Si més no, aquest film m'ha semblat molt més reeixit, tot i que presentava una dificultat a priori: Jewell era un personatge patètic, una mica curt de gambals, un solitari amb obesitat mòrbida que vivia amb la seva mare i amb certa obsessió per les armes i una vocació de servei que el feia ambicionar treballar a la policia tot i que amb prou feines valia per fer de vigilant. De fet, aquestes característiques impròpies d'un heroi que va salvar algunes vides quan un artefacte va explotar durant un concert al Centennial Park, durant els Jocs Olímpics d'Atlanta, van propiciar que l'FBI i una premsa sensacionalista sense escrúpols el convertissin en l'objectiu d'una investigació vergonyant i vergonyosa.
Després d'una llarga introducció en clau de cinema de suspens, Eastwood condueix la història cap al terreny en què es mostra més hàbil, el retrat d'un grup d'individus una mica al marge del sistema -Jewell i la seva mare, l'advocat que defensa la seva causa i l'abnegada ajudant- enfrontats a uns estaments corromputs i inclements i tan poderosos com el govern dels Estats Units o la premsa. Treu partit a una trama senzilla i aconsegueix moments de gran emotivitat amb l'ajuda d'una colla d'actors impecables: Kathy Bates, Sam Rockwell i el menys conegut Paul Walter Hauser en el paper de l'innocent -en tots els sentits- protagonista.
2 comentaris:
Hola Ricard!
Todavía tengo pendiente ver "The 15:17 to Paris" (2018), pero es que le dieron tantos palos (y no lo digo por el 5,3 de IMDb...) que la verdad por una cosa o por otra no me acabo de decidir.
Esta que comentas si que me resulta interesante y seguramente me pondré con ella. Por cierto, me estaba fijando que Eastwood y Allen son mas o menos de la misma quinta (Allen 5 años mas joven), ¿Cuál dirías que ha perdido mas tirón? Me refiero únicamente al aspecto cinematográfico.
Saludos!
La del tren a París te la puedes ahorrar tranquilamente.
Tanto Allen como Eastwood han adquirido tal seguridad como narradores y trabajan tan a destajo que, ocasionalmente, aparentan cierta desidia. Tengo la impresión de que les queda poco por contar y eso también es un problema, aunque, dada su avanzada edad, supongo que a ellos les preocupa más bien poco.
En cierto modo (es más evidente en Allen por las características de su cine), son autores que se han ido convirtiendo en artesanos. Sin embargo, si la biología no lo impide, creo que ambos seguirán ofreciéndonos buen cine.
Sí, ya sé que no te he contestado exactamente a la pregunta pero no me lo tengas en cuenta.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada