dimarts, 4 de novembre del 2025

UNA CASA LLENA DE DINAMITA

El moment àlgid de la Guerra Freda va portar diversos films que parlaven de la possibilitat seriosa d'un cataclisme nuclear i de com l'encaixarien les potències (en particular, els Estats Units). "Punto límite", de Lumet, i "Teléfono rojo", de Kubrick, són els referents indiscutibles. 

La cosa torna a estar complicada i, novament, el cinema se'n fa ressò, ara de la mà de Kathryn Bigelow, molt silenciosa des de "Detroit" (2017). 

"Una casa llena de dinamita" narra des de múltiples punts de vista (bàsicament, es tracta de militars, estrategs i polítics, inclòs el president dels Estats Units -afroamericà-) el protocol d'actuació quan un míssil d'origen desconegut es dirigeix cap a una gran ciutat americana. 

La gràcia del film de Bigelow, més enllà d'un treball de muntatge virtuós i del suspens implícit en la trama, radica en com mostra el contrast entre la freda eficiència dels gestors de la crisi i els nervis sota la superfície, l'angoixa de no tenir una resposta que no pugui implicar la destrucció total de la humanitat, la sensació d'irrealitat quan s'intenten avaluar els possibles danys (un personatge demana a un altre que faci una estimació de les víctimes de l'impacte: "Ho preguntes seriosament?", "Sí", "Deu milions a la zona zero, un 10% més a causa de la radiació"). 

La directora no eludeix mostrar el conflicte intern dels personatges que tenen, fora dels búnquers plens de mapes i de pantalles de televisió, familiars aliens al desastre que s'apropa a velocitat supersònica. Però, sàviament, evita les digressions més habituals en aquests títols pre-apocalíptics, i aposta per un estricte realisme i la narració en temps real, la qual cosa, però, comporta un inconvenient: el temps que tarda el míssil d'ençà que és descobert fins que assolirà el seu objectiu no arriba als vint minuts; i la pel·lícula dura quasi dues hores. Bigelow ho resol repetint l'acció des de diferents angles (els mateixos personatges i escenaris, però alternant el protagonisme d'uns i altres, i reservant el darrer fragment per a qui té la responsabilitat més gran, és a dir el president); sembla l'única solució possible i està resolta amb perícia, però, inevitablement, dilueix el suspens i genera certa insatisfacció. El terror, tanmateix, no es veu afectat, i és per raons òbvies, ja que allò que el film explica podria passar demà mateix; i adéu-siau!