Si repasso les entrades del bloc sobre el tema, m'adono que les aportacions més recents es mouen entre la paròdia o la revisió postmoderna ("Lo que hacemos en las sombras", "Sólo los amantes sobreviven").
"Mi corazón no late si no se lo dices" (Jonathan Cuartas, 2020) també eludeix el vessant romàntic i se centra en les dificultats de mantenir un vampir a la família. L'estil és clarament indie i, tot i que no exclou l'hemoglobina, el film ens parla bàsicament d'una vida sense expectatives i d'una solitud terrible -la del vampir, presentat com un pobre noi malalt, i la dels seus abnegats germans que, lluny de demanar ajuda a la Seguretat Social, es dediquen a caçar vagabunds per procurar-li aliment-.
"Blood Red Sky" (Peter Thorwarth, 2021) és una pel·lícula alemanya que barreja el terror amb una trama clàssica d'avió segrestat amb la tensió i la claustrofòbia inherents. Res de nou, en realitat, tot i que el film vol ser original desorientant l'espectador sobre les motivacions dels personatges; cal dir que en la seva primera meitat aconsegueix despistar-nos una mica i que el clima de suspens resulta prou aconseguit; però, després de l'efecte sorpresa (hi ha encara un gir final, però aquest és molt previsible), resten quasi dues hores d'una pel·lícula insensatament allargada, i les mossegades acaben per avorrir l'espectador més entregat.
2 comentaris:
No están tan gastados. Tienes muchas posibilidades en las ficciones. Más que los zombies.
Un ámbito sin salida es algo adecuado para el terror.
Puede que tengas razón. Y no cabe duda de que la claustrofobia siempre es un elemento útil a los fines terroríficos.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada