dijous, 18 de novembre de 2010

SALIDOS DE CUENTAS


"Resacón en Las Vegas" (2009) era una pel·lícula francament divertida però, reconeguem-ho, tampoc tan original; ho era, sí, en l'estructura: els personatges segueixen, com en una història policíaca, un seguit de pistes que puguin il·luminar les ombres d'una el.lipsi nocturna que ens ha escamotejat allò que imaginem una farra de proporcions mítiques. Ara bé, l'excusa de la colla d'amics a la trentena que gaudeixen d'unes hores de desgavell abans de dir l'adéu definitiu a l'adolescència ha estat el tema central de mil i una comèdies americanes, moltes d'elles també situades a la ciutat dels casinos.

Todd Phillips se sent ara en l'obligació de lliurar novament un producte que pugui satisfer el públic amb ganes de riure i no pensar (la qual cosa, m'avanço a dir, és una pretensió absolutament respectable) i els crítics que van aplaudir la relativa originalitat i evident simpatia de "Resacón en Las Vegas".

Vol oferir una qualitat per sobre de la mitjana de la nova comèdia ianqui (objectiu gens ambiciós, d'altra banda): llavors, fitxa un actor de prestigi com en Robert Downey Jr., un parell de secundaris de nivell (Jamie Foxx i, potser, Michelle Monaghan), recupera una actriu de culte dels noranta (Juliette Lewis), els emparella amb la revelació de "Resacón en Las Vegas", l'alienígena Zach Galifianakis, i filma una road-movie amb alguns gags i molts diàlegs que presumptament aprofundeixen en el caràcter i la relació dels protagonistes, tot molt ben fotografiat i amb escenes d'accidents automobilístics realment espectaculars. Però el film que en resulta no té substància i no és original: "Salidos de cuentas" és "Mejor solo que mal acompañado" (John Hughes, 1987). La història del iuppie circumspecte obligat a viatjar pels Estats Units amb un energumen curt de gambals que li farà canviar la visió de les coses té fins i tot una versió seriosa: "Rain Man" (Barry Levinson, 1988).

Els escassos gags també són variacions: el gos onanista remet al nen de "Resacón en Las Vegas", i l'acudit amb les cendres del pare del personatge de Galifianakis és hereu d'una tradició d'acudits amb cendres paternes o no que ja trobem en títols com "¡Qué asco de vida!" (Mel Brooks, 1991) o "Los padres de ella" (Jay Roach, 2000); però cal reconèixer que la variant de "Salidos de cuentas" és la més salvatge amb diferència.