El guió, de Budd Schulberg, partia d'un article de premsa i volia denunciar el control exercit sobre els treballadors dels molls de Nova York per sindicats poc transparents. La trama se centra en el dilema del protagonista, un pinxo, antic boxejador, que vol acabar amb els mètodes criminals dels mafiosos -sobretot després d'enamorar-se de la germana d'una de les víctimes-, però li fot convertir-se en un xivato. Els sermons del capellà del barri també influiran en la presa de consciència.
Convé dir que l'argument li venia com anell al dit al realitzador, després que hagués denunciat companys de professió davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes creat per l'infame MacCarthy. De manera que "La ley del silencio" esdevé una apologia de la delació, convincent dramàticament, tot i que potser no calia convertir els sindicats d'esquerres en bandes mafioses.
Obviant aquesta incòmoda qüestió, la pel·lícula és una obra mestra, un thriller amb aire de documental d'una energia narrativa sense gaires precedents, farcida de moments icònics: les escenes al colomar, el discurs del capellà a l'església i, després, al vaixell, dret al muntacàrregues amb el cadàver del treballador assassinat; i tota la part final, quan el protagonista cerca venjança i, en darrera instància, redempció.
L'apartat interpretatiu és excel·lent: Eva Marie Saint, en la seva primera aparició en la gran pantalla; Karl Malden (*), el capellà; Rod Steiger, el germà gàngster del protagonista, qui va propiciar el seu fracàs com a púgil i qui, finalment, se sacrifica per salvar-lo; o Lee J. Cobb, impecable fent de cap dels mafiosos (paper que repetiria anys més tard a "Chicago, años 30", a les ordres de Nicholas Ray).
Però és Marlon Brando, el boxejador, qui s'endú els honors amb una interpretació stanislavskiana que havia d'exercir una influència enorme: magnètic, fràgil i, alhora, intens, brillant, inoblidable.
(*) Malden i Brando havien coincidit a les ordres de Kazan a "Un tranvía llamado deseo"; i ho tornarien a fer a "El rostro impenetrable", que va dirigir el mateix Marlon Brando després d'acomiadar Kubrick (poca broma!).
10 comentaris:
Aún a riesgo de resultar redundante respecto al contenido del post, uno tiene que sobreponerse a los prejuicios (a mí me cuesta, me cuesta) que le asaltan a la hora de juzgar esta película y así me veo insistiendo en que evidentemente Kazan arrimó el ascua a su sardina, viendo en la manipulación de la trama la oportunidad de justificar su despreciable postura de delator durante la “caza de brujas” organizada por el senador McCarthy. Pero procurando ceñirnos a lo estrictamente cinematográfico, hemos de convenir que se trata, en efecto, de un potente y calibrado trabajo con numerosos momentos de gran impacto visual.
Un saludo.
Está claro que una cosa son las intenciones y otra los resultados, para bien o para mal. Muchas películas bienintencionadas son un desastre cinematográficamente hablando. Aquí pasa al revés.
Saludos.
Contiene una serie de escenas memorables.
Pues sí, aparte de las intenciones soterradas (no tanto) del director, la película es estupenda, con el mejor Brando, que ya es decir.
Saludos.
Trecce: Y tanto.
ethan: Brando era mucho Brando cuando se ponía las pilas.
Saludos.
Más allá de la intenciones de Kazan, ahí queda el Brando rebeldón con su chaqueta :)
La ley del silencio se nos presenta como una clara apología de la delación y los motivos humanos que en último término la pueden justificar. Terry Malloy, un joven rebelde hastiado y desilusionado -“yo podía haber sido un buen boxeador”-, le confiesa a su hermano con gran tristeza y frustración, ofrece el engranaje perfecto sobre el que Elia Kazan articula su mensaje de denuncia sociopolítica.
Una abraçada.
Yordi: Más tapado que en "Un tranvía llamado deseo" pero no menos icónico.
Pedro: La actitud del personaje es perfectamente comprensible; el mensaje articulado por Kazan resulta mucho más controvertido.
Una abraçada.
Tan discutible com a mítica, això és cert. Fins a l'extrem que l'Almodóvar en parafrasejaria el títol per batejar un dels seus films més icònics: "La ley del deseo".
Una abraçada.
També podríem esmentar "La ley del más fuerte" (Fassbinder), o "La ley de la calle" (Coppola). Això si ens atenim als títols en la versió espanyola. El títol de Kazan era més neutre en la versió original: "On the Waterfront"".
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada