Un casament en l'inici, un bateig entremig, un funeral en acabar. Sembla evident que Yang ens vol parlar del cicle de la vida, i, de fet, els protagonistes de "Yi Yi" (actors no professionals) representen tres generacions d'una família, més algun parent i algun veí. La seva quotidianitat, retratada per Yang amb sòbria elegància, indissociable d'un entorn urbà que, des del replà al costat de l'ascensor fins als gratacels de Taipei o de Tòquio, es revela un personatge més, deriva en un discurs (que no vol semblar-ho) sobre els sentiments, sobre l'amistat, sobre l'amor, sobre els nostres anhels i les nostres insatisfaccions.
El realitzador ens submergeix en aquest drama coral sense esforç aparent, gràcies a un domini absolut dels recursos narratius. Vegem, per exemple, l'estada del pare a Tòquio, on prova de recuperar un amor de joventut, en muntatge paral·lel amb la sortida de la filla amb un xicot que esdevindrà el seu primer amor.
Tota l'explosió dels sentiments que ocupa la segona meitat del metratge trobarà el seu reflex en les reaccions del jove Yang-Yang, un nen que aprèn a viure, que també s'enamora i que té al seu càrrec els moments més entranyables del film. La malaltia de l'àvia, a qui cal parlar perquè pugui sortir del coma, servirà perquè els personatges aprenguin a revelar les seves pors; o perquè s'adonin que no tenen res a explicar, la qual cosa és també molt angoixant; Yang-Yang, però, ho resoldrà en la darrera escena, brillant i commovedora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada