contra Pedro Almodóvar. "El resplandor" s'ha revaloritzat i tothom està d'acord a considerar-la una magnífica pel.lícula de gènere.

En el meu cas, puc dir que "2001" continua sent el meu film favorit. Però ja no estic tan segur que sigui el millor de la història; suposo que aquest honor li correspon a "Ciudadano Kane". "La naranja mecánica" ha perdut alguns punts que han guanyat "Lolita", "Barry Lyndon" i "Eyes Wide Shut"; "Senderos de gloria" podria disputar a "2001" la categoria de millor pel.lícula entre les dirigides per Kubrick. I "Apocalypse Now" és la millor sobre el Vietnam, no pas "La chaqueta metálica".

Sigui com sigui, totes són excel.lents. I ara no n'hi hauran més, ni de pòstumes. Però, com ja he dit, no ens hem d'obssessionar ni posar-nos tristos.











divendres, 5 de març de 2010

KUBRICK DE LA "A" A LA "Z" # 7: DESTÍ

video

EL LECTOR


A "El lector", uns estudiants de dret segueixen el judici contra unes guardianes d'Auschwitz acusades de l'assassinat directe de 300 persones; però els estudiants no aprendran gran cosa d'aquest seminari sobre la culpa dels alemanys que els ha organitzat el seu professor (Bruno Ganz), advertint-los ja d'entrada que la moralitat no té cap rellevància a l'hora de jutjar els fets, sinó la llei. "No s'aprèn cap lliçó dels camps", diu la supervivent (Lena Olin) al final del film.

Ni tan sols no és possible odiar Hanna Schmitz (oscaritzada Kate Winslet), una de les guardianes que és també una víctima a la seva manera. El film (dirigit per Stephen Daldry a partir de la novel.la de Bernhard Schlink) suggereix que l'odi o la venjança no són cap solució, que hi ha drames que van més enllà de la nostra capacitat de comprensió i que l'única resposta vàlida és la caritat, l'amor, la voluntat de llegir en veu alta un llibre perquè un altre en pugui gaudir.

"El lector" diu algunes veritats sense fer cap discurs i és un film romàntic -al cap i a la fi- dels més intensos que el cinema ens ha brindat els darrers anys.