MEGALÓPOLIS

Ara fa deu anys que donàvem per acabat el monogràfic sobre Francis Ford Coppola, preguntant-nos pel futur de la seva carrera després del desastre de "Twixt" i de les fallides "Youth Without Youth" (o "El hombre sin pasado") i "Tetro". I ja esmentàvem el projecte de "Megalópolis", en què treballava, segons sembla, des dels anys vuitanta. 

Encara des de la independència però amb un pressupost força més elevat (120 milions de dòlars que ha posat de la seva butxaca després de vendre's unes quantes vinyes), el títol que arriba a les nostres pantalles no és pitjor que els precedents i és indubtablement personal, però cal admetre que és desconcertant i, en bona mesura, decebedor. 

"Megalópolis" és una distopia futurista que transcorre en una ciutat de Nova York que ha canviat el nom pel de Nova Roma i que, conseqüentment, ha adquirit alguns hàbits de l'Imperi Romà (curses de quadrigues, corones de llorer...). Coppola s'inspira en l'anomenada Conxorxa de Catilina, un intent de cop d'estat a la República romana, l'any 63 d'abans de Crist, i els personatges porten els noms dels implicats en aquells fets (l'arquitecte Cèsar Catilina, el batlle Cicero, el magnat Hamilton Crassus); també sembla força evident que pretén buscar un paral·lelisme entre la decadència de l'Imperi i la crisi que afecta l'Amèrica actual. Seria com quan va traslladar l'acció d'El cor de les tenebres de Conrad a la Guerra de Vietnam. 

Més constants autorals: 

- La preocupació pel temps, més enllà dels rellotges enormes, adquireix aquí una variant fantàstica o metafísica, ja que Catilina (Adam Driver) és capaç d'aturar-lo; tot i que, més que davant d'un superhome, que seria discutible atesa la seva afició a les dones, l'alcohol i drogues de tota mena, ens trobaríem davant la metàfora de l'artista, sigui arquitecte, escultor o director de cinema, capaç d'aturar el temps amb la seva obra. Però la cosa no acaba aquí: l'arquitecte que ha inventat un material revolucionari (el megalon!) té el seu taller a l'edifici Chrysler, un emblemàtic gratacel dels anys trenta, i des d'allà rumia la seva metròpoli del futur. De la mateixa manera que el passat (l'antiga Roma) ha penetrat en la moderna -però decadent- ciutat on transcorre l'acció. Encara més paradoxalment, serà la caiguda d'un decrèpit satèl·lit dels temps de la Unió Soviètica que propiciarà la destrucció necessària perquè floreixi el somni de Catilina. 

- Les referències a la utopia tampoc no són una novetat en la filmografia del realitzador de "Tucker: Un hombre y su sueño". 

- La reunió entre Catilina i la filla de l'alcalde damunt les bigues suspeses sobre els gratacels, és també una metàfora del risc que corre un artista autèntic (el mateix Coppola, què carai!), i recorda, com alguns números musicals, "Corazonada". 

- El circ que munten els poderosos de Nova Roma és l'equivalent del circ dels americans a Las Vegas o a Vietnam. 

Narrativament, el director assumeix molts riscos: la posada en escena de la majoria de les seqüències i la pràctica totalitat dels diàlegs, la presència de narradors en off i de cors que repeteixen noms i consignes, remeten a una teatralitat que s'origina precisament en les antigues Grècia i Roma. I no se'ns estalvien cites d'autors romans, algunes en llatí, o del mateix Shakespeare. La pantalla partida, els iris shots o els intertítols en forma d'inscripcions sobre marbre, alguns dels efectes, les estàtues gegants, tot sembla remetre a un cinema d'altre temps; fins i tot la conclusió argumental -si n'hi ha alguna- recorda -com no podia ser d'altra manera- "Metrópolis", de Fritz Lang. 

Llavors, quin és el problema? 

Doncs, com ja vam afirmar en el nostre post de novembre del 2014 amb relació als seus treballs independents, Coppola falla en l'escriptura del guió. Un guió llastat per un excés d'ambicions i, com algú ha observat encertadament, certa candidesa, en què les motivacions dels personatges i les relacions que estableixen entre ells, no queden mai del tot clares. D'altra banda, la voluntat d'experimentar és lloable, però, entre unes quantes escenes brillants que recorden l'habilitat del realitzador, en trobem moltes altres que resulten estranyes i escassament comprensibles. 

Però, com també s'ha dit en referència al que s'anuncia com el darrer treball d'un senyor que ja té vuitanta-cinc anys i que no recuperarà una mínima part dels dòlars invertits, que "Megalópolis" sigui bona o dolenta és, en el fons, irrellevant, i la seva existència en un moment en què pocs fan vertader cinema i molts menys corren riscos a l'hora d'expressar-se, és en si mateix una victòria. 

Al film d'en Coppola, les estàtues es trenquen i les imatges de Hitler i Mussolini conviuen amb la de les Torres Bessones destruïdes. Però no cal patir pels déus o els falsos déus; com es diu a la pel·lícula citant Virgili, amor omnia vincit, i al geni que va aixecar "El padrino", "Apocalypse Now" i més grans títols de la història del cinema, ningú no li negarà la seva integritat, el seu amor a l'art que ha conreat (a part de les vinyes) o el lloc que li correspon als altars.

SOLO PARA MÍ

A "Solo para mí" (Valérie Donzelli, 2023), retrobem una Virginie Efira madura però encara guapíssima que fa un doble paper (al film té una germana bessona) i que s'enamora d'un senyor que sembla perfecte però que, amb el temps, es revela possessiu, manipulador i, fins i tot, perillós. Que el paper sigui per a Melvil Poupaud ja ens hauria hagut de fer sospitar (era el marit a "Golpe de suerte", de Woody Allen). 

A la protagonista li costarà Déu i ajuda escapar de la teranyina, i el seu infern se'ns mostra molt encertadament a través d'un viatge del sol i el mar fins a la muntanya i la pluja i també amb una gamma cromàtica que va del vermell per mostrar la passió dels primers mesos al negre que el marit vesteix en tot moment; en contrapartida, la seva escapada al bosc amb un amant ocasional està dominada pel verd, i els tons freds i colors clars predominen quan ella cerca refugi. 

El títol castellà ens recorda una pel·lícula espanyola de temàtica similar, i ens referim a "Sólo mía", dirigida el 2001 per Javier Balaguer. Sergi López és el maltractador i Paz Vega la víctima. Però és encara millor l'aportació D'Iciar Bollaín a la magnífica "Te doy mis ojos" (2003), esborronadora i terrible tragèdia domèstica protagonitzada per Laia Marull i Luis Tosar; en aquest cas -i també en la pel·lícula francesa-, un dels motors de la violència és el sentiment d'inferioritat i d'inseguretat d'un marit que no té, en teoria, el nivell intel·lectual de l'esposa. Ella no ha de treballar, ella no ha de protestar. Els talibans a casa nostra.

LA GRAN AVENTURA DE PEE-WEE

Deia l'altre dia que difícilment podríem veure el primer llarg de Tim Burton, al servei de Paul Reubens-Pee-Wee Herman, i me'l trobo a la graella de Movistar +. 

El personatge en qüestió és un adult que actua com un nen, un individu ridícul (tot i que el vestit amb vambes ara s'ha posat de moda) i asexuat, que rebutja una vegada i una altra les invitacions de la simpàtica noia de la botiga de bicicletes (així és més fàcil entendre el problema que va tenir l'actor quan el van veure masturbant-se en un cinema porno). 

Una mena de Míster Bean americà sense la dolenteria del britànic, un paio amb bona fe que aconsegueix, en el seu periple per trobar la bicicleta que li han robat, fer-se amic d'un presidiari o d'una colla de moters. 

"La gran aventura de Pee-Wee" no és, però, una versió moderna de "Ladrón de bicicletas", sinó un títol per al públic infantil que participa del slapstick més elemental i que no podem considerar una bona pel·lícula. Però per a Burton devia ser una oportunitat esplèndida de mostrar l'arsenal de gadgets que anirem retrobant al llarg de la seva filmografia: joguines i invents de color pastel, dinosaures de mentida i tota mena d'artefactes de la il·lusió que convergeixen en una visita als estudis de la Warner que preludia els gags iconogràfics presents en molts dels seus films o, potser fins i tot, la mirada a la fàbrica del cinema a "Ed Wood".

ALMAS SIN CONCIENCIA

"Almas sin conciencia" és l'expeditiu títol en castellà d'"Il Bidone", film dirigit per Federico Fellini el 1955, i que es considera segon de la Trilogia de la Solitud (els altres dos serien "La strada" (1954) i "Las noches de Cabiria" (1957)). 

El nord-americà Richard Basehart, Giulietta Masina i Franco Fabrizi repeteixen amb el director després de, respectivament, "La strada i "Los inútiles". Incorpora un altre actor americà, Broderick Crawford, en el paper del més veterà de la banda d'estafadors que ensarronen i foten els estalvis de la gent més miserable de la Itàlia rural o dels suburbis romans, un individu aparentment sense escrúpols però que és també una víctima, un fracassat que excusa el seu fracàs parlant de llibertat i que se sap vell i condemnat a morir pobre i sol. 

Fellini evita els judicis morals en una pel·lícula duríssima, en què la humiliació i la tragèdia persegueixen els protagonistes: Picasso (Basehart), un aspirant a pintor sense cap talent, viu amb la por de perdre la seva família; Roberto (Fabrizi), el més eixerit de la colla, és descobert quan roba un portacigarretes en una festa plena de burgesos que anticipa les bacanals de "La dolce vita"; Augusto (Crawford) topa amb una víctima quan és al cinema amb una filla amb qui ha intentat reprendre la relació; al final, en la melodramàtica seqüència amb la noia paralítica que el pren per un autèntic bisbe, que és la disfressa que fa servir per plomar pagesos amb massa bona fe, l'estafador sentirà fàstic d'ell mateix i acabarà repudiat pels seus companys de malifetes.

SEGUNDO PREMIO

Escollida per representar a Espanya als Òscars, no se'ls pot negar als acadèmics valor i bon gust. 

La proposta d'Isaki Lacuesta, codirigida amb Pol Rodríguez, en el registre que més domina el director, que és el de no-ficció, o ficció a mitges, explica una història que deu haver estat la de molts grups rockers, tot i que aquí parla de Los Planetas, uns músics de Granada, i de la gravació a finals dels noranta del seu tercer -i millor segons els entesos- disc. Els problemes entre els tres fundadors de la banda i la gravació de les cançons són la matèria primera de "Segundo premio", una pel·lícula que funciona perquè no vol ser transcendent però que és cinema en estat pur; les converses imaginades, els moments més o menys onírics -sota la influència de l'heroïna?-, com la sortida del protagonista a través d'un mirall de la discoteca, l'escena de la baralla al bar, en segon pla desenfocat, o la de l'arribada a Nova York, atorguen al film una textura poètica que remet a les avantguardes però que no sembla antiga, més aviat sembla cinema del futur i una nova demostració, després d'"Un año, una noche", del talent d'Isaki Lacuesta... quan vol.

BITELCHÚS BITELCHÚS

Tim Burton va començar dirigint curtmetratges -la majoria, genials- i televisió. El seu primer llargmetratge per al cinema és "La gran aventura de Pee-Wee" (1985), un vehicle per a l'extravagant personatge creat per Paul Reubens. No l'hem vist i serà difícil, ja que el còmic, que va morir fa un parell d'anys, va caure en desgràcia després de ser descobert masturbant-se en un cinema pornogràfic -sic-. 

En qualsevol cas, és "Bitelchús" (1988) el seu primer llarg realment personal. Un divertiment en què Burton dóna a conèixer el seu món peculiar, alhora màgic, salvatge i poètic, barreja d'elements aparentment inconciliables, com són el relat gòtic, un sentit de l'humor més aviat surrealista, la caricatura de la societat de consum i una mirada tendra sobre els seus personatges (amb preferència pels més estranys o directament monstruosos). 

Narra la peripècia d'una parella entranyable (Alec Baldwin i Geena Davis) que, un mal dia, s'adonen que han mort a causa d'un accident. Com a bons fantasmes, no abandonen la seva llar (a més, l'entrada a l'inframón implica una espera de dècades); però l'aparició d'una família de nou-rics que han comprat la casa propiciarà que demanin ajuda a un bioexorcista (Betelgeuse, o Bettlejuice o Bitelchús), un mort molt viu interpretat per un adrenalític Michael Keaton. Una nena gòtica interpretada per Winona Ryder mediarà en el conflicte. 

És com "Los otros" però amb sentit de l'humor. 

Darrerament qüestionat per públic i crítica (haurem de fer algun repàs als seus títols més brillants, quasi tots de la dècada dels noranta), sembla que Tim Burton vol recuperar amb "Bitelchús Bitelchús" (2024) la frescor dels seus inicis. Ho aconsegueix en part, ja que la nova pel·lícula és sens dubte divertida, però els millors moments són la reiteració en clau hiperbòlica de gags del títol del 1988: la burocràcia post mortem, els morts amb el cap reduït ara fent de secretaris de Bitelchús (amb el maquillatge, a Michael Keaton no se li nota l'edat) o quan els personatges no poden evitar cantar i ballar (abans, "The Banana Boat Song", ara "MacArthur Park").

Jenna Ortega fa de filla de Winona Ryder i hereta el paper del personatge que pot interactuar amb els morts, ara no tan entranyables. Està bé, però, en veure-la, no puc evitar pensar en la sèrie "Miércoles" i en l'absoluta indiferència que em va causar (la vaig abandonar al tercer episodi). 

Però siguem justos: Burton introdueix com a mínim dos personatges divertits (Monica Bellucci, actual parella del director, tornant del Més Enllà per venjar-se de Bitelchús; Willem Dafoe, qui, després de mort, vol ser el detectiu que interpretava com a actor) i un gag memorable, també en clau musical: el soultrain que condueix les ànimes al més profund de l'inframón, està rodejat de dansaires afroamericans que ballen soul, vestits i pentinats com als anys setanta.

HIT MAN

Si analitzem la filmografia de Richard Linklater, observarem que moltes de les seves preocupacions semblen derivar d'una adolescència mal païda o de la síndrome de Peter Pan. 

En la nostra pròpia joventut, hem pogut observar com moltes noies -i la majoria dels nois- mostraven més devoció pels companys brivalls que pels setciències amb escasses aptituds socials. 

Potser ens estem posant massa filosòfics, però és que "Hit Man. Asesino por casualidad" (2023) comença amb una cita de Nietzsche, a càrrec del protagonista, un improbable (però cert) professor de psicologia i filosofia de la Universitat de Nova Orleans que, a les estones lliures, ajuda la policia a detenir gent que vol matar algú, fent-se passar per sicari. 

Si hem de fer cas a la pel·lícula de Linklater, els sicaris de veritat només existeixen al cinema. Deu tenir raó. I potser també té raó quan afirma, en paraules del professor-policia infiltrat, que folla millor qui no pensa. 

I el cas és que al protagonista (excel·lent Glen Powell) li passa com al Walter White de "Breaking Bad". Que descobreix en ell mateix una doble personalitat i que resulta més atractiu quan fa de dolent. Si més no, es lliga una sospitosa tan guapa com l'Adria Arjona, a qui, després d'haver-la vist a la curiosa però fallida "Parpadea dos veces", nomenarem descobriment de la temporada. 

És com "El profesor chiflado" amb maneres de thriller eròtic.

LOS FELINOS

Abans de les "Historias extraordinarias", Alain Delon i Jane Fonda havien coincidit en un curiós film de René Clément, "Los felinos", del 1964, acompanyats d'una altra americana -més madura però igual d'atractiva-, Lola Albright. 

Comença a Nova York i continua a la Costa Blava. Comença com un thriller (amb banda sonora jazzística de Lalo Schifrin) per convertir-se en una intriga claustrofòbica amb un fort component eròtic. De què va? Doncs va d'un senyor molt atractiu (Delon) a qui uns gàngsters es volen carregar per un assumpte de banyes i que acaba reclutat com a xofer per dues mantis religioses (Fonda, Albright) que es dediquen a les obres de caritat -sic-, a gaudir del seu castell vora el mar ple d'estàtues africanes i de gatets, i a intentar seduir el protagonista amb intencions poc clares. 

"Los felinos" pretén ser moderna (a estones, sembla un exercici d'estil) i resulta més aviat estranya; si més no, Jane Fonda eleva la temperatura tant o més que el sol de la Provença. 

Ell fa cara d'amoïnat:

BRANCALEONE

A "L'armata Brancaleone" (1966), Mario Monicelli recupera alguns dels actors de "Rufufú" (Vittorio Gassman, Carlo Pisacane), els ajunta amb Gian Maria Volonté, Enrico Maria Salerno i les guapes Catherine Spaak, Maria Grazia Buccella i Barbara Steele, i elabora un vehicle còmic igualment protagonitzat per una colla de brivalls més aviats patètics i, en el fons, entranyables, ara ambientat en l'Edat Mitjana. 

Brancaleone (Gassman) és un presumpte noble a qui uns esparracats fitxen per conquerir un feu amb l'ajuda d'un document que sembla atorgar-los algun dret. Però el protagonista se sent còmode en el paper de cavaller -tot i que el seu cavall no li fa gaire cas- i se sent obligat a ajudar presumptes donzelles i a complicar-se la vida de mil maneres, mentre topen amb ciutats assolades per la pesta o amb monjos que volen viatjar a Terra Santa. 

Tot plegat resulta divertit i adequadament desmitificador, però el film, que va ser nominat a la Palma d'Or a Cannes, no té el ritme o la genialitat de "Rufufú". El seu principal mèrit, com en altres títols de la mateixa època que retraten temps pretèrits, radica en una escenografia i un vestuari molt imaginatius (ens hem de remetre a Pasolini o Fellini?) però coherents amb la idea d'una Edat Mitjana més aviat bruta i miserable. 

Forma un díptic amb "Brancaleone alle crociate" (1970), en què la colla de galifardeus que segueixen Brancaleone en el seu viatge a Terra Santa inclou un coix, un nan, un nadó, una bruixa (Stefania Sandrelli), un pecador i un leprós (i un mercenari alemany i un poliglota). Novament, el to desmitificador i un humor més o menys surrealista conviuen amb algun moment tràgic; el diàleg amb uns penjats que profetitzen el final de les injustícies al món o un tram final en què tothom parla en vers resulten els moments més afortunats d'un títol irregular però força curiós.

SALA DE PROFESORES

"Sala de profesores" (Ilker Çatak, 2023) narra els problemes d'una professora de secundària amb els companys, els alumnes i els pares dels alumnes a partir d'un fet quasi trivial (uns furts a l'escola) que es complicarà fins a extrems kafkians. 

El director aconsegueix un clima de malson a partir d'un tractament realista però vigorós d'un assumpte que conté moltes derivades: el racisme, la insolidaritat, la insuficiència dels mètodes pedagògics, la malla llet que s'amaga rere les regles de convivència en l'àmbit d'una escola multicultural i moderna.

AMORÍOS

Romy Schneider tenia un paper molt breu a "A pleno sol", però ja havia coincidit amb Alain Delon un parell d'anys abans a "Amoríos" (pel·lícula també coneguda pel nom de la seva protagonista, "Christine"), adaptació a càrrec de Pierre Gaspard-Huit de l'obra teatral d'Arthur Schnitzler "Liebelei".

El film narra la sincera i intensa història d'amor entre un tinent del cos de dragons de l'exèrcit austríac (Delon) i una bella modisteta aspirant a cantant d'òpera (Schneider). El tinent i el seu amic, interpretat per Jean-Claude Brialy, distreuen els moments de lleure passejant pels voltants del Danubi amb la Christine i la seva amiga. Però també els podem trobar a l'òpera, on el pare de la noia toca el contrabaix i on es reuneix l'aristocràcia local, entre la qual el baró Eggersdorf i la seva esposa, encara amant del guapo oficial quan comença la seva relació amb la Christine, i que li causarà al xicot un greu entrebanc.

El film comença com una obra lleugera, però la referència de la noia a Romeu i Julieta anticipa un final tràgic, precedit d'una bellíssima seqüència en què un malenconiós Delon s'acomiada sense dir-ho del gran amor de la seva vida. 

El material era més apte per a un realitzador com Max Ophüls, qui, de fet, ja n'havia signat una versió el 1933 protagonitzada precisament per la Magda Schneider, mare de la Romy. Però la força de l'obra de Schnitzler s'imposa a la direcció impersonal de Pierre Gaspard-Huit, com assenyala el nostre amic el indéfilo en el post que dedica al film, primer d'una sèrie dedicada al recentment desaparegut Alain Delon. I, en qualsevol cas, els dos protagonistes surten guapíssims i és fàcil comprendre la devoció que els personatges senten l'un cap a l'altre. 

No és l'únic film en què Delon fa d'oficial austríac. Ens remetrem a "Historias extraordinarias", pel·lícula d'episodis basats en Poe que, el 1968, van signar Roger Vadim, Louis Malle i Federico Fellini, a la qual ens vam referir en el post que un llunyà 2009 vaig dedicar a "Toby Dammit", el fragment dirigit per l'italià, ignorant potser injustament els altres dos. Possible injustícia que passo a corregir tot seguit: 

L'episodi de Vadim, "Metzengerstein", explica la història d'una jove comtessa que porta una vida dissoluta fins que s'enamora del seu melancòlic cosí; ell la rebutja i ella es venja provocant -tot i que accidentalment- la mort del noi quan intenta salvar un cavall del foc a l'estable. El cavall torna a la vida per apoderar-se de l'esperit de la comtessa i arrossegar-la cap a un destí tan tràgic com el del cosí. Els tres relats, de fet, acaben amb la mort dels protagonistes, que potser cerquen una expiació dels seus vicis i malifetes. 

"Metzengerstein" resulta divertida en els seus primers minuts. Que la noia sigui Jane Fonda (llavors, esposa del realitzador) i el seu germà Peter el cosí ens fa pensar en un incest davant les càmeres, que finalment no es produeix, com tampoc no s'aprofundeix en el component zoofílic de l'estranya relació entre la noia i l'èquid. Lamentablement, els quaranta minuts obligats per a cada un dels episodis se li fan llargs a Vadim, qui acaba omplint el metratge de passejos de la noia a cavall pels boscos o vora un mar embravit. Cal reconèixer, però, que la fotografia és excel·lent, i que la Fonda surt guapíssima vestida d'amazona o amb vestits una mica atrevits per tractar-se de l'Edat Mitjana però indiscutiblement sexis.

Brigitte Bardot, una altra de les conquestes de Vadim, surt morena i fumant cigars en l'episodi de Louis Malle, "William Wilson", en què Delon, des de la seva infància en un internat fins als dies en què estudia Medicina o exerceix d'oficial de l'exèrcit austríac, es veu assetjat per un doble, qui d'alguna manera li retreu unes accions pròpies d'un psicòpata, del bullying a un infortunat company d'escola a les fuetades a l'esquena de la protagonista femenina. 

El fragment de Malle, que en les escenes a l'internat pot recordar-nos "Adiós, muchachos", dosifica millor els seus elements, ajudat per una estructura que conjuga el flash-back i el flash-forward. 

Però continua sent cert que l'episodi de Fellini, sobre el qual no m'estendré, fa empal·lidir els precedents perquè és, sens dubte, una obra mestra, desbordant d'idees visuals (moltes recuperades a "Roma") i de guió (el western catòlic!), amb un Terence Stamp tan brillant com adequadament excessiu.

MAR DE HIERBA

Spencer Tracy i Katharine Hepburn van mantenir una llarga relació, dins i fora de la pantalla. Els seus títols més coneguts són comèdies que il·lustren la "guerra de sexes", però "Mar de hierba", que van protagonitzar el 1947 a les ordres d'Elia Kazan, resulta més atípic. 

De guerra, també n'hi ha. Una guerra no declarada entre grans terratinents dedicats al bestiar (representats pel personatge de Tracy) i colons que volen fer de pagesos (defensats pel jutge interpretat per Melvyn Douglas). L'argument, en definitiva, d'una pila de westerns, i un exemple dels conflictes socials presents en molts films del realitzador, encara que aquí parli de temps pretèrits. Però "Mar de hierba", tot i semblar un western i incloure algun tiroteig, deriva ràpidament cap al melodrama. El terratinent es casa amb una noia de Nova Orleans (Hepburn) i, tot i que no deixaran d'estimar-se, la seva relació fracassarà perquè ella manté una postura ambivalent en el conflicte amb els colons (i el progrés), i perquè la seva relació amb el jutge va més enllà d'una sincera amistat.

HISTORIAS LAMENTABLES

Javier Fesser ha dirigit més curtmetratges que llargs. I "Historias lamentables", que és del 2020 i s'ubica entre "Campeones" i "Campeonex", no és altra cosa que tres migmetratges i un curt ajuntats, connectats en algun moment però que parteixen de situacions diverses, amb el nexe comú d'uns personatges més aviat antipàtics (amb permís del negre Ayoub) enfrontats als seus defectes i a contrarietats gairebé surrealistes. 

En la línia del director, tot molt cinètic i esperpèntic, però amb algun moment entranyable.

SPLENDOR

La història d'un cinema de poble a Itàlia i de l'atípic triangle format pel propietari i taquiller (Marcello Mastroianni), l'acomodadora (Marina Vlady) i el projeccionista (Massimo Troisi), finalment el personatge més entranyable de "Splendor" (Ettore Scola, 1989), un paio tímid enamorat de l'amor i del cinema quan el descobreix gràcies a la seva nova feina (*). 

El film, que manté un delicat equilibri entre la comèdia i l'elegia, parla del trist destí de les sales de cinema, sobretot fora de les grans ciutats, eixos de la vida local en el passat i, arribats els anys vuitanta, condemnades a desaparèixer per la manca de públic. 

Es va estrenar un any després de "Cinema Paradiso" i no va tenir el mateix ressò, tot i que us aviso que prefereixo "Splendor", ni que només sigui per com fuig dels excessos melodramàtics que llasten el film d'en Tornatore. 

(*) Troisi és -o era- un actor de comèdia excel·lent que va morir de manera prematura el 1994, després de completar el seu treball més conegut, "El cartero y Pablo Neruda", curiosament acompanyat d'en Philippe Noiret, el projeccionista de "Cinema Paradiso". Diuen que va retardar una operació de cor per poder participar en la pel·lícula i va morir (del cor) l'endemà d'acabat el rodatge, la qual cosa demostraria la seva implicació i el seu gran cor, tot i haver-li fallat.