L'acció transcorre a Alger, els anys trenta, quan era una colònia francesa. El títol es podria prestar a confusió per aquest motiu, però, en realitat, fa referència a una alienació més profunda; Meursault, el protagonista, se sent aliè a les convencions socials. Però, llevat de quan comet el crim que centra l'obra, que potser és una forma de rebel·lió, accepta mansament tot allò que s'esdevé: la seva feina rutinària en una oficina, la seva vida senzilla, l'amor que li brinda la bella Marie o la mort de la seva mare; fins i tot el càstig d'un tribunal més preocupat per la seva indolència que per haver mort un àrab, que potser no era tan greu en aquell indret i en aquella època.
El problema d'adaptar Camus és que l'actitud del personatge es fa palesa a través de la narració en primera persona. Ozon ho ha d'expressar en imatges, i cal dir que no se'n surt del tot malament. L'actor Benjamin Voisin sap expressar amb la seva mirada i la seva gestualitat una fredor i una indiferència quasi psicopàtiques davant una realitat que li resulta estranya (o absurda, per remetre'ns al sentit filosòfic de l'obra de l'escriptor).
La seva actitud durant el judici també posarà de manifest la seva incapacitat per mentir (la qual cosa desespera el seu advocat), i la seva ira no es desvetlla a causa de la justícia dels homes sinó quan el capellà intenta que accepti Déu, la qual cosa li resulta inadmissible a Meursault.
Com a "Frantz", Ozon fa servir el blanc i negre, i val a dir que la fotografia és impecable.
L'obra de Camus ja havia estat objecte d'una adaptació anterior, a càrrec d'un realitzador prou il·lustre.
Va ser Luchino Visconti, el 1967, i la fidelitat a l'obra literària és gairebé idèntica, però cal destacar algunes diferències:
La pel·lícula de Visconti és en colors. Uns colors lluminosos, a càrrec de Giuseppe Rotunno, llevat del final a la cel·la, adequadament tenebrista. També el director italià sembla més preocupat que Ozon per destacar la calor d'Alger -que té certa importància en l'argument- i fa que tots suïn a raig fet, ja sigui durant l'enterrament de la mare, a la platja o durant el judici.
Marcello Mastroianni és, sens dubte, un gran actor. Però la seva composició el fa semblar més innocent que no pas angoixat, si més no en la primera meitat de la pel·lícula, que vaig trobar massa abreujada i poc hàbil a l'hora de retratar el protagonista a través de la seva relació amb la Marie, que aquí, amb l'aspecte d'Anna Karina, apareix més desdibuixada (Ozon recorre a Rebecca Marder, amb qui havia treballat a "Mi crimen"). Visconti es mostra insegur en un dels seus treballs més impersonals i no dubta a recórrer a la veu en off per ajudar-se de la prosa de Camus.
La nova versió també té el detall de dedicar més temps als personatges àrabs, fins i tot posant-li nom a la víctima (inscrit a la tomba vora el mar).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada