- Protagonisme d'actors nord-americans de segona fila o que no estaven en el seu millor moment, en aquest cas James Franciscus (un periodista intrèpid i atractiu) i Karl Malden, a qui Argento fa aparèixer fent de cec aficionat als mots encreuats, tutor (?) d'una nena petita que l'anomena "pastisset".
- Una trama de suspens no gaire elaborada que aquí compta amb molts sospitosos. Perquè puguem assistir als nombrosos assassinats sense conèixer la identitat del dolent, Argento utilitza sistemàticament el primeríssim pla d'un ull i, per descomptat, el tràveling subjectiu, recurs habitual en tota la seva filmografia.
- Un to que vol ser modern i que inclou un humor molt bàsic que correspon a alguns secundaris, com l'esbotzador de panys amic del protagonista, i un erotisme prou explícit, a càrrec de la francoitaliana Catherine Spaak. D'altra banda, els crims es relacionen amb un institut on investiguen sobre qüestions genètiques molt avançades.
Experimenta amb el muntatge (les insercions que relacionen o anticipen dues escenes), barreja situacions pròpies del thriller contemporani (la persecució de l'esportiu conduït per Spaak pels carrers de la ciutat) i del gòtic més atemporal (la passejada nocturna pel cementiri, amb profanació inclosa), i insisteix obsessivament en l'homosexualitat de determinats personatges: aquí no els anomena pervertits, com a "El pájaro de las plumas de cristal", però l'alemany Braun està sempre de festa amb jovenets. Altres presumptes desviacions recorren l'argument: no volem fer sang amb la peculiar relació entre la nena i l'invident, però la possibilitat d'un incest s'insinua clarament amb els personatges de Spaak i el senyor que li fa de pare.
Finalment, la majoria dels diàlegs resulten involuntàriament còmics, tot i que em pregunto si tenia intenció aquell sobre la llet (emmetzinada), entre el periodista i la guapa Spaak, en l'escena en què fan l'amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada