LA HABITACIÓN DE AL LADO

Ja vam dir a propòsit de "Madres paralelas" (2021) que el discurs sobre la Memòria Històrica estava ficat amb calçador. Ara, Almodóvar, que sembla voler ocupar la veu que falta en una esquerra necessitada urgentment de lideratge, que ja no fa pel·lícules sinó política, converteix una història amb possibilitats en una successió de discursos sobre temes "candents". 

No em malinterpreteu. Jo estic absolutament d'acord amb tot allò que Almodóvar defensa. Però no vaig pel món atabalant la gent amb les meves opinions (almenys, ho intento). 

Estic totalment d'acord amb la qüestió de l'eutanàsia, que, per raons òbvies, centra l'argument de "La habitación de al lado" (2024). També sóc conscient del canvi climàtic, i la referència en la primera part del film, quan neva sobre Nova York, resulta gairebé simpàtica; llavors, calia que, en un moment posterior, John Turturro donés la "turra" pontificant sobre la mateixa qüestió? 

Més inspirada resulta la referència a la correcció política en l'escena entre Julianne Moore i el seu entrenador personal.

A veure: "La habitación de al lado" no sembla una mala pel·lícula. Està molt ben fotografiada. Alguns enquadraments, tot i la clara inspiració bergmaniana, resulten notables. Moore i Tilda Swinton -calia dir-ho?- estan esplèndides. Però jo penso que hi ha un problema d'estructura. Les dues protagonistes tampoc no tenen tantes coses a dir. Hi ha algun tema del passat que calia explicar, però potser hauria funcionat millor si el film hagués prescindit del flash-back (una mica ridícul) en què el nòvio torna de la guerra (ah, sí, el Vietnam!) i hagués transformat la seva història en una revelació aprofitant la trobada final entre la filla del personatge de Tilda Swinton (és la mateixa actriu) i el de Julianne Moore. De fet, la pel·lícula guanya a partir de l'escena de l'interrogatori policial. Potser perquè els personatges parlen entre ells i no a l'espectador. I dic això a pesar de l'evidència que el policia representa l'electorat trumpista. I, és clar, les dues protagonistes voten per la Kamala Harris: són intel·lectuals, una d'elles corresponsal de guerra (en un flash-back, apareixen uns carmelites homosexuals, com si haguéssim tornat als temps d'"Entre tinieblas" o "La mala educación"), llegeixen Faulkner i Hemingway i són fastigosament riques (si hem de jutjar per l'apartament que la Tilda Swinton té a la Cinquena Avinguda). En fi, sort que Almodóvar és espanyol, perquè si pontifiqués als Estats Units encara donaria arguments als republicans. 

I, quan les protagonistes no parlen del dret a morir dignament, o del canvi climàtic, o del neoliberalisme, de què parlen? Doncs diuen que fa bon temps, que són molt macos els arbres que envolten la casa tot i que potser no deixen veure el bosc, o (tòpic definitiu) riuen veient una pel·lícula de Buster Keaton. I això em fa pensar que si la pel·lícula d'Almodóvar fos muda seria molt millor. 

I també miren -una vegada i una altra- el final de "Dublineses". D'acord, ja ho feien a "Matador": citar el final d'una gran pel·lícula. Però allà era més pertinent. Aquí resulta reiteratiu i ens recorda que la pel·lícula testamentària de John Huston -aquesta sí- era una obra mestra.

MÁS PODEROSO QUE LA VIDA

"Más poderoso que la vida", pel·lícula dirigida per Nicholas Ray el 1956, sembla obeir a intencions diverses, potser fins i tot contradictòries. 

La producció a càrrec de l'actor protagonista, James Mason, obeiria a la seva voluntat d'incorporar un personatge excessiu, ideal per a un tour de force actoral. Ell és Ed Avery, professor d'escola i pare de família exemplar; a causa d'una greu malaltia, es veu obligat a prendre cortisona, la qual cosa erradicarà el dolor però afectarà la seva salut mental, fins al punt que acaba volent matar tothom, com un Jack Torrance qualsevol. 

També resulta evident i força peculiar la pretensió d'alliçonar els espectadors sobre els perills de fer un mal ús dels medicaments, l'abús dels quals pot esdevenir addicció. En l'època que es va estrenar el film, la medicació amb cortisona constituïa una novetat i els metges, en la realitat com en el film, tenien por dels efectes secundaris. 

Finalment, el film conté un subtext prou interessant i més subversiu del que Ray, segons les seves declaracions, era força conscient. La família protagonista és modesta però feliç, exemple paradigmàtic de l'american way of life. El pare estima la seva esposa i juga a beisbol amb el seu fill. Però, a causa de la cortisona, el seu caràcter canvia i també les seves opinions, que esdevenen radicals; de manera que podríem dir que "Más poderoso que la vida" és un film de terror (atenció a l'ús exemplar de la llum i dels enquadraments, que convertiran una llar idíl·lica en una trampa) que adverteix sobre el feixisme latent en la classe mitjana i, en darrera instància, del perill dels fanatismes i d'interpretar la Bíblia al peu de la lletra. 

 Eren els anys cinquanta del segle passat. Ara, la cosa ha anat a pitjor, i sense necessitat de cortisona. 

Diversos exemples de la capacitat de Ray per narrar en imatges (i fer un bon ús del Cinemascope):

LA INFILTRADA

Carolina Yuste ja apareixia a "Carmen y Lola", el primer llargmetratge d'Arantxa Echevarría, qui la requereix novament per al paper protagonista de "La infiltrada" (2024): una jove policia que, com avança el títol, es va infiltrar a l'esquerra abertzale i va conviure amb membres d'ETA, al llarg dels anys noranta.

El film, basat en fets reals, no deixa canya dreta: la policia nacional sembla més preocupada per competir amb la Guàrdia Civil que per desarticular el comando Donosti; la infiltrada està decidida a acabar amb els terroristes, però no pot evitar certa afinitat propiciada per la convivència; bé, això seria veritat en el cas de l'etarra més jove, presentat com un il·lús, però no pas pel que fa a Sergio, l'etarra més veterà, que apareix com un autèntic monstre (sigui o no veritat, Diego Anido, descobert a "As bestas", broda el paper). En qualsevol cas, més enllà de les connotacions històriques i polítiques del relat, Carolina Yuste torna a demostrar la seva immensa vàlua i la pel·lícula esdevé un thriller modèlic, tan sobri com absorbent, intens i ben ritmat.

EDUARDO MANOSTIJERAS

Les dues primeres col·laboracions entre Tim Burton i Johnny Depp, a qui convertirà en actor fetitxe, constitueixen el cim de la carrera del director. 

"Eduardo Manostijeras" (1990) és una variació del mite de Frankenstein en què un inventor, interpretat per Vincent Price (*), crea una mena d'autòmat amb cervell i totes les aptituds d'un home; però mor abans de poder-li posar les mans i la criatura (Depp) es queda amb les tisores que duia provisionalment i sol, al castell on el van construir, fins que una venedora d'Avon (sic) el troba i l'acull amb la seva família. L'escenari gòtic és substituït per una urbanització de cases idèntiques amb jardí, característicament americana, com la circumspecta família que adopta l'Eduard. 

Gràcies a la seva habilitat amb les tisores que té per mans, es fa molt popular entre el veïnat: talla els cabells a les dones i fa figures d'animals amb les bardisses (com les que adornaven el jardí del castell). Però la seva innocència acabarà complicant-li la vida.

El relat adopta la forma d'un conte trist que explica l'amor impossible entre la filla de la família d'adopció (Winona Ryder tenyida de ros) i el monstre, que és una víctima de la maldat dels humans i que, com li explica en l'inici del film una iaia a la seva neta perquè s'adormi, va "crear la neu" tot esculpint una figura de gel. La inspirada banda sonora de Danny Elfman contribueix a la poesia d'aquest film inclassificable i memorable.

"Ed Wood" (1994) és també una obra mestra. Paradoxalment, se centra en la figura d'Edward D. Wood Jr. (novament interpretat per Johnny Depp), qui passa per ser "el pitjor director de cinema de la història". La manera com preparava els seus projectes, amb tones d'entusiasme però sense diners i sense talent, la seva afició a vestir-se de dona, la colla de friquis que l'acompanyaven en les seves dubtoses empreses i, sobretot, la relació establerta amb un Bela Lugosi oblidat pels cineastes seriosos, arruïnat i drogoaddicte, de qui Ed Wood esdevindrà l'únic amic i les estranyes pel·lícules l'únic motiu per viure, constitueixen un material que Burton transforma en or en un treball memorable, que barreja de manera natural l'humor amb la tendresa i la distància més o menys paròdica amb l'admiració cap al personatge i la seva tenacitat, i que parla de l'amistat però també de la solitud més terrible, encarnada en el personatge de Lugosi que li va valer un Òscar a Martin Landau. Ambientada als anys cinquanta, compta amb una fotografia en blanc i negre de caire expressionista absolutament admirable. 

El film, ple de seqüències impagables (l'estrena de "La novia del monstruo"; la lluita de Landau/Lugosi amb el pop mecànic; la trobada entre Wood i Orson Welles), conclou amb l'estrena de "Plan 9 from Outer Space" i amb els protagonistes celebrant el premi als seus esforços. Prudentment, Burton no fa cap referència al destí posterior de la considerada pitjor pel·lícula de la història i del seu responsable, refugiat en les produccions pornogràfiques i en l'alcoholisme. 

(*) Tim Burton ja havia expressat en els seus curts animats l'admiració per Vincent Price ("Vincent", 1982) i pel mite de Frankenstein ("Frankenweenie", 1984).

RIVALES

"Rivales" (2024), de l'impredictible Luca Guadagnino, és una pel·lícula sobre tennis i sobre tenistes, primer amics, finalment rivals, a la pista i a fora de la pista a causa de la noia en el vèrtex del triangle, una jove promesa de l'esport que, després d'una lesió, projecta en ells les seves aspiracions. 

L'estructura de salts en el temps no ajuda a millorar el ritme d'un film excessivament llarg, i més aviat sembla un subterfugi perquè una història d'amor a dues bandes sembli més complicada d'allò que és en realitat. I, francament, tampoc no calia. N'hi havia prou amb una posada en escena impactant -amb l'ajuda de la banda sonora a càrrec de Trent Reznor i Atticus Ross- i amb la bona disposició dels intèrprets, amb menció d'honor per a una Zendaya capaç d'enamorar els dos amics tenistes i la platea sencera. 

Tres són multitud?

MONSTRUO

Del premi de Cannes al millor guió del 2024 passem al premi de Cannes al millor guió del 2023. Però "Monstruo", a pesar del títol, no és film de terror. Potser de suspens. 

El llibret és de Yuji Sakamoto i la direcció d'Hirokazu Kore-Eda, i podríem dir que tracta de problemes dels nens a l'escola, com el bullying, i que estaria a mig camí de "Sala de profesores" i "Close" (ambdues comentades al bloc). També trobem reminiscències de "Rashomon"; fins i tot d'altres films de Kore-Eda que parlen de la veritat i de la dificultat d'accedir-hi; en aquest cas, potser ens aproparem a la veritat després d'escoltar tots els protagonistes d'aquesta tragèdia fruit de malentesos i de prejudicis: la mare vídua, els professors i la directora de l'escola, i, finalment, els nens, víctimes o botxins. No us explicaré el final d'un film apassionant i afegiré només que cal tenir presentes algunes creences dels japonesos, com tot allò que fa referència al budisme i a la reencarnació.

LA SUSTANCIA

La directora francesa Coralie Fargeat fitxa les nord-americanes Demi Moore i Margaret Qualley perquè protagonitzin una faula efectiva i salvatge sobre el culte al cos i/o la cosificació de les dones. 

"La sustancia", premiada al darrer Festival de Cannes en la categoria de millor guió, comença amb una escena excel·lent en què, a través de la imatge en pla picat de la seva estrella al Passeig de la Fama de Hollywood, explica l'auge i caiguda d'Elisabeth Sparkle, de jove actriu famosa i, ara que ha fet cinquanta anys, conductora d'un programa d'aeròbic. El pla trobarà la seva rèplica al final de la pel·lícula; abans, haurem assistit al drama de la protagonista (Moore), acomiadada perquè és vella (atenció al fet que l'actriu, encara de força bon veure, és deu anys més gran que el personatge) i que, casualment (o no tant), descobreix la substància del títol, que li permet obtenir una "rèplica millorada d'ella mateixa" (amb el saludable aspecte de la Margaret Qualley). L'únic problema de l'invent és que funciona per setmanes i la matriu i la còpia s'han d'anar alternant, sense fer-se trampes (potser caldria afegir al solitari). 

De manera que a la jove millorada li passa com a la Ventafocs quan es fan les dotze, i la matriu té enveja. Què pot anar malament? 

Fargeat filma amb l'elegància de Kubrick, tot i que un aire de sèrie B dels vuitanta plana sobre la producció, i ho dic sense voler resultar pejoratiu; perquè "La sustancia", que remet a una pila de clàssics del gènere fantàstic (*) i que deriva cap al gore més bèstia i excessiu, entre Brian Yuzna i David Cronenberg, és, des d'ara mateix, un títol de culte. 

(*) Les cites, tant visuals com sonores, inclouen moments impagables, com la de les arracades amb la música de "Vértigo".

BATMAN

Cap referència a Batman al film de Todd Phillips que venim de comentar. 

No passa res; continuarem amb el monogràfic sobre Tim Burton parlant, precisament, del personatge en qüestió.

Entre el kitsch de la sèrie de televisió protagonitzada per Adam West (i la corresponent adaptació a la pantalla gran del 1966) i la particular ortodòxia imposada per Christopher Nolan en reprendre la franquícia després dels despropòsits signats per Joel Schumacher, va ser Burton, el 1989, qui va inaugurar l'etapa moderna del personatge de DC Comics en el cinema, amb l'ajuda de Michael Keaton, amb qui acabava de treballar a "Bitelchús", i aportant el seu estil personalíssim que barreja els escenaris gòtics amb influències pop. 

El torturat personatge de Batman, la fosca ciutat de Gotham, i un antagonista que es disfressa de pallasso (inoblidable Joker a càrrec de Jack Nicholson) són elements idonis perquè Burton ofereixi un espectacle comercial amb segell propi.

I Kim Basinger surt molt guapa. Però permeteu-me que prefereixi la seqüela que va dirigir el 1992, "Batman vuelve", en què els gags surrealistes són encara més brillants i Michelle Pfeiffer excel·leix en el paper de la Catwoman.

JOKER: FOLIE À DEUX

Repasso els posts dedicats a Todd Phillips i constato que es tracta d'un realitzador que sempre cerca referents i que no sempre els millora, tot i que "Joker" (2019), inspirada en "Taxi Driver" i "El rey de la comedia", esdevenia una rara avis tant per la distància que prenia amb relació a la nissaga de Batman com per l'originalitat en el tractament del personatge o el retrat d'un univers en descomposició força semblant a la distopia en què ja estem vivint gràcies a l'auge de l'extrema dreta i a individus tan sinistres com Elon Musk. 

L'allunyament de l'ortodòxia s'accentua en la seqüela, a priori canònica (serveix per introduir el personatge de Harley Quinn, una excel·lent Lady Gaga), finalment una mica marciana. Phillips es desvia de la ruta principal a "Joker" i, a "Joker: Folie à Deux", es troba davant d'un carreró sense sortida i, com els personatges de "Thelma & Louise", opta per tirar pel dret, en un suïcidi cinematogràfic tan romàntic com letal per a la taquilla. 

Aquest presumpte suïcidi artístic, paral·lel al cas de la "Megalópolis" de Coppola, ha de concitar la nostra simpatia. També la pel·lícula de Phillips resulta imperfecta: esplèndidament narrada en imatges, sobretot la part del principi a la presó, es perd una mica en el camí cap al drama judicial. Però la idea de convertir-la en un musical en què els protagonistes expressen llurs sentiments a través de cançons conegudes és arriscada i alhora genial. 

I l'aparent traïció al personatge ideat per DC Comics i el final més anticlimàtic imaginable resulta, però, coherent amb la història d'amor entre dues persones (fixeu-vos que no he dit personatges) que només poden ser felices vivint una ficció, convocant un espectacle a major glòria de la seva excentricitat (oportuníssima la referència a "Melodías de Broadway"). 

That's Entertainment?

No ho sé, però... amb dos collons!

METRONOM

"Metronom" (Alexandru Belc, 2022) és una pel·lícula romanesa que, a través de la peripècia d'una noia enamorada que assisteix a una festa en què ella i els seus amics ballen amb la música anglosaxona d'una ràdio clandestina, ens parla de la repressió de l'any 1972 sota la dictadura de Ceausescu, i de com la violència policial anul·la qualsevol anhel de llibertat i propicia la corrupció a tots els nivells.

La virtut de la pel·lícula és que sap combinar la duresa de la seva denúncia amb la tendresa amb què contempla els personatges i llurs reaccions (com quan els protagonistes fan l'amor amb música dels Doors).

SURCOS

Dirigida per José Antonio Nieves Conde el 1951, "Surcos" és una interessantíssima -i quasi insòlita- mostra de cinema neorealista produït a Espanya (la voluntat d'aproximació al moviment resulta explícita en l'escena en què el ric estraperlista Chamberlain i la seva querida van al cinema a veure una pel·lícula neorealista perquè és el gènere "que està de moda"). 

"Surcos" també recull l'ideal falangista dels seus autors i mostra el fenomen de la immigració dels camperols a la gran ciutat posant de manifest, a través de la melodramàtica trama, que no tot resulta senzill, que no és recomanable el camí del diner fàcil obtingut amb feines més aviat il·legals o poc honorables -la filla que vol ser cupletista-, i que, de vegades, és millor refer el camí per llaurar la terra (algú ha de fer-ho, al cap i a la fi). 

Més enllà del missatge, les concessions al gènere policíac i al musical folklòric sempre de moda (amb actuació de Marujita Díaz inclosa), el film recull els principis del moviment i mostra amb autenticitat la vida als barris populars de Madrid i les relacions interessades propiciades per la misèria, amb una mirada una mica misògina que, tanmateix, il·lustra la violència exercida sobre les dones (vaig perdre el compte dels mastegots).

L'ÂGE D'OR

Després d'"Un chien andalou", Salvador Dalí i Luis Buñuel van continuar la seva col·laboració amb "L'âge d'or" (1930), tot i que el primer només va aportar idees de guió sense moure's de Cadaqués, mentre el segon rodava a París amb diners dels vescomtes de Noailles. 

El film comença amb una mena de documental sobre els escorpins i acaba amb una referència a Sade i la seva obra Els 120 dies de Sodoma en què el marquès apareix representat com si es tractés de Jesucrist, amb barba i túnica. Entremig, explica en clau simbòlica la fundació de l'Imperi Romà a càrrec d'una colla de mallorquins (sic) formada per burgesos i capellans. 

Els detalls surrealistes són constants, incloent l'emblemàtic pla de la vaca sobre el llit i curioses sobreimpressions; però "Lâge d'or" no és només, com "Le chien andalou", una successió de seqüències inspirades pels somnis dels seus autors. Incorpora una trama central sobre una parella que intenta consumar la seva passió enmig de l'obstacle que impliquen les convencions burgeses. D'alguna manera, anticipa l'argument de films molt posteriors, per exemple "El discreto encanto de la burguesía". 

No hi ha pornografia com l'entenem actualment, però alguns moments són pertorbadors, com quan els amants succionen els dits dels peus d'una estàtua amb el rerefons musical de Tristany i Isolda. Les imatges al·lusives a la masturbació són recurrents. I Eros i Thanatos es donen la mà quan el guardabosc mata el seu fill (perquè li ha apagat la cigarreta) o quan la noia exclama "quina joia haver matat els nostres fills!". 

Els vescomtes de Noailles van perdre les amistats i la mare d'en Charles va haver de viatjar a Roma per obtenir el perdó del Papa. La policia va prohibir l'exhibició del film i Buñuel va haver de tornar a Espanya.