"Solo ante el peligro" (Fred Zinnemann, 1952) és pionera en aquest sentit i molts altres. La narració en temps real és, potser, el tret més definitori d'aquest film que es titula, en la versió original, "High Noon", i que comença quan el sheriff del poble (Gary Cooper) acaba de contraure matrimoni amb una atractiva quàquera (Grace Kelly, trenta anys més jove que el senyor que li fa de marit); quan es disposa a deixar el càrrec i marxar amb la dona per dedicar-se a feines menys arriscades, resulta que l'avisen del retorn, en el tren que arriba el migdia, d'un facinerós a qui va dur a la presó, indultat pels nordistes incompetents i disposat a venjar-se amb l'ajuda d'un germà i de dos sequaços (un d'ells s'assembla molt a Lee Van Cleef).
En comptes de fer cas a la dona i fotre el camp cames ajudeu-me, el sheriff es queda i prova d'aconseguir l'ajuda de la gent del poble que ha pacificat amb el seu esforç. Però són una colla de desagraïts.
"Solo ante el peligro" és un exercici de suspens i un discurs sobre la insolidaritat (potser oportú en ple auge del maccarthysme), però també parla, com molts altres westerns, de la transformació d'una terra sense llei en un espai civilitzat, gràcies al valor d'individus heroics; com "El hombre que mató a Liberty Valance", però concentrant en menys d'hora i mitja l'acció i la transició.
5 comentaris:
Detesto utilizar la palabra “sobrevalorado”, pero resulta inevitable a la hora de juzgar este western saludado en su día como una obra maestra que venía a aportar al género las dosis de "seriedad", psicologismo y mensaje (incluso se quiso ver en el film una parábola antimccarthysta) que según sus autores le había faltado. El paso de los años a hecho mella en la película, se ha encargado de matizar sus voceadas virtudes y ha puesto de manifiesto algunos de sus artificios. En opinión de quien esto escribe, lo que ahora queda es un ejercicio de un acusado enfatismo formal, cercano a la pura geometría, que consigue, no obstante, momentos ciertamente tensos en los que un espléndido Gary Cooper presta fuerza dramática y patetismo al dibujo del atribulado protagonista.
Un saludo.
Seguramente tienes razón y no había para tanto. Su planteamiento es ambicioso pero también resulta un poco previsible.
Saludos.
Todo un clásico.
Títol icònic (com a mínim la seva traducció castellana). I què dir de la seva banda sonora, amb l'inoblidable "Do Not Forsake Me, Oh My Darlin'...".
Una abraçada.
Títol icònic, un clàssic... Sens dubte.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada