dimarts, 27 de març del 2018

MUSA (o per què directors amb personalitat esdevenen ineptes quan adapten novel·les de misteri en coproduccions europees?)


Que Isabel Coixet faci un nyap amb un film de terror produït amb el Regne Unit ("Mi otro yo") es podria explicar per la seva falta d'experiència en el gènere. Però que Jaume Balagueró, el responsable de "[REC]" o "Para entrar a vivir", ensopegui com ho fa amb "Musa" (2017) ja resulta més inquietant.

Aquest el seu darrer film és una coproducció entre Espanya, Irlanda, França i Bèlgica, i adapta la novel·la "La dama número 13", de José Carlos Somoza. Com anuncia el títol de la versió cinematogràfica, la cosa va de les muses, que resulta que no són tan bona canalla com ens pensàvem. Una trama alambinada, un misteri, una mansió gòtica, algun ensurt i un repartiment internacional que reuneix Manuela Vellés i Leonor Watling amb Franka Potente, Joanne Whalley-Kilmer i... Christopher Lloyd, amb l'anglès Elliot Cowan al capdavant, actor que no coneixíem i que té el carisma d'una escopinya. Les voltes d'un argument més aviat estrany que barreja elements fantàstics amb un comentari superficial sobre l'esclavatge sexual potser fan distreta l'obra literària però aquí condueixen a l'avorriment més absolut, sense que una posada en escena rutinària ajudi a salvar l'invent.


Passava quelcom semblant a "Los crímenes de Oxford" (2008), també una coproducció (Espanya-França-Regne Unit) amb un repartiment presumptament atractiu (Elijah Wood, John Hurt i, novament, Leonor Watling), basada en la novel·la de misteri "Crímenes imperceptibles" de Guillermo Martínez i dirigida per Álex de la Iglesia, realitzador amb personalitat, de vegades discutible però quasi sempre brillant, amb experiència en el gènere fantàstic, que aquí es limitava a il·lustrar pulcrament una trama també força complicada d'assassinats i matemàtiques. Sí, ja sé que les matemàtiques i la fantasia no lliguen gaire (amb permís de Lewis Carroll) però també "La habitación del niño" introduïa reflexions sobre la física quàntica i era molt més entretinguda.


Se m'acut un altre exemple, però aquesta vegada la innegable genialitat del director salvava l'invent (pels pèls, això sí). Ens referim a "La novena puerta" (1999), coproducció entre Espanya, França i els Estats Units, que va dirigir Roman Polanski, basada en la novel·la "El Club Dumas", d'Arturo Pérez-Reverte. El protagonista (Johnny Depp) té una feina tan peculiar com el seu nom: es diu Dean Corso i és "detectiu de llibres". Fuma molt i estafa sempre que pot els ignorants que li venen incunables per dos duros. No sabem gran cosa més d'un personatge no gaire ben dibuixat; l'interès, com en les altres pel·lícules que hem comentat, resideix en una investigació al voltant de fets misteriosos o sobrenaturals, en aquest cas sobre un llibre que podria haver estat escrit pel mateix Satanàs i que pot proporcionar la immortalitat. El film és irregular però entretingut; la composició dels plans és elegant, com sempre en Polanski, i, sense arribar al nivell de "La semilla del diablo", el director sap conduir la trama cap a un final inquietant, amb la seva musa Emmanuelle Seigner exercint de diablessa sexi.