No diré que sigui una pel·lícula perfecta. Cau sovint en el tòpic (les escenes entre el protagonista i el fill de la psiquiatra a Central Park, per exemple), i no es desprèn de l'aroma d'un original literari de gran èxit; però combina amb elegància elements molt diversos: un trauma de la infància que convé esbrinar, una crisi matrimonial (o dues), i, finalment, una relació entre personatges de caràcters antagònics, com l'home del Sud que pateix una crisi existencial i la psiquiatra jueva de Nova York (Streisand, per descomptat) que tenia cura de la germana amb tendències suïcides.
L'esquema funciona. Com en tot bon melodrama, hi ha passió, temperada pel sentit de l'humor i pel realisme que s'acaba imposant, i també violència; però potser no ens ho empassaríem amb tanta facilitat si no fos per la interpretació superlativa de Nick Nolte en el millor moment de la seva carrera (*). Triar-lo fou el més gran encert de l'actora-directora.
(*) Detecto que vaig fer servir la mateixa frase en parlar al bloc de "Bajo el fuego", que data del 1983. De fet, va ser una dècada molt profitosa per a un actor descobert gràcies a la minisèrie televisiva "Hombre rico, hombre pobre". Després, va tenir alguns problemes amb la beguda, però sembla que els ha superat i ha pogut mantenir una carrera més o menys estable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada