diumenge, 7 de març de 2010

ANIVERSARI


Avui és l'onzè aniversari de la mort de Stanley Kubrick.

Va ser sis dies més tard del naixement del meu primer fill.

No em va fer llàstima; pel que sembla, va morir sense gaire patiment i treballant, com li hauria agradat fer-ho, sens dubte. També em va fer content que per televisió passessin molts reportatges sobre les seves pel.lícules.

Després, però, va venir la por. Estava acabada "Eyes Wide Shut"? No haurien servit de res els llargs dotze anys d'espera per veure el seu drama de contingut eròtic protagonitzat per Tom Cruise i Nicole Kidman?

La primera pel.lícula de Kubrick que recordo haver vist és "Teléfono rojo", quan encara no em plantejava que les pel.lícules vinguessin firmades per algú. No obstant això, encara era més petit quan una mestra de primària ens va explicar "Espartaco" (tampoc no devia mencionar el nom del director); recordo que es va referir especialment al sacrifici de l'esclau Antoninus, que jo ja imaginava jove i ben plantat malgrat no saber que era Tony Curtis qui feia el paper. Un altre dia, mon pare i mon germà van veure una pel.lícula de ciencia-ficció sobre "un robot que era tan intel.ligent que tenia por a la mort", i que parlava dels orígens de l'home quan encara tenia l'aspecte d'un simi; aquests van ser comentaris del meu germà, al meu pare el va impactar més el contrast entre el menjar liofilitzat que apareixia al llarg del fim i el "plat de mongetes" que l'astronauta es fotia com a revenja tot just tornar a la terra (curiosa interpretació del final de "2001").

L'any 1977, quan els de l'Institut vam fer una excursió a Barcelona per veure la publicitada "La guerra de las galaxias", el nostre tutor va dir que allò no era la veritable ciència-ficció, que "la veritable ciència-ficció era "El año 2001"". Jo pensava en l'astronauta que menjava mongetes en un decorat futurista.

Per cert, l'excursió cinèfila va desmuntar el mite de la comercialitat de "La guerra de las galaxias", que no va agradar gairebé a ningú. Les noies van dir que només valia la pena pels "tios, que estaven molt bons" (Mark Hamill encara no havia tingut l'accident).

Però no gaire més tard, potser aquell mateix any, el nom de Stanley Kubrick va començar a sonar amb força per primera vegada amb motiu de l'estrena a la ciutat d'una pel.lícula que portava molts anys prohibida al nostre pais (com tantes): era "La naranja mecánica".

Com que hi ha gustos per a tot, la majoria d'espectadors la van trobar "lenta". Però va fer algun adepte, entre els quals m'he de comptar. La perfecció formal del film em va impressionar vivament. Espectacular l'escena en què els drugos caminen al ralentí a la vora d'un estany i una música ajuda el protagonista a prendre una determinació i actuar decididament, doncs el "pensar és per als sofistos".

Per a la meva vergonya, he de confessar que, en la mateixa època i havent vist ja "La naranja mecánica", vaig desistir d'anar a veure "Barry Lyndon" perquè coincidia amb l'estrena en un altre cinema de "Rocky", i vaig repetir (ja l'havia vista a Paris en anglès!) la del boxejador. Una companya de classe em va dir que "Barry Lyndon" era maca però molt lenta, que la gent del cinema animava en veu alta els protagonistes a anar una mica més de pressa per fer-se un petó, per exemple. Al meu cosí li va agradar perquè el Barry veia "dos soldats maricons" i llavors se sentia desenganyat i desertava.

Malgrat aquesta feblesa, quan a Barcelona van reposar "2001" no vaig tenir inconvenient a enredar dos companys per fer una excursió (en tren) a la capital. Recordo que abans d'entrar al cinema vam comprar "La guía del ocio" i era la primera vegada que els crítics qualificaven una pel.lícula amb la màxima puntuació (quatre estrelles: obra mestra) de manera unànime. I era la pel.lícula que anàvem a veure.

Les poderoses imatges de "2001" se'm van clavar com una olor que impregnés la roba i et seguís a tot arreu. Tornant a casa amb el tren, la nit rere les finestres recordava la nit i el misteri que envoltava els astronautes.

Tota la primera part, la dels micos i les naus evolucionant als sons del "Danubi blau", em va deixar aclaparat. Però el final, aquell final enigmàtic sense mongetes i amb un decorat vuit-centista... Em va deixar descol.locat i a la vegada meravellat. Devia ser la primera pel.lícula que veia en què la capacitat de suggerència de les imatges i els sons convertien la paraula o la mateixa història en elements superflus.

Immediatament vaig passar a considerar el film el millor de tota la història (una consideració tal vegada prematura ja que no havia vist pas molts títols importants), i només m'incomodava la idea obssessiva que potser els passejos espacials tenien un ritme un pèl morós que havia propiciat una certa sensació d'enuig durant la projecció. La possibilitat d'aquella imperfecció en el film o en el moment de glòria del seu visionat em provocava veritable pànic i vaig necessitar temps i esforç mental per superar aquesta neurosi.

Quan vaig aterrar al pis d'estudiants de Barcelona, va resultar que Kubrick i els seus tres títols majors ("2001", "La naranja mecánica", "Barry Lyndon") eren molt coneguts i admirats pels estudiants de ciències que m'acollien.

El 1980 vam córrer tot contents a veure "El resplandor".

En veure les primeres imatges (filmades en helicòpter a les Rocalloses) vaig comentar com n'eren de boniques, i el meu company va dir: "Doncs pensa que "Barry Lyndon" és tota així".

La pel.lícula, però, no els va acabar de convèncer, tot i que hi va haver unanimitat a l'hora de valorar la perfecció tècnica dels tràvellings; com que desconeixíem l'invent de la "steadycam", resultava particularment insòlit que la càmera no acusés cap mena de sotrac en passar per damunt de les catifes mentre seguia el passeig del Danny per l'hotel amb el seu tricicle. A mi sí que em va agradar, i molt, i vaig anar tot content a llegir-ne la crítica a la revista "Casablanca", que havía aparegut no feia gaire i dirigia un tal Fernando Trueba. La crítica d'"El resplandor" la signava un tal Carlos Boyero, i el bon senyor arremetia sense pietat contra la pel.lícula, contra el Jack Nicholson, al qual qualificava d'imbècil i, de passada, contra totes les altres pel.lícules del Kubrick (salvava els primers thrillers) i -espera't que no he acabat- contra els seus admiradors, que, segons ell, érem persones que omplíem la biblioteca de llibres en funció del goig que feien les tapes.

Amb els anys, aprenem a relativitzar aquestes coses; però reconec que, llavors, em va fer una mica de ràbia. Més tard, vaig conèixer un altre inquisidor anti-Kubrick, un senyor que s'anomena Carlos Aguilar i va fer fortuna amb el llibre "Guía del video-cine", escrit per la seva xicota excepte les entrades de films espanyols de terror dels setanta, tot Jesús Franco -a qui idolatra- i, per descomptat, els films d'en Kubrick, només per poder explaiar-se amb adjectius del típus "menyspreable", "patètic" i, sobretot, "pretensiós". Recordo que li va sorprendre que jo, una persona amb estudis, pogués ser fan de Kubrick, ja que sembla ser que això és incompatible amb un mínim grau d'intel.ligència i formació.

Després, van passar set anys fins a "La chaqueta metálica", durant els quals es va rumorejar que Kubrick adaptaria "El perfum" de Patrick Süskind (que trobo que hauria encaixat bé amb el seu estil minuciós).

I dotze anys més fins a "Eyes Wide Shut", amb el suspens final de saber si s'estrenaria, atès que Kubrick no havia enllestit el muntatge. Pel camí, va quedar un altre projecte: "Aryan Papers"; hauria estat la seva contribució al tema de l'Holocaust, però Spielberg se li va adelantar amb "La lista de Schindler".

Finalment, es va estrenar "Eyes Wide Shut", que va resultar un film ben diferent d'allò que preveia la propaganda. I encara es va estrenar un segon títol pòstum: "A.I., Inteligencia artificial"; tot i estar dirigit per Spielberg és un antic projecte cent per cent Kubrick: tracta d'una màquina que sembla humana (com HAL 9000) i té una estructura simètrica comú a la majoria de títols de Kubrick. És veritat que si l'hagués dirigida ell mateix potser no hauria fet plorar tant.

En fi, el temps ha contribuït a posar les coses al seu lloc. Imagino que Carlos Aguilar seguirà malparlant d'en Kubrick. Però Carlos Boyero es va vendre al capital i va fer una bona crítica d'"Eyes Wide Shut"; ara dirigeix els seus dards emmetzinats contra Pedro Almodóvar. "El resplandor" s'ha revaloritzat i tothom està d'acord a considerar-la una magnífica pel.lícula de gènere.

En el meu cas, puc dir que "2001" continua sent el meu film favorit. Però ja no estic tan segur que sigui el millor de la història; suposo que aquest honor li correspon a "Ciudadano Kane". "La naranja mecánica" ha perdut alguns punts que han guanyat "Lolita", "Barry Lyndon" i "Eyes Wide Shut"; "Senderos de gloria" podria disputar a "2001" la categoria de millor pel.lícula entre les dirigides per Kubrick. I "Apocalypse Now" és la millor sobre el Vietnam, no pas "La chaqueta metálica".

Sigui com sigui, totes són excel.lents. I ara no n'hi hauran més, ni de pòstumes. Però, com ja he dit, no ens hem d'obssessionar ni posar-nos tristos.