L'inici del film ens mostra la gens fàcil situació de les noies que ballen als cabarets freqüentats per l'hampa i es guanyen un sobresou assistint a les festes que organitzen més privadament (el títol original és, precisament, "Party Girl"). Vicki Gaye (Charisse) no ho ha tingut fàcil i ha renunciat al somni de ser "només" una ballarina; se sent atreta per un advocat brillant (Robert Taylor, molt entregat al personatge), que s'ha fet un nom salvant els gàngsters de la cambra de gas, algú que, en certa manera, també s'ha prostituït. Ambdós són conscients de la seva moral dubtosa. Ella s'està fent gran (és encara molt atractiva, però resulta evident que l'actriu, com el seu personatge, no és una joveneta). I ell, és coix.
L'escena en què es reuneixen a l'apartament d'ella, després de la festa on s'han conegut, serveix perquè els conegui l'espectador, i perquè es coneguin ells i comencin a enamorar-se; i també serveix per alertar dels perills del món en què viuen, quan la Vicki descobreix el cadàver de la seva companya de pis, qui s'ha suïcidat a la banyera, i el vermell del seu vestit es confon amb el vermell de la sang.
La història d'amor entre aquests dos éssers, forts en aparença, fràgils i traumatitzats en el fons, atorga a Ray el material idoni per a un drama romàntic captivador. El vessant de cinema negre és més aviat un teló de fons, però no podem obviar la brillant interpretació de Lee J. Cobb, el dolent que mou els fils.
5 comentaris:
Me gusta que sea menos optimista de lo que sugiere el cartel, que no está mal.
Buen estudio de personajes y unos actores que, llevados de la mano del estupendo realizador, dan lo mejor de sí mismos, para un film que resulta mucho más interesante de lo que en un principio pudiera parecer.
Demiurgo: El cartel es atractivo, pero no sugiere la intensa historia de amor entre dos seres heridos que cuenta Ray en su película.
Trecce: Cyd Charisse y Robert Taylor, que no eran grandes actores, brillan en unos papeles a su medida. El hecho de que tuvieran ya cierta edad casaba bien con sus personajes, marcados por un pasado cruel, lanzados a una segunda y puede que definitiva oportunidad.
Saludos y gracias por comentar.
El pasado fin de semana estuve revisionando "Los amantes de la noche" y pude confirmar su influencia en muchas películas posteriores. "Chicago, años 30" es un film estlizado, un noir tardío donde el color aporta notas novedosas y una nueva textura al cine negro clásico. Hay química entre Charisse y Taylor, un contraste sugerente entre los glamourosos números de baile y el mundo del hampa. Es, al fin, una peli elegante, en cierto modo melancólica y de gran atractivo visual que proyecta la mirada emocional y expresionista de Ray.
Una abraçada.
Creo que Ray merece una mayor reivindicación, y tanto este título como el anterior a que haces referencia lo demuestran.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada