Un documentalista que va travessar la frontera del Canadà quan estava de moda, defugint les seves responsabilitats, ja vell i malalt de càncer es confessa davant la càmera d'un dels seus alumnes.
Els flaixbacs en forma de puzzle, en què ens hem d'anar guiant per si la imatge és en blanc i negre o color, o per si el protagonista (interpretat de jove per l'ara imprescindible Jacob Elordi) porta o no bigoti, o es transforma en Richard Gere, qui hereta el paper quan és un paio madur o un malalt terminal, més aviat desorienten i ens allunyen d'una proposta que, en el fons, tampoc no em sembla especialment interessant. Un progre que fa de progre i que es converteix en un vell repatani. Sí, com tot personatge de Schrader cerca la redempció. Però el realitzador, entre una simfonia de primers plans que no acaben de remetre al seu admirat Dreyer, i un muntatge quasi experimental dels records que evoca el protagonista, no troba mai el to que demanava una obra tan introspectiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada