Algunes, poden ser un llast:
Emmirallar-se en Woody Allen (com han fet sempre els germans Trueba) no sembla una mala opció. Però quan hom comença a omplir el metratge de passejades per parcs, racons pintorescos d'una ciutat (en aquest cas, Lieja, Bèlgica), visites a museus i trobades causals en una cafeteria, no anem bé. A més, no li fa falta; David Trueba pot ser tan bon director com el novaiorquès.
He d'aclarir, de tota manera, que les escenes en qüestió resulten quasi sempre comentaris pertinents a la controvertida relació -que centra la trama- del protagonista amb una dona molt més gran que ell.
François Truffaut: l'ombra del francès és igualment allargada, i el protagonista (David Verdaguer en un paper que sembla fet expressament per a ell), exercint d'arquitecte paisatgista amb vocació de perdedor, mentre el pas del temps i els canvis de feina marquen punts i a part (o potser punts i seguit), evoquen aquell insegur -i alhora seductor- Antoine Doinel.
D'altra banda, la trama, clarament similar pel que fa a la professió i inseguretat del protagonista, i també un to hiperrealista o l'adscripció genèrica a la comèdia romàntica -o, millor dit, al drama amb moments de comèdia-, ens porta a la memòria un treball no gaire aconseguit de Félix Viscarret, que vam veure i comentar al bloc fa un parell d'anys, "Una vida no tan simple".
Però també hi ha influències que David Trueba ha assimilat clarament en positiu. I ens referim a la comèdia clàssica nord-americana en general (i Billy Wilder en particular):
- La importància dels objectes: fan avançar la narració la maqueta d'un parc dissenyat pel protagonista (metàfora del pes que arrossega el personatge, de la seva desesperació quan la coberta de vidre s'esquerda pel fred de l'hivern belga, de la solitud de la protagonista femenina quan el seu gat s'hi passeja indolentment al damunt); les restes del menú d'un kebab; un mòbil espatllat i una bossa amb arròs; una ampolla de vodka.
- La importància dels secundaris: Impagable l'arquitecte rival, Àlex Ripollès -cognom que s'assembla a "gilipollas"-; o el geni coreà; o la dona del coreà, qui en té prou amb un breu primer pla; o la noia que se'l lliga a l'AVE, qui, amb una simple pregunta, resumeix el dilema central: "Què sóc per a tu? Una tireta o un trampolí?".
En definitiva, i a pesar d'alguns retrets menors, "Siempre es invierno" és molt millor que "Una vida no tan simple". I ho és perquè reflecteix la vida i perquè no és gens simple. El problema del temps o de l'edat apareix representat metafòricament, des del mateix títol, o per l'emblemàtica maqueta del parc, amb els seus rellotges de sorra. La història és plena d'interrogants i la pregunta que es fan els dos protagonistes al final (ALERTA: ESPÒILER), mentre contemplen el sol apareixent a l'horitzó, no és únicament una invitació a fer l'amor, com podia haver-ho estat la nit que van estar junts a Bèlgica, sinó la verbalització de la incertesa sobre el futur.
Finalment, se m'acut una darrera reflexió: "Siempre es invierno" -i potser el títol ens adverteix de la paradoxa- sembla voler parlar del pas del temps i acaba parlant del temps detingut, d'aquella primera nit, d'aquella partida de billar, d'aquella ampolla de vodka, del disc de Georges Brassens sonant al matí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada