- Un xicot ben plantat arriba a un castell tenebrós cercant una noia; abans, era per casar-s'hi i ella era la germana de l'inquietant Price; ara, el germà és el noi i ella l'esposa del castellà, morta segons sembla en circumstàncies una mica sospitoses.
- Al castell, de nit, passen coses rares.
- Els salons amaguen entrades a passadissos plens de teranyines (es devien endur la meitat del pressupost) que condueixen a llòbregues masmorres.
- "El péndulo de la muerte" inclou un comentari sobre la Inquisició espanyola i les tortures però també tracta sobre una possible catalèpsia i un possible enterrament prematur.
Corman era molt espavilat i se les va empescar per contractar Barbara Steele i tancar-la en un armari de punxes, com acabava de fer Mario Bava en la fundacional "La máscara del diablo". L'escena final d'"El péndulo de la muerte" copia la inicial del film italià.
No s'hi van trencar gaire el cap i la sobreactuació de Vincent Price és gairebé caricaturesca, però el film resulta eficaç. Els colors estridents dels títols de crèdit o la monocromia dels flaixbacs anticipen el treball més elaborat del cicle Poe: "La máscara de la muerte roja" (1964).
Abans, però, va incidir en la temàtica dels enterraments prematurs en l'únic títol del cicle no interpretat per Price. Ray Milland és el protagonista de "La obsesión" (1962) i repetiria amb el director un any després a "El hombre con rayos X en los ojos", tot un clàssic de la ciència-ficció.
A "El palacio de los espíritus" (1963), Corman va fer trampa, ja que l'argument està extret d'un conte de Lovecraft ("El caso de Charles Dexter Ward") i apareixen, com no podia ser d'altra manera, el llibre Necronomicon i un ésser abominable que sorgeix de les profunditats. Algunes imatges exteriors del castell són les mateixes d'"El péndulo de la muerte" i també l'edifici és al costat d'un penya-segat on trenquen les onades.
A "La máscara de la muerte roja" aborda el tema del satanisme. Price compon un personatge memorable: un príncep despòtic de la Itàlia medieval que vol fer un pacte amb el Diable que l'hauria de salvar d'una pesta que anomenen la mort vermella; un individu amoral que renega de Déu per haver fet un món tan imperfecte tot i que admira la fe d'una jove pobletana a qui anhela convertir -i alguna cosa més-.
Una sàvia utilització dels decorats contribueix a l'atmosfera gòtica imprescindible en aquests títols del cicle Poe. Cal destacar la fotografia de Floyd Crosby, un habitual del cinema de segona fila però que havia treballat amb Murnau ("Tabú"), Welles ("It's All True") i Zinnemann ("Solo ante el peligro", "De aquí a la eternidad"). "La máscara de la muerte roja", però, es va rodar al Regne Unit i Corman, a més de fitxar Patrick Magee, esplèndid en el paper d'un aristòcrata menyspreable, contracta Nicolas Roeg perquè s'encarregui de la càmera; i, en un film en què els colors són tan importants com el títol suggereix i els decorats són els més estilitzats de la sèrie Poe, el futur director de "Performance" i "Amenaza en la sombra", responsable de la fotografia de títols com "Fahrenheit 451", "Lejos del mundanal ruido" o "Petulia", executa un treball magnífic, elevant la categoria d'un film de sèrie B que aspirava a més i que ha esdevingut justament de culte.
7 comentaris:
Corman ha tenido sus méritos en estad adaptaciones. Pero también ha usado titukis de Poe, para películas que no tenían la menor relación con los cuentos.
Este es el caso de la película, que no puede llamarse adaptación.
Entiendo que es muy difícil de adaptar un cuento en que hay un sólo personaje, en la mayor parte. Pero podría haberse aprovechado el Pozo, que forma parte del título. Y jugar con el descubrimiento de que hay en el Pozo, que aterroriza al protagonista del cuento.
La conspiración es interesante, sus consecuencia son terroríficas. Pero no sé si me convence.
La máscara de la Muerte Toja si se parece al cuento. Y Price no está mal como el Principe Prospero. Aunque se pudo ahorrar la inclusión de Hog Grog.
Y lo de la profecía de la liberación no aporta mucho.
Aunque esta película es rescastable.
La tumba de Ligteia es un verdadero desastre, en la forma en que es maltratado el cuento Liegeia.
Hola Ricard!
Que buen repaso has hecho, me han entrado ganas de recuperar estas películas, hace mucho que no las veo.
Saludos y feliz semana!
Dentro de lo peculiar de estas producciones, Corman sabía otorgarles cierta distinción.
Trobo delicioses aquestes produccions de terror dels seixanta. I enyoro les moltes tardes que vaig passar veient-les als desapareguts cinemes Méliès de Barcelona.
Una abraçada.
Demiurgo: Veo que eres un buen conocedor de la obra de Poe, sin duda más valiosa que sus adaptaciones cinematográficas, aunque éstas tienen su gracia. No puedo juzgar "La tumba de Ligeia" en relación al cuento, que no he leído. La película, que cierra el ciclo, goza de cierta fama entre los expertos, pero yo la vi hace tiempo y no me pareció nada del otro viernes. De todos modos, como no he vuelto a revisarla, también he prescindido de comentarla en el post.
Fran: Las había visto todas -y he revisado algunas-, excepto "El palacio de los espíritus", que no conocía.
Trecce: Sin duda. Eran producciones baratas pero rodadas con cierta elegancia.
Juan: No les he vistes mai al cinema i és una llàstima.
Una abraçada.
Me gustaría hacer constar los buenos ratos que Roger Corman me hizo pasar en el cine cuando era un crío que aún se comía los mocos en los cines de barrio con esas películas que reseñas y otras como "El cuervo". Pero sobre todo el papel que jugó en el lanzamiento numerosas celebridades del cine, entre ellos a Peter Bogdanovich y su ópera prima "El héroe anda suelto".
Un abrazo.
También apadrinó a Francis Coppola.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada