BLUE MOON

Qui és l'absolut protagonista del darrer film de Richard Linklater? Perquè Jean-Luc Godard, en l'altre film que l'americà ha dirigit el 2025, és bastant famós, si més no en cercles cinèfils. Però que aixequi el dit qui conegui Lorenz Hart. 

En definitiva, una qüestió generacional, perquè, en el seu dia, sí que va ser ric i famós l'autor de les lletres de quasi mil cançons entre els anys vint i quaranta del segle passat, moltes d'elles famosíssimes: The Lady Is a Tramp, My Funny Valentine, o la que dóna títol al film, "Blue Moon". En companyia del brillant compositor Richard Rodgers, va signar musicals famosos com "A Connecticut Yankee" o "Pal Joey". 

Però Hart, que era brillant, també era lleig, calb, i no passava del metre quaranta. Era bisexual, una condició gairebé obligada per a un escriptor -d'acord amb una de les línies de diàleg de la pel·lícula més ben escrita de les darreres temporades-, però no gaire ben vista en l'època; també era bohemi i alcohòlic, la qual cosa va acabar dinamitant la seva profitosa col·laboració amb el més seriós Rodgers. 

De fet, l'acció del biopic sui generis que és "Blue Moon" (com també ho era "Nouvelle Vague") ens situa la nit de l'exitosa estrena del musical "Oklahoma!", que Rodgers ha creat amb l'ajuda d'un nou lletrista, Oscar Hammerstein II. Som el 31 de març del 1943, set mesos abans de la mort del nostre protagonista, anunciada des del pròleg, i en el temps que dura la mateixa pel·lícula, assistirem al moment en què Hart veu enfonsades la seva carrera i la seva vida. 

"Blue Moon" és un film tràgic. Però, com les cançons que Hart escrivia, transcorre en un agradable to entre elegant i malenconiós, entre el romanticisme i el cinisme que utilitza el protagonista com a cuirassa i eina de seducció. Apareixen molts personatges, alguns de famosos (Andrew Scott -"Ripley"- és un perfecte Richard Rodgers) i altres no tant, com la universitària interpretada per Margaret Qualley, qui exerceix de presència catàrtica. 

Però els reis de la funció són Lorenz Hart, assegut a la barra del Sardi dissertant sense parar, fumant el seu cigar i procurant sense gaire èxit no tornar a emborratxar-se, un bàrman sol·lícit i perspicaç, un pianista vestit de soldat que omple la banda sonora de la música escaient, i encara un altre client solitari, que resulta ser l'assagista E. B. White. 

Com va fer amb el París de finals dels cinquanta a "Nouvelle Vague", Linklater ens submergeix sense esforç aparent en el Broadway dels dies de la Segona Guerra Mundial. Compta, això sí, i com ja hem dit, amb uns diàlegs extraordinaris (que comencen referint-se als de "Casablanca") i -no ho podríem obviar- amb una actuació absolutament sorprenent i notable d'Ethan Hawke, actor-fetitxe del director, transfigurat en el lletrista, de qui algú va dir (resen els crèdits inicials) que era la persona més trista del món, i algú altre va dir que era capaç d'alegrar la més avorrida de les reunions.