2025
No és un film exòtic ni em sembla un caprici obrir la llista amb un títol que retroba la innocència i l'audàcia pròpies dels cineastes que pensen en imatges i que, a més, tenen coses a dir, en aquest cas sobre tres dones que han viatjat a la metròpoli (Bombai) i han d'afrontar amb valentia els desafiaments quotidians (o no tan quotidians) d'una societat fragmentada i injusta.
2. LOS DOMINGOS, d'Alauda Ruiz de Azúa
Retrat de família amb filla que vol ser monja. Un tema delicat que la realitzadora resol amb nota, aconseguint un transcendentalisme quasi dreyerà sense renunciar al realisme més agnòstic. La prova: el film agrada tant als laics com als religiosos i les religioses, que pensen que pot fomentar vocacions (!).
3. THE BRUTALIST, de Brady Corbet
La història d'un arquitecte jueu sobrevivent de l'Holocaust (excel·lent Adrien Brody) que viatja als Estats Units després de la guerra i s'obre camí com a arquitecte gràcies a un mecenes amb qui manté una relació complicada. El jove director, amb un pressupost limitat, aconsegueix transmetre la grandesa d'una peripècia que transcorre al llarg de vint anys i funciona metafòricament: la construcció d'un santuari brutalista en paral·lel amb la reconstrucció d'una identitat, tot plegat enmig dels desajustos del capitalisme nord-americà. Només té una pega: és imprescindible contemplar-la/sentir-la en un bon cinema.
4. UNA BATALLA TRAS OTRA, de Paul Thomas Anderson
Un altre títol americà que convé veure en pantalla gran i amb un so que faci justícia a la magnífica banda sonora. En PTA adapta novament Thomas Pynchon i ofereix un títol estimulant, que parla de la polarització sense perdre el sentit de l'humor i amb escenes d'acció antològiques.
5. GRAND TOUR, de Miguel Gomes
Tornem a Orient, ara de la mà del portuguès Miguel Gomes. Film inclassificable i fascinant que es mou entre el relat d'aventures colonials i el documental sobre una cultura exuberant i plena de contrastos.
6. UN SIMPLE ACCIDENTE, de Jafar Panahi
Encara a Orient, ara a l'Iran, un país fracturat que el director retrata amb lucidesa inaudita. Un home creu reconèixer el seu torturador i cerca revenja. El film, però, aconsegueix la proesa de narrar aquest drama amb humor i amb una mirada humana i compassiva cap als diversos personatges implicats en una peripècia que transcorre quasi en temps real.
7. VALOR SENTIMENTAL, de Joachim Trier
No puc evitar la sensació que la trama bergmaniana és menys densa d'allò que aparenta. Però cal reconèixer que Trier narra amb elegància, fins i tot brillantment quan, en l'inici del film, converteix la casa en un personatge. I compta amb el millor conjunt actoral de la temporada cinematogràfica.
8. MOLT LLUNY, de Gerard Oms
El debutant director català, a partir d'una anècdota com a mínim peculiar i comptant amb un Mario Casas impecable, traça un retrat dels prejudicis i el racisme a l'Europa contemporània que no haurien fet millor Ken Loach o els germans Dardenne.
9. TARDES DE SOLEDAD, d'Albert Serra
Havia de passar. Ja vaig estar a punt el 2022 ("Pacifiction"), i, finalment, el director més qüestionat en aquest bloc des dels seus inicis (del bloc i del director) arriba al meu particular Top Ten. Què voleu que us digui? No comparteixo la devoció dels nois de Cahiers du Cinema, però la seva pel·lícula sobre toros, no pas polèmica sinó abstracta i, en certa manera, fascinant, esdevé una de les produccions més atractives i insòlites d'un any amb forta presència de cinema espanyol de qualitat.
10. ADOLESCENCIA, de Philip Barantini
Reservem el darrer lloc a les minisèries. Estic sent injust? Mereixia l'impactant treball de Stephen Graham (autèntic responsable en la seva doble faceta de guionista i d'actor) un lloc més elevat en la llista d'enguany? Sigui com sigui, l'he triada (en detriment d'altres sèries televisives que també m'han agradat força, com "El eternauta" o la brillant "Superestar" d'en Nacho Vigalondo) per la potència de la seva mirada sobre els perills d'Internet i altres traumes d'una societat en permanent crisi de valors i per la seva brillant execució en plans-seqüència, per no parlar de la qualitat de les interpretacions.
2024
Fellini, Pasolini, realisme màgic, són algunes de les referències detectables -però mai impostades- en aquest títol que parla de bellesa, però també de misèria i de les desigualtats del sistema.
2. LA ZONA DE INTERÉS, de Jonathan Glazer
L'Holocaust vist des de l'exterior del camp d'extermini, des de la idíl·lica caseta del comandant Höss i la seva família. Retrat definitiu de la banalitat del mal.
3. THE BEAST, de Bertrand Bonello
Ciència-ficció distòpica però també una història d'amor que transcendeix els límits de l'espai i el temps. El film conjuga estils diversos ajudat per la presència magnètica de la Léa Seydoux.
4. SALA DE PROFESORES, d'Ilker Çatak
Es pot voler ser modern i inclusiu i rebre l'infern (o un malson kafkià) com a recompensa.
5. LOS QUE SE QUEDAN, d'Alexander Payne
Un altre professor és el protagonista d'aquest drama en forma de comèdia que transcorre per Nadal i que, a poc més d'un any de la seva estrena, ja s'ha convertit en títol de culte.
6. ANORA, de Sean Baker
"Los que se quedan" podria ser un conte de Nadal. "Anora", protagonitzada per una prostituta (excepcional treball de Mikey Madison -la recordeu a "Érase una vez en.. Hollywood"?-) pot ser una reedició de "Pretty Woman" (o La Ventafocs) en clau més àcida, molt àcida en realitat, suavitzada per un to de comèdia screwball, amb detalls que hauria aplaudit Billy Wilder i un dels millors finals (sota la neu) que es recorden.
7. PERFECT DAYS, de Wim Wenders
Torna el millor i més minimalista Wim Wenders amb una recepta que inclou un escenari exòtic (si considerem que els vàters públics de Tòquio poden ser exòtics), un protagonista sobrevivent d'un naufragi sentimental i una banda sonora molt boomer.
8. SEGUNDO PREMIO, d'Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez
La història del grup musical dels noranta Los Planetas narrada amb sensibilitat, lucidesa i en termes purament cinematogràfics.
9. LOS DESTELLOS, de Pilar Palomero
La malaltia, la mort, mostrada amb coralitat minimalista i amb gran sensibilitat i elegància per la realitzadora. Antonio de la Torre està, com sempre, esplèndid; i Patricia López Arnaiz es consolida com un nom imprescindible (i això era abans de "Los domingos").
10. EMILIA PÉREZ, de Jacques Audiard
L'eclèctic realitzador francès no tem l'excés ni les receptes impossibles: un narco que canvia de sexe, en clau musical i segons els estereotips del melodrama llatinoamericà. La convicció de tots els implicats fa la resta. Podria haver estat la consagració de la Karla Sofía Gascón si no fos tan bocamolla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada