La meva contribució serà més modesta i no em detindré en un títol interpretat ni dirigit pel recordat actor i cineasta però sí basat en una obra de teatre que ell, artista polifacètic, havia escrit uns anys abans de l'estrena, el 1984, de "Las bicicletas son para el verano".
La va signar Jaime Chávarri i probablement llavors gaudia de més prestigi el director d'"El desencanto" que Fernán Gómez, les obres mestres del qual ("El mundo sigue", "El extraño viaje") eren pràcticament desconegudes.
Però, sense desmerèixer el treball dels responsables de l'adaptació fílmica, el principal mèrit d'aquesta crònica de la Guerra Civil Espanyola vista des de la rereguarda (recorda en aquest sentit "Las largas vacaciones del 36") radica en el seu llibret, literàriament impecable i profundament emotiu, beneficiat pel treball d'un il·lustre secundari del cinema espanyol, Agustín González, aquí incommensurable en el paper d'un sol·lícit pare de família que ha hagut de sacrificar els seus ideals artístics i polítics per pur pragmatisme; com el seu fill (Gabino Diego en el seu primer paper), que també aspira a escriptor però vol una bicicleta amb l'únic objectiu de lligar amb una amiga, i que li escriu poemes a la veïna mentre es fica al llit amb la minyona. També la filla (Victoria Abril) accepta la proposta de matrimoni d'un veí una mica limitat perquè el pare del seu nadó ha mort al front.
L'escena en què la família discuteix sobre qui fica la cullera a l'olla perquè cada vegada és més curta la ració de llenties per acabar descobrint que són tots, i que culmina amb la filla dient "¡Qué vergüenza!" i el pare replicant "¡Qué hambre!", exemplifica prou bé aquesta capacitat del text de Fernán Gómez per resumir el drama que viuen els seus personatges i que va viure mitja Espanya (i bona part de l'altra mitja).
El film culmina amb una altra rèplica tan lúcida i lapidària com l'anterior:
Luisito (Gabino Diego): "Madre estaba tan contenta porque había llegado la paz..."
Pare (Agustín González): "Es que no ha llegado la paz, Luis... Ha llegado la victoria".
5 comentaris:
Y no se sabe cuándo volverá a haber otro verano.
La película pone voz e imágenes a los sufrimientos de la gente corriente, a los sin nombre que hubieron de soportar aquel sinsentido sin haber hecho nada más que dedicarse a sus trabajos, y sobre todo al hambre y al miedo que pasaron. Una situación que vivió en primera persona Fernando Fernán Gómez, un joven de la edad de Luisito, en aquel Madrid asediado y que narra sus propias experiencias, muy bien recogidas por Chávarri, que cuenta una historia desde el prisma de los vencidos, con respeto y atendiendo más al drama humano de la guerra en la gran ciudad que a las digresiones políticas.
Quina coincidència: aquesta mateixa tarda he acabat de llegir l'obra de teatre. De fet, he de dir que gairebé tots els episodis que hi apareixen en ella tenen el seu correlat a les memòries de l'autor ("El tiempo amarillo"), quedant així clar l'origen autobiogràfic del text.
Gràcies per fer esment del meu blog.
Una abraçada.
Trecce: ¡Quién sabe cuando habrá otro verano! Esa es la frase que cierra la historia. Y Luisito-Gabino Diego podría ser un Fernán Gómez adolescente, incluso con cierto parecido físico.
Aunque la historia se narra desde el punto de vista de los vencidos, es verdad que procura mantener una respetuosa objetividad.
Juan: La referència al teu blog era obligada. Jo no conec l'obra literària de Fernán Gómez, però l'estil és molt semblant al de, per exemple, el seu guió per a la magnífica "El viaje a ninguna parte".
Una abraçada.
Pues merecido homenaje al maestro Fernán-Gómez, con una cinta para ver con cierta cadencia, porque es de esas que hay que ver varias veces. Reconozco que tampoco he leído nada de este polifacético artista.
Saludos!!
Es curioso porque la había visto hacía años y al recuperarla me di cuenta de que recordaba muchos diálogos.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada