"Las margaritas", dirigida per Vera Chytilová el 1966, en plena Nova Onada del cinema txec, és un film revolucionari. No en el sentit que haurien volgut els comunistes, que el van censurar, sinó com a expressió d'una llibertat que es pot confondre amb l'anarquia, i que es manifesta des de la seva narrativa arbitrària fins a una trama més o menys feminista en què dues amigues es dediquen a no fer gran cosa tret de prendre el sol, ensarronar senyors perquè les convidin a dinar i, en un acte final de rebel·lia, trinxar una taula parada per a un banquet.
Chytilová i les simpàtiques protagonistes il·luminen la pantalla mentre el film combina colors i textures en la més genuïna translació de la tècnica del collage al cinema. El caos és l'única regla a seguir, però en l'inici i en el final trobem imatges d'una guerra, amb bombardejos i destrucció arreu, mentre un rètol dedica el film-experiment que acabem de veure a "aquells que només s'enfaden per un enciam trepitjat".
3 comentaris:
Una pel·lícula avançada al seu temps.
Una abraçada.
Muy moderna teniendo en cuenta la época en que se rodó.
Juan: Sí, com moltes de les pel·lícules que es van fer els anys seixanta.
Trecce: Como le decía a Juan, el cine de los sesenta, o una parte del cine de los sesenta, tenía la virtud (a veces, el defecto) de querer adelantarse a su tiempo. Aunque a mí la película me provocó cierta nostalgia muy "vintage", sobre todo al recordarme los collage que nos encargaban cuando éramos unos críos en la clase de dibujo, eso de recortar revistas y pegar los recortes en una lámina.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada