Luis Buñuel dirigeix, l'any 1974, "El fantasma de la libertad", probablement el seu títol més genuïnament surrealista des de l'etapa muda, una successió de gags delirants, la majoria francament divertits, sense cap fil conductor, tot i que sempre hi ha un personatge -o la veu d'un personatge- que enllaça els diversos fragments, i que el final al zoològic tanca el cercle iniciat amb l'escena dels afusellaments del Dos de Maig; enmig, un pederasta que regala postals amb monuments de París, una parella sadomasoquista, uns frares a qui agrada jugar al pòquer, una nena extraviada (o no), un franctirador que dispara a la gent des de la Tour Montparnasse, uns policies i un prefecte (o dos), i moments inquietants que cal atribuir als records de Buñuel, com l'home a qui li diagnostiquen un càncer o la cabellera que sobresurt d'un taüt.
L'escena dels burgesos reunits al voltant d'una taula remet a la precedent i també molt surrealista i divertida "El discreto encanto de la burguesía", en una versió més escatològica.
5 comentaris:
Hola Ricard!
La descubrí no hace mucho y me quede de una pieza. Si esto se filmase hoy el bombardeo de "indignados" y quejas no me lo imagino...
Saludos y animo!
Sí! Recordo l´escena en que els convidats és reuneixen al water i després és retiren per tancar-se i menjar, molt de l´estil de Topor.
He llegit l´entrada de "El día de los tramposos", m´encanta l´escena en que un noi vol detenir un robatori i el criat negre agafant-lo d´un braç li diu: "Xicot, no et juguis la vida per uns diners que no son teus".
Salut!
Borgo.
Fran: Buñuel y corrección política son términos antitéticos.
Borgo: Sí, les dues escenes ja valen per tota la pel·lícula.
Salutacions.
Obra força reivindicable d'un director iconoclasta (probablement el més iconoclasta de tots).
Una abraçada.
Buñuel va ser fidel al seu estil fins al final, i ho va aconseguir sense allunyar el públic, que té encara més mèrit.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada