diumenge, 14 de novembre de 2010

EN LA MORT DE LUIS GARCIA BERLANGA

El gènere, la comèdia coral; l'estil, el pla-seqüència; el to, la ironia lúcida, amb llampecs de tendresa. L'objecte, l'Espanya miserable del franquisme (de "Esa pareja feliz" a "La escopeta nacional") i del post-franquisme (a partir de "Patrimonio nacional"). També va dirigir una pel·lícula sobre un home solitari que viu amb una nina inflable ("Tamaño natural", 1974) i l'única comèdia que s'ha fet sobre la Guerra Civil espanyola ("La vaquilla", 1984), que contempla els dos bàndols amb la mateixa mirada sarcàstica i finalitza amb el pla de l'animal devorat pels voltors en terra de ningú, que resumeix de manera impecable l'absurd del conflicte.

Berlanga va fer miracles, no només en dijous:

Va convertir un vehicle per al lluïment d'una folklòrica en una sàtira brillant sobre l'Espanya de la postguerra (a "Bienvenido Míster Marshall", 1952).

Va idear una història negríssima per a un film sobre la Nit de Nadal (a "Plácido", 1961).

I, l'any 1963, va dirigir un film impensable en ple franquisme al voltant de la pena de mort: "El verdugo", probablement la millor pel·lícula de tota la història del cinema espanyol. Amb la col·laboració del genial Rafael Azcona i les prestacions interpretatives d'Emma Penella, Nino Manfredi i el gran José Isbert, va oferir-nos la història d'un enterramorts que es casa amb la filla del botxí oficial i ha d'heretar la feina del sogre per poder accedir a un habitatge protegit. El final, en què un llarg pla sobre el pati de la presó mostra a condemnat i botxí conduïts al patíbul, molt sencer el primer d'ambdós però totalment descompost el segon, és justament famós; però hi ha més escenes genials al film, i vull destacar aquella en què la Guàrdia Civil va a buscar el botxí per dur-lo a l'execució mentre aquest assisteix amb la seva dona a l'espectacle musical de les Coves del Drac:

2 comentaris:

Antoine Doinel ha dit...

Es que decir cual es la mejor de Berlanga es arriesgada, porque claro el Verdugo es univerdal su tematica, pero Placido a mi me dejo de piedra la primera vez que la vi o bienvenido mr marshall, que era una peli musical de loolita sevilla y fijate como acabo...o patrimonio nacional... en fin es lo que tiene, que se ha muerto un genio. Muy buen post ricard.

ricard ha dit...

Toda la razón. Gracias, como siempre, por tus comentarios.